Haruki Murakami - 1Q84

Va pensar que, de ben segur, més endavant entendria el sentit i l’objectiu d’això que li estava passant, i que per tant calia que retingués aquell instant amb tanta precisió i claredat com li fos possible. Ara només era un nen de deu anys, amb l’únic mèrit de ser un geni de les matemàtiques. Davant seu s’havia obert una porta nova, però no sabia què l’esperava, al darrere. No podia fer res, no sabia res, tenia un munt de sentiments contradictoris, un dels quals era, com a mínim, la por. Ell n’era conscient, d’això, i la nena tampoc no esperava que l’entengués en aquell precís moment. L’únic que volia, ella, era transmetre-li ben clarament els seus propis sentiments: això i prou. Els havia ficat en una capsa petita i compacta, l’havia embolicada amb cura i l’havia lligada ben fort amb un cordill. Aquest era el paquet que d’ella havia rebut en Tengo.

La nena li havia dit, sense paraules, que no calia que obrís el paquet allà mateix: ja l’obriria quan arribés el moment. L’únic que havia de fer, llavors, era agafar-lo.

En Tengo va pensar que ella ja sabia moltes coses. Ell encara no sabia res. En aquell nou terreny, ella tenia la iniciativa. Allà hi havia unes regles noves, uns objectius nous, unes dinàmiques noves. En Tengo no sabia res; ella, sí.

Finalment, la nena va retirar la mà dreta amb què estrenyia l’esquerra d’en Tengo i va sortir de l’aula amb passos ràpids, sense dir res, sense ni tan sols girar-se. En Tengo es va quedar sol en aquella aula tan gran. Sentia les veus dels nens per la finestra oberta.

A l’instant següent, en Tengo es va adonar que estava ejaculant. L’ejaculació, molt intensa, va durar una estona. Va expel·lir molt d’esperma, i amb molta força. Però, ¿on estava ejaculant?, es va preguntar, totalment confós. No era gens apropiat, ejacular d’aquella manera en una aula de primària, després de les classes; seria una bona nosa, si el veia algú. Però ja no era a l’aula de primària: quan se’n va adonar, era a dins de la Fukaeri, i ejaculava al seu úter. No ho volia pas fer, però no ho va poder evitar. Tot havia passat sense que ell hi pogués fer res.

– No et preocupis -li va dir la Fukaeri, al cap de poc, amb la mateixa veu plana de sempre-. Jo no em puc quedar embarassada, perquè no tinc la regla.

En Tengo va obrir els ulls i va mirar la Fukaeri. Encara estava encavallada damunt seu, mirant-lo des de dalt. Veia aquell parell de pits de forma ideal davant dels ulls, i respirava amb un ritme calmat i regular.

Tenia ganes de preguntar-li si era allò, anar al poble dels gats. Però, ¿quina mena de lloc era, el poble dels gats? Va intentar expressar la pregunta en veu alta, però els músculs de la boca no se li van moure gens ni mica.

– Ho havíem de fer -va dir la Fukaeri, com si li hagués llegit el pensament. Era una resposta concisa, que, com sempre, no responia res.

En Tengo va tornar a tancar els ulls. Havia anat allà, havia ejaculat, i havia tornat aquí. L’ejaculació havia estat real, i l’esperma que havia ejaculat també havia estat real. I si la Fukaeri deia que ho havien de fer, potser realment havia calgut que ho fessin. Encara tenia el cos adormit, i no sentia res. La pesantor característica de després d’ejacular també li embolcallava tot el cos, com un vel prim.

La Fukaeri es va estar en aquella posició durant una llarga estona, absorbint amb eficiència tot l’esperma d’en Tengo, com una abella que xuclés mel; fins a l’última gota, literalment. Després es va treure en silenci el penis d’en Tengo de dins, va sortir del llit sense dir res i va entrar al bany. Quan en Tengo se’n va adonar, havia parat de tronar, i també, en algun moment, havia deixat de caure aquella pluja tan intensa. Els núvols de tempesta que s’havien mantingut damunt de l’apartament d’en Tengo amb tanta obstinació havien desaparegut sense deixar cap rastre. El silenci era tan profund que fins i tot semblava real. L’únic que se sentia era el soroll apagat de la Fukaeri dutxant-se al bany. En Tengo es va quedar mirant el sostre, esperant que li tornés la sensibilitat al cos. Encara tenia el penis erecte, després de l’ejaculació, però, com era d’esperar, cada vegada el tenia menys dur.

