Haruki Murakami - 1Q84

Es va prendre el cafè acabat de fer, va anar al lavabo i es va afaitar mentre escoltava un programa de música barroca de la ràdio. Feien partites per a diversos instruments solistes de Telemann. Era el mateix de sempre: feia cafè a la cuina, se’l prenia i s’afaitava mentre escoltava Regal Barroc a la ràdio. L’únic que canviava, d’un dia a l’altre, eren les peces. Creia recordar que el dia abans havien fet música per a teclat de Rameau.

Telemann va aconseguir una gran fama com a compositor a tot Europa durant la primera meitat del segle xviii, però la seva enorme producció va fer que les seves obres fossin considerades amb menyspreu a partir de la primeria del segle xix. Això, però, no va ser pas culpa de Telemann: els canvis que es produïren a la societat europea van anar acompanyats d’un canvi en l’objectiu per al qual s’escrivia la música, i fou aquesta variació la que va provocar el canvi de valoració de l’obra del compositor alemany.

Es va preguntar si es trobava en un món nou.

Va tornar a mirar al voltant. No, no notava cap canvi. De moment, encara no veia ningú que hagués de menysprear. Però, igualment, s’havia d’afaitar. Tant si el món havia canviat com si no, ningú no vindria a afaitar-lo: no tenia més remei que fer-ho ell mateix.

En acabar d’afaitar-se es va fer unes torrades i se les va menjar amb mantega, i va prendre una altra tassa de cafè. Va anar a l’habitació a veure què feia la Fukaeri, però semblava dormir molt profundament, i no es movia gens ni mica. No havia canviat de posició. Els cabells li dibuixaven els mateixos motius damunt les galtes, i la respiració era igual de calmada que abans.

De moment, no tenia cap pla. No tenia classes a l’acadèmia. Tampoc no l’havia de venir a veure ningú, ni ell tenia intenció d’anar a veure ningú. Era lliure de fer el que volgués durant tot el dia. Es va asseure a la taula de la cuina i va continuar escrivint la seva novel·la. Inseria els caràcters al paper pautat amb una ploma estilogràfica. Com sempre, no va trigar gens a concentrar-se en la feina. Havia canviat de canal mental, i tota la resta de coses havia desaparegut del seu camp de visió.

Quan la Fukaeri es va despertar encara no eren les nou. S’havia tret el pijama i s’havia posat una samarreta d’en Tengo, la de la gira de Jeff Beck pel Japó que ell portava quan va anar a visitar el seu pare a Chikura. Els pits se li marcaven clarament, i van fer pensar a en Tengo en l’ejaculació de la nit passada, tal com un any faria pensar en un fet històric.

A la ràdio sonava una peça per a orgue de Marcel Dupré. En Tengo va deixar d’escriure i li va preparar l’esmorzar. La Fukaeri va prendre un te Earl Grey i torrades amb melmelada de maduixa: estenia la melmelada damunt les torrades invertint el mateix temps i la mateixa cura que Rembrandt per pintar el plec d’un vestit.

– ¿Quants exemplars es deuen haver venut, del teu llibre? -li va demanar en Tengo.

– Vols dir Crisàlide d’aire -va preguntar ella.

– Sí.

– No ho sé -va dir la Fukaeri, i va arrufar una mica les celles-. Moltíssims.

En Tengo va pensar que per a ella les xifres no devien ser un factor gaire important. «Moltíssims» el va fer pensar en un extens camp completament cobert de trèvols; els trèvols evocaven la idea d’una gran quantitat, i ningú no els podia arribar a comptar.

– Crisàlide d’aire l’està llegint molta gent -va dir en Tengo.

La Fukaeri no va dir res, i va comprovar si havia untat bé la melmelada.

– He de veure en Komatsu, tan aviat com pugui -va dir en Tengo mirant la Fukaeri, que seia a l’altra banda de la taula. Com sempre, al seu rostre no hi havia cap mena d’expressió.- Tu l’has vist, en Komatsu, ¿oi?

– A la roda de premsa.

– ¿Hi vas parlar?

La Fukaeri va fer una mica que no: o sigui que gairebé no hi havia parlat.

