Haruki Murakami - 1Q84

L’Aomame va clavar la punta de l’agulla al suro i la va desar a la funda dura, que després va ficar a la bossa. Va treure la Heckler & Koch de la bossa de plàstic i se la va entaforar a la cintura dels pantalons de xandall. El pestell de seguretat estava tret i hi havia un cartutx a la recambra. La va calmar sentir el metall dur a l’espinada. Va anar a la finestra, va passar la cortina gruixuda i va tornar a deixar l’habitació a les fosques.

Tot seguit va agafar la bossa d’esport i es va dirigir cap a la porta. En posar la mà al pom, es va girar i va tornar a mirar la gran silueta de l’home estirat de bocaterrosa dins la fosca. Semblava profundament adormit, com quan l’havia vist en entrar. L’única a tot el món que sabia que era mort era l’Aomame. I potser la gent petita: per això havien deixat de provocar aquells trons, perquè sabien que no tenia cap sentit, a hores d’ara, avisar-la de res; l’home que havien escollit com a representant ja havia perdut la vida.

Va obrir la porta i va entrar a la sala il·luminada mirant a banda i banda. Va tancar la porta suaument, intentant de no fer soroll. El del cap rapat seia al sofà i prenia cafè. Damunt la taula hi havia una cafetera i una safata plena de sandvitxos que devien haver demanat al servei d’habitacions. La meitat dels sandvitxos havien desaparegut. Al costat hi havia dues tasses de cafè sense fer servir. El de la cua de cavall seia al costat de la porta en una cadira d’estil rococó, amb l’esquena tan recta com abans. Semblava que tots dos havien passat tota aquella estona sense dir res, en la mateixa posició: això era el que feia pensar l’atmosfera de l’habitació.

En entrar l’Aomame, el del cap rapat va posar la tassa de cafè al damunt del platet i es va aixecar en silenci.

– Ja he acabat -va dir l’Aomame-. Ara dorm. Hi hem estat força estona, i hem fet treballar molt els músculs. Deixin-lo dormir.

– ¿Ara està adormit?

– Molt profundament -va dir l’Aomame.

El del cap rapat va mirar l’Aomame directament a la cara, escorcollant-li els ulls fins al fons. Després, com si volgués comprovar que no hi hagués res d’estrany, va abaixar lentament la mirada fins als dits dels peus i la va tornar a mirar a la cara.

– ¿És normal, això?

– Hi ha molta gent que s’adorm profundament, quan té molta tensió muscular i els la treus. No és gens estrany.

El del cap rapat va anar fins a la porta que unia la sala d’estar amb l’habitació, va fer girar el pom en silenci, la va obrir una mica i va mirar a dins. L’Aomame es va posar la mà dreta a la cintura dels pantalons, per poder treure la pistola ben de pressa, si passava alguna cosa. L’home es va estar uns deu segons mirant l’habitació, però al final va retirar el cap i va tancar la porta.

– ¿Quanta estona pot dormir? -li va preguntar a l’Aomame-. No el podem deixar tota la nit dormint a terra.

– Segurament es despertarà d’aquí a dues hores. Fins llavors, deixin-lo en aquesta posició, si pot ser.

El del cap rapat es va mirar el rellotge per comprovar l’hora, i després va assentir lleument.

– D’acord. De moment, el deixarem tal com està -va dir-. ¿Es voldrà dutxar?

– No, no m’he de dutxar, però sí que em voldria tornar a canviar.

– És clar. Pot fer servir la sala de bany.

