Haruki Murakami - 1Q84

Va pensar que, fos com fos, ja s’havia acabat tot. Ja no hauria de matar ningú més. I es va dir que el que havia fet era correcte: era d’esperar, que aquell home fos assassinat; només havia rebut el que es mereixia. A més a més, per bé que fos només una casualitat, ell mateix havia desitjat intensament que el matessin. Ella només li havia proporcionat una mort tranquil·la, tal com volia ell. El que havia fet no era dolent: només anava en contra de la llei.

Tanmateix, per molt que es repetís això, en el fons no ho podia acceptar. Acabava de matar un home del tot atípic amb les seves pròpies mans. Encara tenia ben present la sensació d’enfonsar-li al clatell la punta esmolada de l’agulla sense fer cap soroll. El tacte, en aquell punt, no era gens corrent, i aquest fet, per dir-ho molt suaument, inquietava l’Aomame. Va obrir les dues mans i en va contemplar els palmells. Hi havia hagut alguna cosa diferent, aquell cop, alguna cosa completament diferent de la de sempre, però no aconseguia discernir què era, el que havia estat diferent, i per què.

Si havia de creure el que li havia dit ell, l’home que havia assassinat era un profeta, un dipositari de la veu dels déus. Tanmateix, els amos d’aquelles veus no eren els déus. Potser era la gent petita. El profeta era, al mateix temps, el rei, i el destí del rei era ser assassinat. És a dir: ella era l’assassina que havia fet complir el destí, i en eliminar aquell home, que era alhora rei i profeta amb l’ús de la força, havia mantingut l’equilibri entre el bé i el mal a tot el món. I, en conseqüència, havia de morir. Però, en aquell moment, havia fet un tracte: matant aquell home, i renunciant, a la pràctica, a la seva pròpia vida, havia salvat la d’en Tengo. Aquests eren els termes del tracte, assumint que fos veritat el que havia dit aquell home.

No era pas que l’Aomame no es cregués, bàsicament, el que li havia dit: ell no era cap fanàtic, i les persones que estan a punt de morir no menteixen. I, sobretot, les seves paraules tenien un gran poder de convicció: el mateix poder de convicció que una àncora molt pesada, la grandària i el pes de la qual hauria bastat per a qualsevol vaixell. Per vergonyosos que haguessin estat els seus actes, aquell home, realment, evocava la imatge d’un gran vaixell; l’Aomame ho havia de reconèixer.

Procurant que el conductor no la veiés, es va treure la Heckler & Koch del cinturó, hi va passar el fiador i la va guardar a la bossa de plàstic. S’havia tret del damunt un pes sòlid, mortal, de cinc-cents grams.

– Quins trons que hi ha hagut, abans, ¿oi? I com ha plogut, també -va dir el taxista.

– ¿Trons? -va preguntar l’Aomame. Tenia la sensació que allò havia passat feia segles, tot i que només en feia trenta minuts. Era veritat, que havia tronat.- Ah, sí. Quins trons!

– I això que no n’havien dit res, a la previsió meteorològica. Se suposava que havia de fer bon temps durant tot el dia.

L’Aomame es va quedar rumiant. Havia de dir alguna cosa, però no se li acudia res. No devia tenir el cap gaire clar.

– És que no ho encerten mai, els del temps -va dir.

El taxista li va dirigir una llambregada pel retrovisor. Potser la manera com havia parlat no havia estat gaire natural.

– Es veu que les clavegueres no han pogut absorbir la pluja i l’aigua ha entrat a l’estació de metro d’Akasaka-Mitsuke i la via ha quedat inundada, perquè ha plogut molt en una zona molt concreta. La circulació de les línies Ginza i Marunouchi ha quedat interrompuda, de moment. Ho han dit abans, a les notícies de la ràdio.

La circulació del metro havia quedat interrompuda per culpa de la pluja intensa i concentrada. ¿Afectaria d’alguna manera l’Aomame, això? Havia de fer treballar el cap ben de pressa. Aniria a l’estació de Shinjuku i trauria la bossa i la bandolera de l’armariet automàtic. Després trucaria a en Tamaru i rebria instruccions. Si hagués d’agafar la línia Marunouchi des de Shinjuku, la cosa es podria complicar. Només tenia dues hores d’avantatge, per fugir; al cap de dues hores, els homes trobarien sospitós que el Líder no es despertés i segurament entrarien a l’habitació i descobririen que no respirava. Llavors, començarien a actuar immediatament.

