Haruki Murakami - 1Q84

El primer problema a resoldre era com reconstruir la seva vida, va pensar mentre pujava per les escales al seu apartament del tercer pis. Havia anat fins al sud de la península de Bôsô per veure el seu pare, i de la visita n’havia obtingut la convicció, més o menys segura, que aquell home no era el seu pare de debò. També havia aconseguit situar-se en un nou punt de sortida per viure la seva vida. Potser aquella oportunitat li arribava en el moment just. Potser no era mala idea, fugir de tots els problemes que havia tingut últimament i començar una nova vida, amb una feina nova, un lloc nou i gent nova. Tot i que encara no sentia res que es pogués considerar confiança, sí que tenia el pressentiment que podia tenir una vida una mica més lògica que la que havia viscut fins llavors.

Abans, però, havia de solucionar unes quantes coses. No podia desaparèixer tot d’un plegat sense dir res a la Fukaeri, en Komatsu o el professor Ebisuno. Evidentment, no és que hi estigués en deute, o hi tingués cap responsabilitat moral; tal com li havia dit l’Ushikawa, de tot aquell assumpte, ell només n’havia tret maldecaps. Però per molt que l’hi haguessin embolicat a la força i que ell no sabés què hi havia al darrere, fins llavors realment hi havia pres part. No podia pas dir que no en volia saber res més, que fessin el que volguessin. Fes el que fes, a partir d’aleshores, volia tancar la qüestió d’alguna manera, i sortir-ne net. Si no, aquella vida nova de trinca que estava a punt d’estrenar ja estaria contaminada de bon començament.

La paraula «contaminada» li va fer recordar l’Ushikawa. «L’Ushikawa», va pensar fent un sospir. Aquell home tenia informació sobre la seva mare, i li havia dit que l’hi podia donar.

Si vostè la volgués conèixer, li podria donar tota la informació que tenim sobre ella. Pel que sé, vostè va pujar sense saber-ne absolutament res, de la seva mare. Però també pot ser que algunes de les coses que hem descobert no li agradin gaire.

En Tengo ni tan sols li havia respost, perquè no tenia cap ganes de saber res sobre la seva mare de boca de l’Ushikawa. Tant se valia, quina fos la informació que li hauria donat: així que hagués sortit de la seva boca, hauria quedat contaminada. No, tant era, de quina boca sortís, aquella informació: en Tengo no tenia gens de ganes de sentir-la. Si li explicaven res de la seva mare, en cas que algú l’hi hagués d’explicar, no havia de ser cap informació parcial, sinó una mena de «revelació» general, una imatge gegantina i claríssima d’abast còsmic, que li permetés contemplar-ho tot en un instant.

Evidentment, en Tengo no sabia si mai ningú li faria una revelació tan dramàtica o no; podia ser que un moment com aquell no s’arribés a presentar per temps que passés. Tanmateix, necessitava que li fos revelada alguna cosa d’una magnitud aclaparadora, que contrarestés i sobrepassés les imatges tan clares d’aquella mena de «somni lúcid» tan real que durant tant de temps l’havia fet sentir confós, indignat i ferit. Havia d’atènyer aquella revelació per tal de poder-se purificar; unes quantes dades inconnexes no li servirien per a res.

Això és el que li passava pel cap a en Tengo mentre pujava les escales fins al tercer pis.

En Tengo es va aturar davant la porta del seu apartament, es va treure la clau de la butxaca i la va fer girar dins el pany. Tot seguit, abans d’obrir, va fer tres trucs a la porta, va esperar una mica, i hi va fer dos trucs més. Després la va obrir sense fer soroll.

