Haruki Murakami - 1Q84

Tanmateix, el perillós de debò era el de la cua de cavall. L’Aomame encara tenia molt viu el record del gest de violència que havia manifestat durant un instant, quan ella sortia de l’habitació. Era un home callat i amb una gran intuïció. I, segurament, un lluitador excepcional, molt més del que ella havia imaginat. Amb els seus coneixements d’arts marcials, l’Aomame no hi hauria pogut fer res, contra ell; ni tan sols li hauria deixat temps per treure la pistola. Però, per sort, no era un professional. Abans de saltar de l’instint a l’acció, passava per la raó. Estava acostumat a rebre instruccions d’algú. En Tamaru era diferent. Segurament, en Tamaru atacaria primer, per reduir l’adversari, i després pensaria. Abans de res, actuaria: confiaria en l’instint i deixaria les decisions lògiques per després. Ell sabia que si dubtes un instant, pot ser massa tard.

Pensant en aquell moment, a l’Aomame se li van humitejar les aixelles de suor. En silenci, va fer que no amb el cap. Havia estat de sort. Com a mínim, havia pogut sortir amb vida de l’escena del crim. A partir d’ara, hauria d’anar amb molt de compte, tal com li havia dit en Tamaru. El més important de tot era anar amb molt de compte, i tenir molta paciència. Un moment de distracció podia ser fatal.

El taxista era un home de mitjana edat que parlava amb molta educació. Va tenir l’amabilitat de treure un mapa, parar el taxi, aturar el comptador, buscar-li el codi de la zona i trobar-li l’edifici on anava. L’Aomame li’n va donar les gràcies i va baixar del taxi. Era un edifici nou de sis plantes, de disseny molt elegant. Estava situat enmig d’una zona residencial. A l’entrada no hi havia ningú. L’Aomame va introduir les xifres -2, 8, 3, 1- del codi d’entrada, va empènyer la porta del vestíbul i va pujar fins al tercer pis amb l’ascensor, que era petit però net. El primer que va fer en sortir de l’ascensor va ser comprovar on era l’escala d’emergència. Després va agafar la clau que hi havia enganxada a sota de l’estora de la porta i la va fer servir per entrar a l’apartament. La instal·lació estava feta de manera que, quan obries la porta d’entrada, el llum del rebedor s’encenia automàticament. L’apartament feia l’olor característica dels pisos acabats de construir. Tots els mobles i els electrodomèstics eren nous de trinca, sense cap evidència d’haver estat usats; segur que els acabaven de treure de la capsa i de retirar-ne la bossa de plàstic. Feia l’efecte que els mobles i els electrodomèstics els havia comprats tots alhora un dissenyador per decorar el pis de mostra de l’edifici: tenien un disseny senzill, eren eficients i no feien olor de viscut.

A la dreta de l’entrada hi havia el menjador i sala d’estar. Després hi havia un passadís amb un lavabo i una sala de bany i, al fons, dos dormitoris. En un dels dormitoris hi havia un llit de matrimoni, que estava fet. L’estor de la finestra estava abaixat. En obrir la finestra que donava al carrer, se sentia la remor del trànsit de la ronda número 7, com un mar de fons; en tancar-la, gairebé no se sentia res. A la sala d’estar hi havia una terrasseta que donava a un petit parc a l’altra banda del carrer, amb gronxadors, un tobogan, una zona de sorra i uns lavabos públics. Hi havia un fanal de mercuri molt alt que il·luminava la zona amb una intensitat no gens natural, i una gran zelkova que estenia les branques tot al voltant. L’apartament era en un tercer pis, però al veïnat no hi havia edificis alts, i no calia preocupar-se de no ser vist.

L’Aomame va recordar l’apartament de Jiyugaoka que acabava de deixar. L’edifici era vell i no gaire net, de vegades hi havia escarabats, i les parets eren molt primes. No es podia dir pas que fos una casa que et poguessis estimar, però ara en va sentir nostàlgia: en aquell pis nou de trinca, sense una sola taca, tenia la sensació d’haver-se convertit en una persona anònima, privada de memòria i personalitat.

