Haruki Murakami - 1Q84

L’expressió de l’Aomame va canviar un moment dins la fosca.

– Molt bé. De moment, estiguem pendents l’un de l’altre -li va dir.

L’Aomame va començar amb l’estirament dels omòplats, com feia sempre. El primer de què es va adonar en posar la mà damunt del cos de l’home és que tenia uns músculs flexibles, sans i ben desenvolupats. Ja d’entrada, no tenien res a veure amb la musculatura rígida i fatigada de la gent de ciutat que solia atendre al club esportiu. Alhora, però, notava molt clarament que alguna cosa impedia el flux natural que hi hauria hagut d’haver, com en un riu el curs del qual estigués obstruït puntualment per la brossa i els arbres caiguts.

L’Aomame li va estirar cap amunt l’espatlla, fent servir el seu colze com a palanca; primer a poc a poc, i després amb força. Es va adonar que l’home sentia dolor, un dolor considerable. Qualsevol persona hauria grunyit, com a mínim, però ell no va fer cap so; tampoc no se li va alterar la respiració, ni, aparentment, va fer cap ganyota. L’Aomame va pensar que era molt sofert. Va decidir comprovar fins on podia aguantar. Hi va tornar fent servir tota la força que tenia, i, finalment, l’articulació de l’omòplat va cruixir amb un so sord. Hi va haver una reacció com de canvi d’agulles d’una via de tren. L’home va contenir la respiració un instant, però immediatament va tornar a respirar silenciosament.

– Tenia una contractura molt gran a l’omòplat -li va explicar ella-. Però ja l’he desfeta, i ha recuperat la mobilitat.

Va introduir els dits, fins a la segona articulació, sota l’omòplat. Era un múscul tou per naturalesa, i un cop se’n desfeia la contractura, tornava a recuperar la forma immediatament.

– Tinc la sensació que el tinc molt millor -va dir l’home en veu baixa.

– Li dec haver fet força mal, però.

– Es podia aguantar.

– Jo sóc més aviat soferta, però si m’haguessin fet això, estic segura que hauria cridat, com a mínim.

– La majoria de vegades, un dolor n’alleuja o n’elimina un altre. La sensibilitat, en el fons, és una cosa relativa.

L’Aomame li va posar la mà a l’omòplat esquerre per palpar-li els músculs amb els dits, i va veure que els tenia més o menys com els del costat esquerre. Va decidir comprovar fins a quin punt la sensibilitat era una cosa relativa.

– Ara li faré el del costat esquerre. Suposo que li farà més o menys el mateix mal.

– Ho deixo a les teves mans. Per mi no et preocupis.

– Vol dir que no cal que tingui cap contemplació, ¿oi?

– No cal.

L’Aomame va solucionar els mateixos problemes dels músculs i les articulacions del costat esquerre fent servir les mateixes tècniques. No va anar amb contemplacions, tal com li havia dit l’home. Un cop va decidir no tenir miraments, va fer servir els mètodes més expeditius sense vacil·lar. Tanmateix, la reacció de l’home encara va ser més tranquil·la que quan havia treballat al costat dret. Es limitava a fer un soroll apagat al fons de la gola, i acceptava el dolor com si fos la cosa més natural del món. Molt bé, va pensar l’Aomame: a veure fins on era capaç d’aguantar.

Li va anar estirant metòdicament tots els músculs del cos. Tenia una llista mental de tots els punts que havia de seguir, i es limitava a recórrer aquell itinerari de manera mecànica i ordenada, tal com faria un vigilant competent i sense por de res voltant per un edifici de nit, amb la lot a la mà.

Poc o molt, tenia tots els músculs contrets. El seu cos era com un territori que hagués patit una gran catàstrofe natural: la majoria de cursos d’aigua estaven obstruïts, i els marges, desfets. Segurament, si una persona normal es trobés en aquella situació, ni tan sols seria capaç de posar-se dreta; potser no seria capaç ni de controlar la respiració. El que sostenia aquell home eren el cos tan robust i la força de voluntat que tenia. Per molts actes infames que hagués comès, l’Aomame no podia deixar d’admirar, des d’un punt de vista professional, algú que fos capaç d’aguantar un dolor tan intens sense dir res.

