Haruki Murakami - 1Q84

Quan l’hi va haver acabat d’explicar, la Fukaeri va obrir els ulls de bat a bat i se’l va quedar mirant fixament uns moments, com un gat amb les pupil·les totalment dilatades que observés alguna cosa en la foscor.

– Tu has anat al poble dels gats -va dir com si li estigués recriminant alguna cosa.

– ¿Jo?

– Tu has anat al teu poble dels gats, i has agafat el tren i n’has tornat.

– ¿T’ho sembla?

La Fukaeri va fer que sí, amb el cobrellit d’estiu apujat fins a la barbeta.

– Sí, tens raó -va dir en Tengo-. He anat al poble dels gats, he agafat el tren i he tornat.

– T’has purificat -li va preguntar la noia.

– ¿Purificat? -va dir en Tengo. ¿Purificat?- No, diria que encara no.

– T’has de purificar.

– ¿De quina manera, per exemple?

La Fukaeri no li va respondre.

– No està bé, anar al poble dels gats i no fer res.

Es va sentir un tro molt fort, que semblava que hagués d’esquinçar el cel en dues meitats. El soroll era cada vegada més eixordador. La Fukaeri va arronsar el cos dins del llit.

– Vine aquí i abraça’m -va dir la Fukaeri-. Hem de tornar a anar tots dos junts al poble dels gats.

– ¿Per què?

– Perquè la gent petita podria trobar la porta d’entrada.

– ¿Perquè no m’he purificat?

– Perquè nosaltres dos som un de sol -va dir la noia.

– 1Q84 -va dir l’Aomame-. El món en què jo visc ara es diu 1Q84, i no és el 1984 real. ¿Vol dir això?

– És extremament complicada, la qüestió de quin és el món real -va dir l’home a qui anomenaven Líder, parlant en la mateixa posició, de bocaterrosa-. T’acaba portant al terreny de la metafísica. Però aquest món és real: d’això no n’hi ha cap dubte. En aquest món, el dolor que sentim és dolor real; la mort que hi sofrim és real; la sang que hi vessem és de debò. No és un món fals, ni imaginari, ni metafísic: això t’ho garanteixo. Però no és el món de 1984 que tu coneixies.

– ¿És una mena de món paral·lel?

L’home va riure, sacsejant una mica les espatlles.

– Em sembla que has llegit massa llibres de ciència-ficció. No, no és un món paral·lel. No és que aquí hi hagi el món de 1984, i aquí, al costat, el de 1Q84, i tots dos avancin paral·lelament. El món de 1984 ja no és enlloc. Tant per a tu com per a mi, no hi ha cap més present que el de 1Q84.

– Hem entrat en aquest curs temporal.

– Exactament. Hem entrat aquí; o aquest curs temporal ha entrat a dintre nostre. I, pel que jo entenc, la porta només s’obre en un sentit. No hi ha camí de tornada.

– I això va passar quan baixava per l’escala d’emergència de l’Autopista Metropolitana, ¿oi? -li va preguntar l’Aomame.

– ¿L’Autopista Metropolitana?

– A la zona de Sangen-jaya -va dir l’Aomame.

– Tant és, el lloc -va fer l’home-. Potser a tu et va passar quan eres a Sangen-jaya, però la qüestió no és a quin lloc concret et trobessis. És una qüestió bàsicament temporal. És, diguéssim, com si en un moment determinat haguessin canviat l’agulla de la via del tren i el món entrés al 1Q84.

L’Aomame es va imaginar un grupet de gent petita unint esforços per canviar l’agulla d’una via de tren de nit, a la llum blanca de la lluna.

– I al 1Q84 hi ha dues llunes al cel, ¿oi? -va preguntar.

– Exactament. Hi ha dues llunes. Això és un senyal que hem canviat de via. Així podem distingir entre tots dos mons. Però això no vol dir que tota la gent que hi ha aquí vegi dues llunes. Bé, no: gairebé ningú no les veu. O, dit d’una altra manera: el nombre de persones que saben que ens trobem al 1Q84 és limitat.