Va obrir la nevera i va trobar quatre llaunes de cervesa fredes al prestatge de la porta. En va obrir una i en va fer un glop. Va encendre el televisor de vint-i-una polzades i s’hi va asseure al davant per mirar les notícies. Van informar sobre els trons i la tromba d’aigua. La inundació de l’estació d’Akasaka-Mitsuke i la interrupció de la circulació de trens a les línies Marunouchi i Ginza eren les notícies de portada. L’aigua sobreeixida havia baixat per les escales de l’estació formant una cascada. Uns treballadors de l’estació vestits amb impermeables apilaven sacs de sorra a l’entrada, però era evident que ja havien fet tard. Els metros encara estaven aturats, i no s’havia fet pública cap previsió sobre quan es reprendria la circulació. El reporter de la televisió anava amb un micròfon preguntant l’opinió a les persones que no havien pogut tornar a casa. Hi havia gent que es queixava que a la previsió del temps del matí havien dit que faria bon temps durant tot el dia.

Va mirar les notícies fins al final, però, evidentment, encara no els havia arribat la notícia que havia mort el Líder de Sakigake. Aquell parell encara devien esperar a l’habitació del costat que passessin les dues hores. Llavors sabrien la veritat. L’Aomame va agafar la bossa de plàstic que hi havia dins la de viatge, en va treure la Heckler & Koch i la va deixar damunt la taula del menjador. Damunt d’aquella taula de menjador nova, la pistola semiautomàtica de fabricació alemanya tenia un aspecte terriblement rude i taciturn, d’una negror infinita. Tanmateix, proporcionava un punt de referència integrador en aquella sala totalment impersonal. «Natura morta amb pistola automàtica», va mormolar l’Aomame, com si fos el títol d’un quadre. Fos com fos, a partir d’ara l’havia de dur sempre a sobre, i tenir-la sempre ben a mà, tant si era per disparar a algú altre com per disparar-se a si mateixa.

A l’interior de la nevera, molt grossa, hi havia prou menjar per no haver de sortir de l’apartament durant mig mes, si feia falta. Hi havia fruita i verdura i menjars preparats que es podien tenir a punt en un moment. Al congelador hi havia diversos tipus de carn i de peix, i també pa. Fins i tot hi havia gelats. Als prestatges de la cuina s’arrengleraven aliments envasats, llaunes i menjars precuinats. També hi havia arròs i fideus i una gran quantitat d’aigua mineral. També hi havien inclòs vi, dues ampolles de blanc i dues de negre. No sabia qui ho havia preparat, tot allò, però ho havia fet a consciència. De moment, no hi va trobar a faltar res.

Com que tenia una mica de gana, va treure el formatge Camembert, en va tallar uns quants trossos i se’l va menjar amb galetes salades. Després d’acabar-se’n la meitat, va rentar un api i se’l va menjar sencer a queixalades, amb maionesa.

Tot seguit, va obrir un rere l’altre els calaixos de la calaixera del dormitori. Al de dalt hi havia pijames i un barnús prim. Tots eren nous, encara a dins l’embolcall de plàstic. Havien pensat en tot. Al calaix següent hi havia samarretes i tres parells de mitjons, mitges i mudes de roba interior. També eren nous, blancs i senzills, a joc amb els mobles, i, com es podia suposar, tots tenien l’embolcall de plàstic. Devien ser els mateixos que els donaven a les dones de la casa d’acollida: estaven fets de bons materials, però tenien un cert aire de beneficència.

Al lavabo hi havia xampú, suavitzant, crema per a la pell i colònia: tot el que li calia. Com que l’Aomame gairebé no es maquillava, necessitava molt pocs productes cosmètics. Hi havia un raspall de dents, raspallets interdentals i un tub de pasta de dents, i un raspall per als cabells, bastonets de cotó per a les orelles, fulles d’afaitar, unes tisores petites i, fins i tot, productes per a la regla. Hi havia una bona reserva de paper higiènic i mocadors de paper. Damunt d’un prestatge hi havia tovalloles de bany i de lavabo, ben plegades i apilades. Tot estava arranjat amb molta cura.