En Tengo es va imaginar la situació amb tota vivesa: en Komatsu, com sempre, parlant a tota velocitat i dient tot allò que pensava, o que deixava de pensar, i ella sense dir gairebé res en tota l’estona, i no fent gaire cas del que l’altre li deia. En Komatsu no s’hi hauria amoïnat, per això. Si li haguessin dit que posés un exemple concret de parella incompatible, en Tengo hauria dit la Fukaeri i en Komatsu.

– Fa força temps que no l’he vist, en Komatsu -va dir en Tengo-. Ni n’he sabut res. Deu haver estat força enfeinat, últimament, perquè ha hagut d’ocupar-se d’un munt de coses, des que Crisàlide d’aire es va convertir en un èxit de vendes. Però ja és el moment que el vegi i hi parli seriosament d’unes quantes coses. I, a més a més, tu ets aquí. És una bona oportunitat. ¿Vols venir amb mi, a veure’l?

– Per parlar tots tres.

– Sí. Així ens estalviarem feina.

La Fukaeri hi va rumiar un moment. Potser imaginava alguna cosa.

– No m’importa, si és que podem -va dir.

«Si és que podem», va repetir en Tengo mentalment. Hi percebia un matís profètic.

– ¿Penses que potser no podrem? -va preguntar en Tengo tímidament.

La Fukaeri no li va respondre.

– Si podem, hi anirem a parlar. ¿No et fa res, oi?

– Què faràs, quan el vegis.

– ¿Que què faré quan el vegi? -va repetir en Tengo-. Primer li tornaré els diners. Fa poc em van ingressar molts diners al compte bancari, com a pagament per haver reescrit Crisàlide d’aire, però jo no els vull acceptar. No és que em penedeixi d’haver reescrit Crisàlide d’aire: per a mi va ser molt estimulant, aquesta feina, i em va portar cap a la direcció adequada. Potser no està bé, que ho digui jo, però em sembla que va quedar molt bé. De fet, les crítiques són bones, i el llibre es ven molt. Crec que no va ser una equivocació, el fet mateix d’acceptar la feina, però no em pensava que tot això es faria tan gros. Evidentment, vaig ser jo qui la va acceptar, i no hi ha dubte que n’he d’assumir la responsabilitat. Però, igualment, no penso acceptar cap pagament, per haver-ho fet.

La Fukaeri va fer el gest d’arronsar una mica les espatlles.

– Sí, tens raó -va dir en Tengo-. Potser no canviarà gens, la situació, perquè faci això. Però, personalment, tinc ganes de deixar clara la meva posició.

– A qui.

– Sobretot, a mi mateix -va dir en Tengo, amb un to de veu una mica més baix.

La Fukaeri va agafar la tapa del pot de la melmelada i se la va mirar com si fos una cosa insòlita.

– Però potser ja és massa tard -va dir en Tengo.

La Fukaeri no va fer cap comentari.

Quan va trucar a en Komatsu a l’empresa, passada la una -en Komatsu no anava mai a la feina al matí-, la dona que s’hi va posar li va dir que l’editor no havia anat a treballar els últims dies. No en sabia res més, o bé, si sabia alguna cosa, no semblava tenir cap intenció de dir-l’hi. A petició d’en Tengo, va passar la trucada a un altre editor a qui coneixia de vista. Aquell home portava una revista mensual en la qual en Tengo havia escrit algunes columnes curtes fent servir un pseudònim. Tenia dos o tres anys més que en Tengo i havia estudiat a la mateixa universitat, per la qual cosa li tenia força simpatia.

– En Komatsu ja fa una setmana que no ve -va dir l’editor-. Al tercer dia va trucar ell mateix per dir que no vindria durant uns quants dies perquè no es trobava bé. Des de llavors, no ha vingut més. Els de la secció de llibres estan desesperats, perquè s’havia encarregat de l’edició de Crisàlide d’aire i havia portat ell sol tot el que tenia a veure amb el llibre. Ell és responsable de la revista, però ha deixat de banda tota la secció i ho porta tot ell personalment, sense deixar que ningú s’hi fiqui. O sigui que ara que no ve, no hi ha ningú que sàpiga què s’ha de fer. Però bé, suposo que no podem dir res, si està malalt.