Va anar agafant aquells músculs d’un en un i els va obligar a moure’s, torçant-los i estirant-los fins al límit. Les articulacions cruixien amb un so sord. Sabia que allò que estava fent era força semblant a la tortura. Havia fet massatges d’estirament a molts atletes, gent molt forta, acostumada a conviure amb el dolor físic, però tots, fins els paios més durs, cridaven en algun moment, o emetien alguna mena de so que s’assemblava a un crit, quan estaven a les seves mans. Fins i tot algun s’havia pixat a sobre. En canvi, aquell home ni tan sols grunyia. Era increïble. No obstant això, l’Aomame va poder calcular el grau de dolor que sentia quan va veure que el clatell li començava a suar. A ella mateixa li havia començat a suar tot el cos.

Va trigar gairebé trenta minuts a estirar tots els músculs de la part del darrere del cos. Quan va acabar, va fer un sospir i es va eixugar la suor que li perlejava al front amb una tovallola.

Va pensar que era una situació ben estranya: havia anat fins allí per assassinar aquell home. Tenia el picador de gel especial, amb l’agulla llarga i prima, a la bossa. Si li col·locava la punta de l’agulla al punt precís del clatell i deixava caure la mà damunt el mànec, s’hauria acabat tot: ell perdria la vida a l’instant, sense ni adonar-se de què passava, se n’aniria a l’altre món, i, per tant, el seu cos quedaria alliberat de tot el dolor. I, tanmateix, l’Aomame intentava amb totes les forces intentar alleugerir, ni que fos una mica, el dolor que aquell home sentia en aquest món.

Va pensar que potser això passava perquè aquella era la tasca que li havien donat. Quan tenia al davant una feina per fer, havia d’esforçar-s’hi tant com pogués, per dur-la a terme. Ella era així: quan li encarregaven solucionar un problema muscular, s’hi esforçava tant com podia, per aconseguir-ho; si havia d’assassinar algú, i si hi havia una raó justificada per fer-ho, ho feia tan bé com podia.

Però, naturalment, no podia fer totes dues coses alhora. Aquestes accions perseguien objectius oposats, i exigien mètodes incompatibles. Per tant, en un moment determinant, només en podia dur a terme una. Ara, intentava millorar, per poc que fos, l’estat muscular d’aquell home: estava concentrada en aquella feina, i hi dedicava tots els seus efectius. En l’altra feina, ja hi pensaria quan hagués acabat aquesta.

D’altra banda, l’Aomame no podia reprimir la curiositat. L’afecció no gens habitual que patia aquell home, aquella musculatura tan sana i tan ben formada que patia unes conseqüències tan greus, aquell cos i aquella voluntat tan forts que li permetien suportar un dolor immens que ell considerava «el preu de la gràcia»: tot això li desvetllava una gran curiositat. Volia saber què podia fer ella, per a aquell home, i com reaccionaria el seu cos davant de les tècniques que hi aplicava. Es tractava d’una curiositat professional, però, al mateix temps, també tenia un component personal. A més, si el matava ara, se n’hauria d’anar immediatament, i potser els dos de l’habitació del costat trobarien sospitós que hagués acabat tan de pressa. Els havien dit que per fer un massatge complet trigaria una hora, anant de pressa.

– Ja hem acabat la primera part. Ara començaré la que queda. ¿Es podria posar boca per amunt, sisplau? -va dir l’Aomame.

L’home es va posar de panxa enlaire a poc a poc, com un animal aquàtic que haguessin tret de l’aigua i llançat a terra.

– Realment, noto menys dolor -va dir l’home després de fer un gran sospir-. Cap de les tècniques que he provat fins ara m’havia fet tant efecte.

– Té els músculs força malament -li va dir l’Aomame-. La causa, no la sé, però l’estat en què es troben és força preocupant. El que intento és que els músculs tornin a estar en una situació tan normal com sigui possible. No és un procés senzill, i comporta força dolor, però aquest dolor sí que serveix per a alguna cosa. Vostè té una bona musculatura, i és capaç d’aguantar-lo. Igualment, però, això només és un remei pal·liatiu, i no soluciona el problema de base. Mentre no en descobreixi la causa, li acabarà passant el mateix un cop i un altre.