– ¿Que ja deu funcionar, la línia Marunouchi? -va preguntar l’Aomame al conductor.

– No ho sé. ¿Vol que posi les notícies de la ràdio?

– Sí, sisplau.

Segons el Líder, la gent petita havia provocat la tempesta. Havien fet que plogués amb molta intensitat en una zona molt concreta d’Akasaka, de manera que la línia de metro quedés tallada. L’Aomame va fer que no amb el cap: potser tenien algun pla preparat per a la seva fugida, però no seria tan fàcil, dur-lo a terme.

El conductor va sintonitzar l’emissora de ràdio de l’NHK. Feien un programa de música, un especial de cantants de folk japonesos que havien estat de moda a la segona meitat dels seixanta. L’Aomame havia sentit aquelles cançons a la ràdio de petita, i se les havia apreses sense adonar-se’n, però no li provocaven cap mena de nostàlgia. Ben al contrari, la va envair una sensació de malestar. A ella, aquelles cançons només li recordaven la mena de coses que no volia recordar. Es va aguantar una estona, escoltant el programa, però per molt que esperés, les notícies sobre la situació del metro no arribaven mai.

– Perdoni. ¿Podria apagar la ràdio, sisplau? Ja veuré com va tot quan arribi a l’estació de Shinjuku.

El conductor va apagar la ràdio.

– Segur que és plena de gom a gom, l’estació.

Tal com li havia dit, l’estació de Shinjuku era plena de gom a gom. Com que la línia Marunouchi, que connectava amb els ferrocarrils en aquella estació, estava aturada, s’hi havia format una gran aglomeració de gent, i era un campi qui pugui. Ja havia passat l’hora punta de quan la gent tornava a casa, però, tot i així, encara era molt pesat haver de caminar entre aquella munió de gent.

L’Aomame va arribar, per fi, a l’armariet automàtic i en va treure la bandolera i la bossa negra de pell artificial. A la bossa hi havia els diners en metàl·lic que havia tret de la caixa forta del banc. Va agafar unes quantes coses de la bossa d’esport i les va repartir entre la bandolera i la bossa de viatge: els diners que havia rebut de l’home del cap rapat, la bossa de plàstic amb la pistola i la funda dura del picador de gel. Va deixar la bossa d’esport de la marca Nike, que ja no necessitava, en un armariet que hi havia a la vora, hi va introduir una moneda de cent iens i en va tancar el pestell. No tenia intenció de recollir-la; no hi havia res que poguessin relacionar amb ella.

Va voltar per l’estació amb la bossa a coll, buscant algun telèfon públic, però tots estaven ocupats. Hi havia llargues cues de gent esperant el seu torn per trucar a casa i dir que arribarien tard perquè el metro estava aturat. L’Aomame va contreure una mica la cara: semblava que la gent petita no la deixaria escapar tan fàcilment. Segons li havia dit el Líder, la gent petita no li podia fer res, a ella, directament, però podien trobar maneres indirectes de destorbar els seus moviments.

Va renunciar a esperar el seu torn per trucar i va sortir de l’estació, va caminar una mica, va entrar en una cafeteria que va veure i va demanar un cafè amb gel. El telèfon rosa de l’establiment estava ocupat, però, com era d’esperar, no hi havia cua. Es va posar al darrere de la dona de mitjana edat que el feia servir i es va esperar allí, sense moure’s, que acabés una llarga conversa. La dona semblava incòmoda, i de tant en tant mirava l’Aomame, però al cap de cinc minuts es va rendir i va penjar l’auricular.

L’Aomame va ficar totes les monedes que tenia al telèfon i va marcar el número que havia memoritzat. Després de tres trucs, la veu artificial d’una cinta va dir: «Ara no hi som. Deixeu un missatge després del senyal acústic, sisplau».