Haruki Murakami - 1Q84

– ¿No t’importa?

– No és res de dolent.

– No és res de dolent -va dir ell, repetint les seves paraules. «Semblo un estudiant de primària en una classe d’educació sexual», va pensar. No s’havia d’avergonyir de tenir una erecció, ni era res de dolent, però, evidentment, s’havia de tenir en compte el lloc i el moment.- I, així, ¿ja ha començat, la purificació? -va preguntar per canviar de tema.

La Fukaeri no li va respondre. Les orelles petites i boniques semblava que continuaven intentant sentir alguna cosa enmig del brogit dels trons. En Tengo se’n va adonar, i va decidir no dir-li res més. Va deixar de multiplicar nombres de tres xifres, pensant que si a la Fukaeri no li feia res que se li posés dura, tant era, que s’hi posés. Igualment, però, el seu penis no mostrava cap signe de posar-se erecte; de moment, jeia en silenci, en pau, en un repòs informe.

– M’agrada molt, la teva tita -li havia dit la seva amiga-. Tant la forma, com el color, com la grandària.

– Doncs a mi no m’agrada gaire -va dir en Tengo.

– ¿Per què, no? -li va preguntar ella mentre li agafava el penis en repòs i se’l posava al palmell de la mà per sospesar-lo, com si fos una mascota adormida.

– No ho sé -va dir en Tengo-. Potser perquè no la vaig triar jo.

– Que estrany que ets! -va dir l’amiga-. Quina manera de pensar tan estrambòtica!

Havia passat feia molt de temps, això; potser abans del diluvi.

La respiració lleu i càlida de la Fukaeri, que havia adoptat un ritme constant, fregava el coll d’en Tengo. Ell li veia l’orella gràcies a la llum verda, molt feble, del rellotge electrònic, o dels llamps que de tant en tant havien començat a esclatar al cel; semblava una cova suau i secreta. Va pensar que si ella fos la seva parella, no es cansaria mai de fer-li un petó rere l’altre en aquella orella. Durant el sexe, mentre ell fos dins d’ella, li faria petons a l’orella, l’hi mossegaria, l’hi lleparia, hi sospiraria, l’hi oloraria. No és que tingués ganes de fer-ho llavors mateix: només s’imaginava que segur que ho faria, en el cas purament hipotètic que ella fos la seva parella. Teòricament, no s’havia d’avergonyir de res, segurament.

Tanmateix, tant si teòricament s’havia d’avergonyir com si no, no hi havia de pensar, en allò. Semblava que el seu penis es gratava l’esquena, ja despert del son pacífic i informe en què havia estat sumit fins llavors. Va fer un badall i va començar a alçar el cap i a anar-se tornant més dur a poc a poc, fins a assolir una erecció sense reserves, a tot drap, com la vela d’un iot que aprofités una forta ratxa de vent del nord-oest. En conseqüència, el penis ja completament dur d’en Tengo es va trobar empès inexorablement a la zona dels malucs de la Fukaeri. En Tengo va sospirar per dins, molt profundament: ja feia més d’un mes que no havia tingut relacions sexuals, des que havia desaparegut la seva amiga. Potser era per culpa d’això. Hauria hagut de continuar multiplicant nombres de tres xifres.

– No passa res -va dir la Fukaeri-. És una cosa natural, que es posi dura.

– Gràcies -va dir en Tengo-. Però potser la gent petita ens està mirant.

– Ens poden mirar però no ens poden fer res.

– És una sort -va dir en Tengo, amb veu nerviosa-. Però em fa sentir incòmode, pensar que potser ens estan mirant.

Un altre llamp va partir el cel en dos, com si volgués estripar la cortina vella, i el tro va fer tremolar violentament el vidre de la finestra. Semblava que realment intentessin esbotzar el vidre, o que s’hagués de trencar en qualsevol moment. La finestra era corredissa, amb un marc d’alumini, molt sòlida, però si continuava tremolant d’aquella manera, podia ser que no aguantés gaire. Les grosses gotes de pluja impactaven contínuament al vidre, com si fossin cérvols enfurismats.