La Fukaeri estava asseguda a la taula i bevia suc de tomàquet en un got alt. Portava la mateixa roba que quan havia vingut a l’apartament: una camisa de ratlles d’home i uns texans ajustats. Tanmateix, la impressió que produïa era molt diferent de quan l’havia vista al matí. En Tengo va necessitar un moment per adonar-se de per què: portava els cabells recollits amunt, la qual cosa feia que se li veiessin perfectament el coll i les orelles. Aquelles dues orelles, petites i rosades, semblaven acabades de fer, més amb una finalitat purament estètica que no pas per escoltar cap so, i que tot just les haguessin espolsades amb un raspall molt suau; com a mínim, aquest era l’efecte que li van fer a en Tengo. I aquell coll ben format que hi havia més avall resplendia, llustrós com la verdura que ha crescut rebent la llum del sol en abundància, tan pur que la rosada i les marietes n’haurien estat ornaments apropiats. Era la primera vegada que la veia amb els cabells recollits amunt, però la seva imatge transmetia una bellesa i una sensació d’intimitat miraculoses.

En Tengo havia tancat la porta, però es va aturar un moment al llindar. Aquell coll i aquelles orelles exposades a la vista li feien bategar el cor tan de pressa, i el feien sentir tan confós, com si al davant hagués tingut una dona totalment despullada. Es va quedar sense paraules, observant la Fukaeri amb els ulls mig closos, com si fos un explotador que hagués trobat la deu d’aigua secreta on neix el Nil; encara tenia la mà al pom de la porta.

– M’he dutxat -li va dir ella amb veu seriosa, com si s’acabés de recordar d’alguna cosa important, a en Tengo, que era dempeus-. T’he agafat xampú i suavitzant.

En Tengo va fer que sí amb el cap. Després va sospirar i per fi va deixar anar el pom de la porta i va tancar amb clau. ¿Xampú i suavitzant? Va tirar el peu cap endavant i es va allunyar del llindar.

– ¿No ha sonat, el telèfon, des que t’he trucat? -va preguntar.

– No, cap vegada -va respondre la Fukaeri, i va negar una mica amb el cap.

En Tengo va anar a la finestra, va obrir una mica la cortina i va mirar enfora. Des d’aquella finestra del tercer pis no es notava cap canvi remarcable: no es veia ningú sospitós ni hi havia aparcat cap cotxe estrany; tan sols el paisatge i els edificis residencials de sempre, tan anodins, que s’estenien cap a l’horitzó. Les branques retorçades dels arbres del carrer estaven cobertes d’una pols grisa, les barreres de seguretat eren plenes de bonys i unes quantes bicicletes que estaven abandonades al costat de la carretera es rovellaven a la intempèrie. Hi havia un avís de la policia enganxat en una paret: «Conduir sota els efectes de l’alcohol és una via d’un sol sentit cap al desastre» (¿hi devia haver algun departament policial especialitzat a fer aquells anuncis?). Un vell amb cara de no tramar res de bo passejava un gos petaner amb cara de no ser gaire intel·ligent. Una dona amb cara de poca intel·ligència conduïa un cotxe petit horrorós. Els pals de l’electricitat, horrorosos, mantenien suspesos els cables que feien pinta de no tramar res de bo. El paisatge de fora de la finestra evidenciava que el món tenia una presència entre miserable i mancada d’alegria, i que els petits mons que l’integraven estaven formats a partir d’una acumulació inacabable de realitats diverses.

D’altra banda, però, al món també hi havia coses tan incontestablement belles com les orelles i el coll de la Fukaeri. Era difícil decidir en quina d’aquelles dues realitats calia creure. En Tengo va fer un petit ronc al fons de la gola, com el que faria un gos gros que estigués confós, va tancar les cortines i va tornar al seu petit món particular.

– ¿Ho sap, el professor Ebisuno, que has vingut aquí? -va preguntar.

La Fukaeri va fer que no amb el cap: el Professor no ho sabia.

– ¿I no l’hi penses dir?

La Fukaeri va fer que no.

– No m’hi puc posar en contacte.

– ¿Perquè és perillós?

– Per telèfon ens podrien escoltar, i una carta potser no li arribaria.

– ¿Només ho sé jo, que tu ets aquí?

La Fukaeri va fer que sí.

– ¿T’has emportat roba per canviar-te, i tot això?

– Només una mica -va dir la Fukaeri, i va mirar la bandolera de tela que havia dut. Era veritat, que en aquella bossa no hi podia cabre gran cosa.- Però no passa res.