Una part del seu cor encara era en aquella aula de primària. Notava molt vívidament el tacte dels dits de la nena a la mà esquerra. No podia obrir la mà per mirar-se-la, però suposava que al palmell hi devia tenir les marques vermelles de les seves ungles. Els batecs del cor se li havien calmat una mica, després de l’orgasme, i havia desaparegut el núvol compacte del pit, però, en canvi, la part imaginària que estava al costat mateix del cor es queixava, plena de gust, d’un dolor intens.

Aomame, va pensar en Tengo.

Havia de veure l’Aomame, va pensar. L’havia de trobar. ¿Per què no hi havia caigut fins llavors, si era tan evident? Ella li havia donat aquell paquet tan important. ¿Per què l’havia deixat en un racó, i no l’havia obert mai? Va intentar fer que no amb el cap, però encara no el podia moure. El cos no se li havia despertat.

Al cap d’una estona, la Fukaeri va tornar a l’habitació. Es va embolicar amb una tovallola i es va quedar asseguda en un costat del llit.

– La gent petita ja no està esvalotada -va dir, com si fos un explorador fred i eficient que informés de la situació al front de batalla, i va dibuixar un petit cercle a l’aire amb la punta del dit, un cercle perfecte, preciós, com el que hauria pintat un artista italià del Renaixement al mur d’una església, un cercle sense principi ni fi. El cercle va restar un moment suspès a l’espai.- Ja s’ha acabat.

En dir això, es va treure la tovallola de bany que li embolcallava el cos i es va quedar un moment dreta on era, despullada, sense res al damunt, com si volgués que la humitat que li quedava al cos se li eixugués tota sola en l’aire immòbil de l’habitació. Oferia una visió molt bella: els pits suaus, la part baixa de l’abdomen sense pèl.

Després es va ajupir, va agafar el pijama de terra i se’l va posar directament, sense roba interior. Se’n va cordar els botons i es va lligar el cinturó al voltant de la cintura. En Tengo se la mirava dins la penombra, sense pensar en res: era com contemplar la metamorfosi d’un insecte. El pijama d’en Tengo li anava gros, però s’havia acostumat a aquella grandària excessiva. A continuació va lliscar a dins del llit, va trobar el seu lloc en aquell espai tan reduït i va recolzar el cap a l’espatlla d’en Tengo. Ell va notar la forma de la seva orella damunt l’espatlla nua, i la seva respiració càlida a la base del coll. Al mateix temps, el cos se li va anar despertant, com si, arribada l’hora, la marea se n’enretirés a poc a poc.

Encara quedava humitat a l’aire, però ja no era enganxosa i desagradable. Es va començar a sentir cantar els insectes per la finestra. L’erecció ja li havia baixat totalment, i ara el seu penis tornava a reposar en pau, sumit en un son informe. Semblava que havien passat totes les fases del recorregut, i s’havia acabat un cicle: s’havia traçat un cercle perfecte a l’aire. Els animals baixaven de l’arca i s’escampaven per la terra, tan plena de records. Cadascuna de les parelles tornava al lloc que li corresponia.

– És millor que dormis -li va dir la Fukaeri-. Ben profundament.

Dormir ben profundament, va pensar en Tengo; dormir, i després despertar-se. ¿Quin món es trobaria, l’endemà?

– Això no ho sap ningú -va dir la Fukaeri, llegint-li el pensament.

L’Aomame va treure una de les mantes addicionals de l’armari i va cobrir el gran cos de l’home. Després li va tornar a posar els dits al coll i va comprovar que ja no tingués pols. Aquell home conegut com a Líder ja havia passat a un altre món. A quin, l’Aomame no ho sabia, però amb tota seguretat no era el de 1Q84; en aquest, s’havia convertit en un difunt. Només havia tremolat lleument un instant, com si tingués fred, sense dir absolutament res, i havia creuat la carena que separa la vida i la mort. No li havia sortit ni una sola gota de sang. Ara, alliberat de tots els dolors, jeia mort, de bocaterrosa damunt l’estora de ioga blava, sense emetre cap so. L’Aomame, com sempre, havia dut a terme la seva feina amb rapidesa i precisió.