– Sembla que els trons gairebé no s’han desplaçat gens, des que han començat -va dir en Tengo-. Normalment no duren tant.

La Fukaeri va mirar al sostre.

– De moment no pararan.

– ¿Quant és, «de moment»?

La Fukaeri no li va respondre, i en Tengo la va continuar abraçant tímidament, sense saber què fer amb aquella pregunta sense resposta i aquella erecció sense adreça.

– Hem de tornar a anar al poble dels gats -va dir la Fukaeri-. O sigui que hem de dormir.

– Però no sé si em podré adormir, amb aquesta tronada, i tot just passades les nou -va dir en Tengo, apologèticament.

Va traçar mentalment un seguit de fórmules. Era un problema amb fórmules molt llargues i complicades, però ja en sabia la solució, i es va imposar la tasca de trobar la manera més curta i ràpida d’arribar-hi. Va fer treballar el cervell ràpidament. Aquella era una manera despietada de fer-li venir mal de cap, però ni així no li va baixar l’erecció, sinó que, ben al contrari, més aviat semblava cada cop més ferma.

– Podràs dormir -va dir la Fukaeri.

I va ser tal com li havia dit. Fins i tot enmig d’aquella pluja intensa, dels trons que els envoltaven i que semblaven fer tremolar els edificis, dels nervis que el tenallaven i de la duresa d’aquella erecció, en Tengo es va quedar adormit sense adonar-se’n, tot i semblar impossible…

Abans d’adormir-se va pensar que tot era un caos. Havia de trobar el camí més curt cap a la solució. Tenia un temps limitat, i en els fulls que li havien donat per respondre hi havia molt poc espai. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, comptava el rellotge amb diligència.

Quan se’n va adonar, estava despullat. La Fukaeri, tal com s’esperava, també estava despullada: completament despullada, sense res a sobre. Els seus pits eren dues mitges esferes prodigiosament perfectes, a les quals no es podia retreure res. Els mugrons no eren gaire grossos, i encara eren tous i cercaven, silenciosos, la forma perfectament definida que havien d’assolir. Els pits, però, sí que eren grossos, i ja havien arribat a la maduresa. Semblava que, per alguna raó, la gravetat no els afectés. Els dos mugrons es dreçaven polidament cap amunt, com brots nous d’una planta enfiladissa que busqués el sol. El següent de què es va adonar en Tengo era que no tenia pèl púbic: al lloc on hi hauria hagut d’haver el pèl púbic només hi tenia una pell blanca i fina, completament exposada a la vista. La blancor d’aquella pell encara accentuava més la indefensió de la noia. Tenia les cames obertes, i al mig hi va veure els genitals. Igual que les orelles, semblaven acabats de fer; potser estaven acabats de fer, realment. Va pensar que les orelles noves de trinca i els genitals nous de trinca s’assemblaven molt: s’orientaven cap a l’espai com si volguessin parar molta atenció al que poguessin sentir, com ara el so lleu d’una sirena sonant al lluny.

En Tengo era damunt el llit boca amunt, mirant el sostre. La Fukaeri se li havia posat a sobre, com si anés a cavall. Ell encara continuava tenint l’erecció. També es continuaven sentint els trons: ¿fins quan havien de durar? Feia tanta estona que tronava, que el cel ja es devia haver convertit en un munt d’esquinçalls; de ben segur que ja no hi hauria qui el pogués arreglar, aleshores.

En Tengo es va recordar que estava dormint, que s’havia adormit tenint una erecció. I encara la tenia, ben ferma. ¿La devia haver tinguda durant tota l’estona que havia dormit? ¿O bé la d’abans li havia baixat i aquella erecció era nova, com si fos alguna mena de segon gabinet de crisi? ¿Quanta estona devia haver dormit? No, tant era, això: la qüestió, tant si hi havia hagut una interrupció com si no, era que continuava tenint una erecció, i que res no feia pensar que li hagués de baixar. Ni Sonny i Cher, ni multiplicar nombres de tres xifres, ni les fórmules enrevessades no li servirien per controlar-la.