Si hagués pogut, l’Aomame hauria marxat d’allí llavors mateix, sense canviar-se, però havia d’evitar despertar sospites. En arribar s’havia canviat, i calia que també es canviés en anar-se’n. Va anar al lavabo i es va treure el xandall. Després es va treure la roba interior, xopa de suor, es va eixugar el cos amb una tovallola de bany i es va posar roba interior neta. Finalment, es va tornar a posar els pantalons de cotó i la brusa blanca amb què havia vingut. Es va ficar la pistola dins del cinturó dels pantalons, de manera que no es veiés des de fora. Es va bellugar de diverses maneres per assegurar-se que els seus moviments no semblessin poc naturals. Es va rentar la cara amb sabó i es va pentinar amb un raspall. Després es va posar davant del gran mirall de la pica i va fer unes quantes ganyotes, arrugant la cara en diversos angles per relaxar-ne els músculs. En acabar, al cap d’uns moments, hi va tornar a deixar la seva expressió normal. Després d’estar-se una estona fent ganyotes, trigava una mica a recordar quina era, la seva cara de sempre, però al cap d’unes quantes provatures s’hi va acostar, més o menys. Es va contemplar al mirall i es va examinar el rostre detingudament. Va trobar que tot era correcte: era la seva cara habitual, i fins i tot podia esbossar un somriure. Les mans no li tremolaven. La mirada era segura. Tornava a ser l’Aomame freda de sempre.

Tanmateix, abans, quan acabava de sortir de l’habitació, el del cap rapat li havia estat mirant la cara fixament. Potser hi havia detectat el rastre de les llàgrimes; havia plorat força, i segurament se li notava. Es va posar nerviosa, pensant-hi: potser l’home s’havia preguntat, sorprès, per què havia hagut de plorar, mentre feien els estiraments musculars, i havia sospitat que no hagués passat alguna cosa. I, després, potser havia obert la porta de l’habitació i havia tornat a mirar què feia el Líder, i havia descobert que no li bategava el cor…

L’Aomame es va posar la mà a l’esquena i va comprovar que podia agafar ràpidament la culata de la pistola. S’havia de calmar. No podia tenir por. Si se li notava la por a la cara, els homes sospitarien.

Preparada per al pitjor, va agafar la bossa d’esport amb la mà esquerra i va sortir amb compte de la sala de bany. Tenia la mà dreta col·locada de manera que pogués agafar la pistola en qualsevol moment. Tanmateix, no s’havia produït cap canvi. El del cap rapat era dret al mig de la sala, amb els braços plegats i els ulls mig tancats, pensant alguna cosa. El de la cua de cavall continuava assegut a la cadira del costat de la porta, mirant tranquil·lament l’habitació amb la mirada taciturna del soldat que seu rere la metralladora d’un bombarder; estava acostumat a observar el cel blau i solitari, i els seus ulls n’havien adquirit el color.

– Deu estar cansada -va dir el del cap rapat-. ¿Vol una mica de cafè? I també hi ha sandvitxos, si li vénen de gust.

– No, gràcies -va respondre l’Aomame-. No tinc gana, just després de les sessions. Al cap d’una hora me’n comença a venir una mica.

El del cap rapat va assentir. Es va treure un sobre gruixut de la butxaca de l’americana i, després de sospesar-lo, el va donar a l’Aomame.

– Com veurà, hi ha força més diners que els que havíem acordat -va dir l’home-. Tal com li he comentat abans, esperem que no parli d’això amb ningú.

– ¿És un suborn perquè calli, això? -va dir ella, en to de broma.

– És només per compensar-la per totes les molèsties -va respondre l’home, sense ni l’ombra d’un somriure.

– Guardaré el secret, independentment de quina sigui la quantitat. Això forma part de la meva feina. No en diré res a ningú -va dir l’Aomame, i va guardar el sobre que li havia donat dins la bossa d’esport, sense ni mirar-lo-. ¿Necessiten un rebut?

El del cap rapat va fer que no.

– No, no cal. Això queda entre nosaltres. Vostè no cal que ho declari, tampoc.

L’Aomame va assentir en silenci.

– Deu haver hagut de fer servir molta força, ¿oi? -va preguntar el del cap rapat, temptativament.

– Més de l’habitual -va dir ella.

– És que no es tracta d’una persona corrent.

– No, no ho sembla pas.

– És una persona irreemplaçable -va dir l’home-, i durant molt de temps ha patit un dolor molt intens. És com si el seu cos suportés els mals i els dolors de tots nosaltres. I volem fer-li una mica més lleu aquest dolor, per poc que puguem.