Haruki Murakami - 1Q84

L’Aomame es va mirar els deu dits de les mans. Després els va posar al clatell de l’home i es va concentrar en les puntes. «Els déus t’ho donen i els déus t’ho prenen».

– Ja falta poc. Això és l’últim que farem, avui -va dir amb la gola seca, parlant a l’esquena de l’home.

Li va semblar sentir un tro al lluny. Va aixecar el cap i va mirar per la finestra. No es veia res, només el cel fosc. Però al cap de no res va tornar a sentir el mateix so, que va ressonar vàcuament en el silenci de l’habitació.

– Aviat començarà a ploure -va dir l’home amb veu inexpressiva.

L’Aomame va posar les mans damunt la robusta nuca de l’home i hi va buscar aquell punt concret. Necessitava concentrar-s’hi especialment. Va tancar els ulls, va contenir la respiració i va parar l’orella a la circulació de la sang. Va intentar trobar la informació que necessitava comprovant l’elasticitat i l’escalfor de la pell amb les puntes dels dits. Era un punt únic, molt petit. Hi havia persones en qui era fàcil trobar-lo, i altres en qui costava més. Aquell Líder pertanyia clarament al segon grup: era com buscar una moneda procurant no fer gens de soroll en una habitació que estigués totalment a les fosques. Tot i així, l’Aomame, finalment, va trobar el punt. Hi va posar la punta del dit i en va enregistrar mentalment el tacte i la posició precisa, com si fes una marca en un mapa. Tenia aquesta habilitat concreta.

– Quedi’s en aquesta posició, sense moure’s -li va dir a l’home que estava de bocaterrosa, mentre allargava la mà cap a la bossa d’esport i en treia la funda del petit picador de gel-. Li queda un sol punt al clatell que encara està obstruït -li va dir amb veu calmada-, i només amb els dits no puc fer prou força per desfer aquesta obstrucció. Si l’aconsegueixo eliminar, segurament se li alleujarà molt el dolor. Li clavaré una sola agulla en aquest punt. És una part una mica estranya, però ja hi he treballat unes quantes vegades, i no hi ha cap perill. ¿Li fa res?

L’home va fer un sospir profund.

– Estic totalment a les seves mans. Si pot fer alguna cosa perquè aquest dolor que sento desaparegui, estic preparat per a tot el que em vulgui fer.

Ella va treure el picador de gel de la funda i en va llevar el petit tap que hi havia clavat. Com sempre, la punta estava mortalment esmolada. El va agafar amb la mà esquerra i, amb el dit índex de la dreta va tocar el punt que havia localitzat abans. No hi havia cap dubte: era aquell punt. Va col·locar la punta de l’agulla i va fer una gran inspiració. Ja només faltava deixar caure la mà dreta com un martell damunt del mànec i enfonsar la punta d’aquella agulla extremament fina fins al fons. Llavors s’hauria acabat tot.

Tanmateix, alguna cosa la retenia. Per alguna raó, no aconseguia deixar caure el puny dret que tenia alçat. Va pensar que amb allò s’acabava tot: podia enviar aquell home a l’«altra banda» amb un sol cop. Després sortiria d’aquella habitació fent com si no hagués passat res, es canviaria la cara i el nom i tindria una nova identitat. Ho podia fer. No tenia por, ni dubtes morals. Era evident que aquell home havia comès repetidament uns actes execrables pels quals mereixia la mort. Però, per alguna raó, no ho podia fer. Hi havia un dubte persistent, irrefrenable, que li feia vacil·lar la mà dreta.

La intuïció li deia que tot era massa fàcil.

No hi va haver de pensar: senzillament, ho sabia. Passava alguna cosa estranya, alguna cosa que no era normal. Dintre seu, tot de sentiments contraposats s’enfrontaven entre si per intentar imposar-se. L’Aomame va fer una intensa ganyota dins la penombra de l’habitació.

– ¿Què passa? -li va dir l’home-. Estic esperant. Esperant que facis l’última feina.

En sentir això, l’Aomame es va adonar, per fi, que era per això, que vacil·lava: l’home sabia què li estava a punt de fer.

