Haruki Murakami - 1Q84

– Una atracció -va dir.

– Una atracció mútua, molt forta.

Li va pujar una mena de sentiment de ràbia incongruent; fins i tot tenia una mena de basques.

– No m’ho crec, això. No pot ser, que ell em recordi.

– Sí, en Tengo ho recorda perfectament, que tu existeixes, i fins i tot t’està buscant. I, fins ara, mai no s’ha enamorat de cap dona, a part de tu.

L’Aomame es va quedar un moment sense paraules. Mentrestant, es continuaven sentin els trons, molt forts, separats per pauses molt curtes. Semblava que finalment també es posava a ploure: a la finestra de l’hotel van començar a estavellar-se amb força grans gotes de pluja. El so, però, gairebé no arribava a l’oïda de l’Aomame.

– Ets lliure de creure’m o no -va dir l’home-. Però és millor que em creguis, perquè és una veritat inqüestionable.

– ¿M’està dient que encara es recorda de mi, si ja han passat vint anys, des de l’últim cop que ens vam veure? ¿Si ni tan sols hem parlat?

– Tu li vas estrènyer la mà a en Tengo, en una aula de l’escola on no hi havia ningú més. Teníeu deu anys. Devies haver de reunir tot el teu valor, per fer-ho.

L’Aomame va fer una intensa ganyota.

– ¿Com ho sap, vostè, això?

L’home no li va respondre.

– En Tengo no se n’ha oblidat en absolut, i sempre ha pensat en tu. Encara continua pensant en tu. Val més que em creguis: jo sé moltes coses. Per exemple, tu, quan et masturbes, encara penses en ell, te l’imagines. ¿Oi que sí?

L’Aomame va restar sense paraules, amb la boca una mica oberta. Només respirava superficialment. L’home va continuar.

– No t’has d’avergonyir de res: és així, la nostra naturalesa. Ell fa el mateix: pensa en tu, encara, quan ho fa.

– Però, ¿com és, que vostè…?

– ¿Com és, que jo ho sé, això? En tinc prou de parar l’orella: escoltar les veus és la meva feina.

L’Aomame tenia ganes d’esclafir a riure i, alhora, de posar-se a plorar, però no podia fer ni una cosa ni l’altra. Era allà al mig, incapaç de dir res, sense saber cap on s’havia de decantar.

– No has de tenir por.

– ¿Por?

– Tu tens por, com quan la gent del Vaticà tenia por d’acceptar que la Terra es movia. No és que consideressin que la teoria geocèntrica fos infal·lible: l’únic que passava és que tenien por de com podia canviar el món si acceptaven que la Terra es movia, d’haver de canviar de manera de pensar per adaptar-la a aquesta teoria. De fet, l’Església catòlica encara no ha acceptat oficialment que la Terra es mou. Igual que tu: tens por de treure’t aquesta armadura que has portat tant de temps per protegir-te.

L’Aomame es va cobrir la cara amb les mans i va fer uns quants sanglots. No ho volia, però en aquell moment no es va poder contenir. Li hauria agradat fer veure que reia, però no ho va aconseguir.

– Vosaltres dos, com si diguéssim, vau venir a aquest món amb el mateix tren -va dir l’home en veu baixa-. En Tengo ha col·laborat amb la força que lluita contra la gent petita formant equip amb la meva filla, i tu estàs a punt de matar-me a mi per una altra raó. Dit d’una altra manera: tots dos, per separat, us trobeu en una situació molt perillosa i feu coses molt perilloses.

– ¿Perquè hi ha alguna voluntat que vol que ho fem, vol dir?

– Segurament.

– Però, ¿per què?

Així que va haver fet aquesta pregunta, l’Aomame es va adonar que era una pèrdua de temps: era evident que no respondria.

– El millor final per a tota aquesta història seria que vosaltres dos us trobéssiu, us agaféssiu les mans i sortíssiu junts d’aquest món -li va dir l’home, sense contestar la seva pregunta-. Però això no és gens fàcil.

– No és gens fàcil -va dir l’Aomame, repetint les paraules de l’home inconscientment.

– Per desgràcia, i dient-ho d’una manera molt suau, no és gens fàcil. Parlant clar, és pràcticament impossible. El poder al qual us enfronteu, sigui quin sigui el nom que li vulguis donar, és implacable.

