Haruki Murakami - 1Q84

– A mi no em passarà res -va dir en Tengo-. Això, doncs, ¿vol dir que a les altres persones que hi han participat sí, que els passarà alguna cosa?

– Bé, doncs, suposo que això s’haurà d’estudiar cas per cas -va dir l’Ushikawa, una mica a contracor-. No sóc jo, qui ho ha de decidir, i per tant no li puc dir res concret, però suposo que caldrà prendre mesures d’alguna mena.

– I vostès tenen el braç llarg i fort.

– Això mateix. Molt llarg i molt fort, com ja li vaig comentar. I bé, doncs: ¿quina és la seva resposta?

– Si començo per la conclusió a què he arribat, és que no puc acceptar els seus diners.

L’Ushikawa, sense dir res, es va dur la mà a les ulleres, se les va treure, en va netejar curosament els vidres amb un mocador que s’havia tret de la butxaca i se les va tornar a posar. Feia l’efecte que hi havia d’haver alguna mena de relació, entre la seva oïda i la seva vista.

– Així, doncs, ¿rebutja la nostra proposta?

– Exactament.

Des de darrere les ulleres, l’Ushikawa mirava en Tengo com si observés un núvol que tingués una forma curiosa.

– Però, ¿com és? Des del meu humil punt de vista, em sembla que no és pas un mal tracte.

– Tant és, com hagin anat les coses: tots nosaltres anem a la mateixa barca, i jo no en puc baixar sol -va respondre en Tengo.

– És estrany -va dir l’Ushikawa, que semblava realment sorprès-. No ho acabo d’entendre. Perquè vostè diu això, però als altres no els importa gens ni mica, vostè. De debò. A vostè només li donen uns quants calés per utilitzar-lo, i després ells s’omplen les butxaques gràcies a la seva feina. ¿Que no és per enfadar-se i dir que ja n’hi ha prou, que el tractin com un ruc? Jo m’enfadaria. Però vostè, en canvi, encara intenta protegir-los, dient que no està bé, que baixi vostè sol de la barca, o no sé què. No ho entenc. ¿Per què ho fa?

– Una de les raons per les quals ho faig és la Kyôko Yasuda.

L’Ushikawa va agafar la tassa de cafè amb llet i en va xarrupar una mica a disgust. Després va preguntar:

– ¿La Kyôko Yasuda?

– Vostès saben alguna cosa de la Kyôko Yasuda -va dir en Tengo.

L’Ushikawa va quedar un moment amb la boca oberta, com si no entengués de què li parlava.

– No, li asseguro que no en sé res, de cap dona que es digui Kyôko Yasuda. Li juro que és veritat. ¿Qui és, si es pot saber?

En Tengo va callar un moment, tot mirant l’Ushikawa, però no li va saber llegir res al rostre.

– Una dona que conec.

– ¿No deu ser pas la seva xicota?

En Tengo no li va respondre.

– El que vull saber és si li han fet alguna cosa.

– ¿Si li hem fet alguna cosa? I ara! No li hem fet res! -va dir l’Ushikawa-. L’hi dic de debò. Perquè ja li acabo de dir que jo no sé qui és, aquesta dona, i no li pots fer res a algú que no saps ni qui és.

– Però em va dir que tenien contractats uns investigadors molt eficients, i que m’havien investigat a fons. I també van descobrir que jo vaig reescriure la novel·la de l’Eriko Fukada. Saben moltes coses, sobre la meva vida. A mi em semblaria ben normal, que els seus investigadors sabessin que jo mantenia una relació amb la Kyôko Yasuda.

– Sí, és veritat, que nosaltres tenim contractats uns investigadors molt eficients, que han dut a terme una recerca molt a fons sobre vostè. I, per tant, tal com diu, pot ser que coneguessin la relació que hi ha entre tots dos. Però, suposant que tinguin aquesta informació, a mi no m’ha arribat.

– Jo hi tenia una relació, amb aquesta dona -va dir en Tengo-. Venia un cop a la setmana a casa meva. En secret, sense que ho sabés ningú, perquè tenia marit i fills. Però de sobte, un dia, sense dir res, va desaparèixer davant dels meus nassos.