– ¿La majoria de la gent que hi ha aquí no s’ha adonat d’aquest canvi temporal?

– No. Per a la majoria, aquest és el món de sempre. Quan dic que «aquest món és real», també ho dic per això.

– En un moment determinat, va canviar el curs del temps -va dir l’Aomame-. Si aquest canvi no s’hagués produït, ara, nosaltres dos, no seríem junts aquí. ¿És així?

– Això no ho pot dir ningú. És una qüestió de probabilitats. Però segurament seria tal com dius.

– Això que m’explica, ¿és estrictament real, o només és una hipòtesi?

– És una bona pregunta. Però és molt difícil, destriar una cosa de l’altra. Hi ha una cançó antiga que parla d’això. «Without your love, it’s a honkey-tonk parade» -va cantussejar l’home-. «Sense el teu amor, això només seria una rua barata». ¿La coneixes, aquesta cançó?

– «It’s Only a Paper Moon».

– Sí. Tant el 1984 com el 1Q84 funcionen bàsicament igual: si no creguessis en el món, o si no estimessis ningú, tot seria una falsificació i prou. Tant és, en quin dels dos mons et trobis, o de quina mena de món es tracti: la majoria de vegades, la línia que separa les hipòtesis de la realitat és invisible. Aquesta línia només es pot veure amb el cor.

– ¿I qui les va canviar, les agulles de la via?

– ¿Que qui va canviar les agulles? Aquesta pregunta també és difícil de respondre. Les lleis de causa i efecte no són gaire útils, per explicar-ho.

– Però, igualment, si jo vaig ser transportada a aquest món de 1Q84, va ser perquè algú, o alguna cosa, ho va voler -va dir l’Aomame-. Per la força d’una voluntat que no era la meva.

– Sí. El tren en què viatjaves va arribar a aquest món perquè algú va canviar les agulles de la via.

– ¿Hi va tenir res a veure, la gent petita?

– En aquest món, això que anomenem gent petita existeix; o, com a mínim, aquí s’anomena gent petita. Però això no vol dir que sempre tinguin una forma determinada, i un nom.

L’Aomame es va mossegar el llavi i hi va rumiar un moment.

– Em sembla que hi ha una contradicció, en això que diu -va començar a dir, finalment-. Suposem que això que anomenem gent petita va canviar les agulles de la via i em van portar al 1Q84. Però si ells no volien que jo fes el que ara estic a punt de fer, ¿per què m’hi haurien d’haver portat? Hauria estat millor, per a ells, que jo no fos aquí.

– No és fàcil, explicar-ho -va dir l’home, parlant sense fer cap mena d’entonació-. Però veig que ets molt espavilada, tu. A veure si entens el que intentaré explicar-te, encara que sigui intuïtivament. Tal com t’he dit abans, el més important, per al món en què vivim, és que es mantingui la proporció, l’equilibri, entre el bé i el mal. Realment, la gent petita, o la voluntat de què parlàvem, té un poder molt gran. Però com més gran sigui el poder que faci servir, més gran serà també el poder que sorgirà automàticament per contrarestar-lo. És d’aquesta manera que el món manté el seu delicat equilibri. Aquest principi no canvia mai, sigui quin sigui el món en què et trobis. I exactament el mateix es pot dir d’aquest món de 1Q84 del qual ara formem part. Així que la gent petita va començar a utilitzar el gran poder que té, automàticament en va aparèixer un altre que intenta contrarestar-lo. I segurament va ser aquest moviment de reacció el que et va portar a tu al 1Q84.

Del cos gegantí de l’home, ajagut damunt l’estora de ioga de color blau, va sorgir un gran sospir, com el d’una balena encallada en una platja.

– Si continuem fent servir l’analogia de les vies de tren, podríem dir el següent: ells poden canviar les agulles, i, en conseqüència, el tren passa a circular per aquesta via, la de 1Q84. Però el que no poden fer és anar destriant i escollint d’un en un els passatgers que viatgen en aquest tren. És a dir, que pot ser que entre els passatgers n’hi hagi alguns que a ells no els interessi que vinguin.