– I per això… -va dir l’Aomame amb la gola seca, i va tossir. Havia aconseguit controlar una mica la confusió que sentia: ara no era hora de plorar, pensava.- I per això, vostè em fa aquesta proposta, ¿oi? Jo li proporciono una mort sense dolor, i vostè, a canvi, m’ofereix alguna cosa, una possibilitat d’elecció diferent.

– Ets molt intel·ligent -va dir l’home, parlant de bocaterrosa-. És exactament això. El que t’ofereixo és poder prendre una decisió sobre en Tengo i tu. Potser no és una decisió agradable, però, com a mínim, tens la possibilitat de prendre-la.

– La gent petita té por de perdre’m -va dir l’home-, perquè encara em necessiten. Jo els sóc extremament útil, com a representant. No els serà fàcil, trobar una persona que em reemplaci, i ara mateix encara no tenen cap successor per a mi. La persona que els representi ha de tenir diverses característiques difícils de trobar, i jo era una de les poquíssimes persones que les complia totes. Tenen por de perdre’m. Si ara em perden a mi, durant un temps els quedarà un buit per omplir. Per això intenten evitar que tu acabis amb la meva vida. Encara em volen deixar viure un temps. Els trons que se senten a fora són un senyal de la seva ràbia, però no et poden atacar directament. Només t’avisen que estan furiosos. Va ser per la mateixa raó, segurament, que van fer que la teva amiga morís d’aquella manera tan estranya. I, igualment, intentaran fer mal a en Tengo.

– ¿Intentaran fer mal a en Tengo?

– En Tengo ha escrit una novel·la sobre la gent petita, i la mena de coses que fan. L’Eriko li va proporcionar la història i ell la va reescriure fent servir un estil adequat. Van fer l’obra a quatre mans. I aquesta història ha fet la funció dels anticossos que lluiten contra l’atac de la gent petita: ha estat publicada en forma de llibre i s’ha convertit en un èxit de vendes. Per això, encara que només sigui momentàniament, la gent petita ha perdut diverses oportunitats, i ha vist limitada la seva llibertat d’acció. ¿Has sentit parlar d’una novel·la que es titula Crisàlide d’aire?

L’Aomame va assentir.

– He vist articles al diari sobre aquest llibre, i anuncis de l’editorial, però no l’he llegit.

– En realitat, qui ha escrit Crisàlide d’aire ha estat en Tengo. I ara està escrivint una novel·la pròpia, perquè en el món de Crisàlide d’aire, és a dir, en un món que té dues llunes, ha trobat la seva pròpia història per explicar. L’Eriko, que és una parsiva excepcional, ha fet sorgir de dintre seu aquesta història, que actua com un anticòs; pel que sembla, en Tengo també té una capacitat extraordinària, com a resciva. Pot ser que el que et va portar aquí, el que et va fer pujar a aquell tren, fos aquesta capacitat seva.

L’Aomame va fer una gran ganyota en la penombra: s’esforçava a intentar seguir el que li explicava l’home.

– ¿El que vol dir, doncs, és que ha estat la capacitat d’en Tengo per explicar històries, o, tal com diu vostè, el seu poder com a resciva, el que m’ha portat fins a aquest món, el de 1Q84?

– Això és el que suposo, com a mínim -va dir l’home.

L’Aomame es va mirar les mans: tenia els dits molls de llàgrimes.

– Si les coses no canvien, és molt probable que assassinin en Tengo, perquè ara mateix s’ha convertit en la persona més perillosa, per a la gent petita. I, al cap i a la fi, aquest món és real: la sang que s’hi vessa és real, i la mort que hi sofrim és de debò. I la mort, evidentment, és per sempre.

L’Aomame es va mossegar el llavi.

– Pensa-hi així -va dir l’home-: imagina’t que ara em mates i em fas desaparèixer d’aquest món. En aquest cas, la gent petita deixaria de tenir cap motiu per fer mal a en Tengo, perquè si deixen de tenir-me a mi per servir-los de canal, per molt que en Tengo i la meva filla siguin un obstacle per a aquest canal, ja no representen cap amenaça, per a ells. La gent petita els deixaria estar i aniria a buscar un altre canal, en algun altre lloc: aquest seria el seu objectiu prioritari. ¿Entens, el que t’explico?