L’Ushikawa es va eixugar la suor de la punta del nas amb el mocador amb què abans s’havia netejat els vidres de les ulleres.

– I vostè, senyor Kawana, pensa que nosaltres hi tenim alguna cosa a veure, amb la desaparició d’aquesta dona casada. És això, ¿oi?

– Potser ho van dir al seu marit, que ens vèiem.

L’Ushikawa va cloure els llavis com si estigués perdut.

– ¿I per què l’hauríem de fer, una cosa com aquesta?

En Tengo va tensar les mans que tenia damunt dels genolls.

– No paro de pensar en una cosa que em va dir l’altre dia, quan em va trucar per telèfon.

– ¿Què li vaig dir?

– Que, quan s’arriba a una certa edat, la vida es converteix en un procés que consisteix a perdre coses, l’una rere l’altra. Que totes les coses importants se’t van esmunyint entre els dits, com les pues d’una pinta vella. Que les persones que estimes van desapareixent d’una en una. Aquesta mena de coses. Se’n recorda, ¿oi?

– Sí, sí que me’n recordo. És veritat, que l’altre dia li vaig dir això. Però miri, senyor Kawana, això només era una afirmació general. Només li vaig donar la meva modesta opinió personal sobre fins a quin punt és dur i dolorós, fer-se gran. No ho vaig dir pas referint-me concretament a aquesta Kyôko Yasuda de qui em parla.

– Doncs, a mi em va semblar que m’estava amenaçant.

L’Ushikawa va fer enèrgicament que no uns quants cops.

– De cap manera. No l’estava amenaçant pas. Només li donava la meva opinió personal. Li juro que no en sé res, de la Kyôko Yasuda. ¿Ha desaparegut?

En Tengo va continuar.

– I també em va dir una altra cosa: que si no els feia cas, potser això influiria negativament damunt les persones del meu entorn.

– Sí, és veritat, que ho vaig dir.

– ¿I no era una amenaça, això, també?

L’Ushikawa es va ficar el mocador a la butxaca de l’americana i va fer un sospir.

– Potser sí, que pot semblar una amenaça, però, en el fons, això també era una afirmació general. Escolti, senyor Kawana: jo no en sé res, d’aquesta Kyôko Yasuda. Ni tan sols n’havia sentit el nom. L’hi juro.

En Tengo va tornar a examinar el rostre de l’Ushikawa. Podria ser que realment no en sabés res, de la Kyôko Yasuda. L’expressió de desconcert que tenia a la cara semblava autèntica. Però que aquell home no en sabés res, no volia dir, necessàriament, que «ells» no n’haguessin de saber res. Potser passava, tan sols, que no li havien passat aquesta informació.

– Potser em fico on no em demanen, senyor Kawana, però és perillós, embolicar-se amb les dones dels altres. Vostè és un home jove, sa i solter. No té cap motiu per arriscar-se d’aquesta manera; podria tenir totes les noies joves i solteres que volgués -va dir l’Ushikawa, pescant hàbilment amb la llengua les molles de pa que tenia a les comissures de la boca.

En Tengo mirava l’Ushikawa sense dir res.

– Evidentment, no es pot explicar, fent servir només la raó, el que passa entre un home i una dona, i en tot matrimoni sempre hi ha moltes contradiccions -va continuar l’home-. Però, igualment, i és només un consell desinteressat, si aquesta dona se n’ha anat, potser el millor és que deixi les coses tal com estan. El que vull dir és que de vegades hi ha coses que val més no saber. Per exemple, també podria ser el cas de la seva mare. Li faria mal, saber-ne la veritat. I, a més a més, si les sabés, no podria deixar d’assumir-ne la seva part de responsabilitat.

En Tengo va fer una ganyota i va contenir la respiració un moment.

– ¿En sap alguna cosa, vostè, de la meva mare?

L’Ushikawa es va llepar una mica els llavis.

– Sí, en tinc certa informació. Els nostres investigadors també van estudiar aquest tema amb molta atenció. Per tant, si vostè la volgués conèixer, li podria donar tota la informació que tenim sobre ella. Pel que sé, vostè va pujar sense saber-ne absolutament res, de la seva mare. Però també pot ser que algunes de les coses que hem descobert no li agradin gaire.