– No has de dubtar -li va dir ell, amb veu reposada-. No passa res: jo vull el mateix que tu.

Continuava tronant, però no es veien llampecs. Tan sols se sentia un so com d’artilleria llunyana: el front encara era molt lluny. L’home va continuar parlant.

– Aquesta sí, que serà una cura perfecta. M’has fet molt bé el massatge muscular. Sento un respecte sincer per la teva competència. Però, tal com tu mateixa has dit, el massatge no passa de ser un remei pal·liatiu. El dolor que tinc no es pot eliminar si no és tallant la meva vida d’arrel. S’ha de baixar al soterrani i treure els fusibles. I això és el que tu estàs a punt de fer per mi.

L’Aomame continuava en la mateixa posició, aguantant el picador amb la mà esquerra, amb la punta damunt del punt especial de la nuca de l’home, i la mà dreta encara aixecada. No podia tirar cap endavant ni cap endarrere.

– Si volgués impedir el que estàs a punt de fer, ho podria fer de moltes maneres. És molt senzill -va dir l’home-. Intenta abaixar la mà dreta.

L’Aomame va intentar abaixar-la, tal com li havia dit, però no se li va moure gens ni mica: era com si la seva mà dreta fos una escultura de pedra suspesa al mig de l’aire.

– No és que el volgués, però tinc aquest poder. Va, ja pots moure la mà dreta, si vols. Ja tornes a tenir la meva vida a les teves mans.

L’Aomame va estirar la mà dreta i es va adonar que ja la podia moure lliurement. La va tancar i la va tornar a obrir. No notava res d’estrany. Potser havia fet servir alguna mena d’hipnosi; però, fos el que fos, era molt poderosa.

– A mi m’han concedit aquest poder especial. Però, a canvi, m’han imposat diverses exigències. El que ells volen ha passat a ser el que vull jo. Les seves exigències són extremament imperioses, i no m’hi he pogut oposar.

– «Ells» -va dir l’Aomame-: ¿vol dir la gent petita?

– Ah, els coneixes. Molt bé. Així farem més via.

– L’únic que en sé és el nom. Però no sé a què es refereix, això de «gent petita».

– Segurament no hi ha ningú que sàpiga exactament què és, aquesta gent petita -va dir l’home-. L’únic que en podem saber, nosaltres, és que existeix. ¿Has llegit La branca daurada, de Frazer?

– No.

– És una obra molt interessant, que ens ensenya moltes coses. En temps històrics, encara que molt reculats, en diverses zones del món el rei era assassinat quan s’acabava el seu regnat. El regnat durava uns deu o dotze anys. Quan arribava a la fi, la gent venia i el matava d’una manera molt cruel. Es considerava que això era necessari per al funcionament del col·lectiu, i el rei ho acceptava per voluntat pròpia. L’assassinat havia de ser cruel i sagnant, i, a més a més, es considerava que aquesta mort era un gran honor, per a la persona que regnava. ¿I per què havia de ser assassinat, el rei? Doncs perquè, en aquella època, el rei era «el qui sent les veus» com a representant dels homes. La persona que es convertia en rei feia de canal de comunicació entre ells i nosaltres. I per al col·lectiu era imprescindible matar cruelment aquesta persona que «sentia les veus» quan s’acabava el termini de temps fixat, per mantenir l’equilibri entre la consciència de la gent que viu en aquest món i el poder que desencadena la gent petita. Al món antic, regnar i escoltar la veu dels déus era el mateix. Però, evidentment, aquest sistema va anar desapareixent, els reis a poc a poc van deixar de ser assassinats, i les monarquies es van convertir en una institució terrenal i hereditària. I la gent va parar d’escoltar les veus dels déus.

L’Aomame escoltava el que li explicava l’home obrint i tancant inconscientment la mà dreta, que tenia aixecada.

L’home va continuar:

– En el passat, han rebut diversos noms, però la majoria de vegades, no n’han rebut cap: senzillament, eren allí. «Gent petita» no és res més que una manera pràctica d’anomenar-los. Quan la meva filla encara era petita, en deia «les persones petitetes». Va ser ella qui els va portar. Jo els vaig canviar el nom pel de «gent petita», perquè era més fàcil.