Haruki Murakami - 1Q84

– ¿I què té, exactament?

– No ho sé. Ell només va dir que es trobava malament. Va dir això i va penjar. I des de llavors, no se n’ha sabut res més. Quan hem trucat a casa seva per preguntar-li alguna cosa, no agafen el telèfon, i sempre surt el contestador. És per això, que anem tan malament.

– ¿No té família, en Komatsu?

– Viu sol. Tenia dona i un fill, però fa força temps que es va divorciar. No en sé els detalls perquè ell no en parla mai, però això és el que es diu.

– Sigui com sigui, és estrany, que hagi faltat una setmana i només hagi trucat un cop, ¿oi?

– Potser sí, però ja ho saps, que el sentit comú no és el seu fort.

En Tengo hi va rumiar un moment, amb l’auricular a la mà.

– És veritat, que no se sap mai amb què et sortirà -va dir-. No és una persona gens convencional, i també té una part egoista, però, pel que jo sé, no és pas un irresponsable, quan es tracta de la feina. Per malament que es trobi, no s’entén, que en un moment en què Crisàlide d’aire es ven tant deixi la feina a mitges i ni tan sols estigui en contacte amb l’editorial. No va tant a la seva.

– Sí, tens raó -hi va coincidir l’editor-. Potser seria millor anar a casa seva, a veure com va tot. També ha tingut problemes amb Sakigake, a causa de la desaparició de la Fukaeri, i la noia encara no ha aparegut. També podria ser que li hagués passat alguna cosa. Suposo que no es deu haver agafat festa dient que estava malalt i s’ha amagat en algun lloc amb la Fukaeri.

En Tengo va callar. No li podia dir que tenia la Fukaeri al davant, netejant-se les orelles amb un bastonet de cotó.

– No és només això: també hi ha alguna cosa que no em lliga, amb el llibre. Està molt bé, que es vengui, però no tot em quadra. I no sóc només jo: hi ha molta gent, a l’empresa, que tenen la mateixa sensació. Per cert, Tengo: ¿que volies parlar d’alguna cosa, amb en Komatsu?

– No, de res, especialment. Com que feia temps que no parlàvem, m’he preguntat què devia fer.

– Ha tingut molta feina, últimament. Potser també estava estressat per això. Però, sigui com sigui, Crisàlide d’aire és el primer èxit de vendes de la història de l’editorial. Em moro de ganes de saber quina prima ens donaran, aquest any! ¿Tu ja l’has llegit, Tengo?

– És clar, vaig llegir l’original que van enviar.

– Ah, és clar, és veritat. Tu ets dels que fèieu les primeres lectures.

– És una novel·la interessant, i ben escrita.

– Sí, és veritat, que la història està molt bé. Val la pena llegir-la.

En Tengo va notar alguna cosa que no li va agradar gens, en la manera com ho havia dit.

– Però, ¿hi trobes alguna pega?

– És el meu instint d’editor. Està molt ben escrita, això és veritat. Però potser ho està una mica massa, per ser la primera novel·la d’una noia de disset anys. I ara l’autora ha desaparegut, i tampoc no ens podem posar en contacte amb l’editor. I el llibre es continua venent a ram i a vela, avançant tot sol, com un antic vaixell fantasma que navegués sense passatgers.

En Tengo va fer un so ambigu.

– És fosc, misteriós, i la història està massa ben explicada. Que quedi entre nosaltres, però per l’editorial corre la veu que en Komatsu devia ficar-hi cullerada, en aquesta obra; més del que seria d’esperar, vull dir. Espero que no ho hagi fet, però si és el cas, tenim una bomba de rellotgeria entre les mans.

– O potser, senzillament, ha estat un cop de sort, i s’han produït unes quantes coincidències felices.

– Si és així, la bona sort no durarà per sempre -va dir l’editor.

En Tengo li va donar les gràcies i va penjar.

Després de penjar l’auricular, en Tengo es va dirigir a la Fukaeri.

– En Komatsu no ha anat a la feina des de fa una setmana. I no s’hi poden posar en contacte.

La Fukaeri no va dir res.

– Sembla que totes les persones que conec desapareixen, una rere l’altra -va dir en Tengo.

Tal com es podia esperar, la Fukaeri no va dir res.

En Tengo va recordar de sobte que els humans perdem cada dia quaranta milions de cèl·lules de la pell. Es moren, cauen i es converteixen en una pols diminuta que desapareix a l’aire. Va pensar que potser nosaltres també érem una mena de cèl·lules del món, i que per tant no era estrany que algú desaparegués de sobte davant nostre.

– Potser ara em tocarà a mi -va dir.

La Fukaeri li va fer que no a través del mirall de l’estoig de maquillatge.

– Tu no desapareixeràs.

– ¿I per què no desapareixeré, jo?

– Perquè t’has purificat.

En Tengo hi va rumiar uns segons, però, evidentment, no va arribar a cap conclusió. Ja sabia de bon començament que no en trauria res, per molt que hi rumiés. Tot i així, però, no podia deixar d’intentar entendre-ho.

– Sigui com sigui, de moment no puc veure en Komatsu -va dir-. Ni li puc tornar els diners.

– Els diners no són el problema -va dir la Fukaeri.

– Doncs, ¿quin és, el problema? -li va preguntar en Tengo.

Evidentment, no va obtenir cap resposta.

En Tengo va resoldre buscar l’Aomame, tal com havia decidit la nit abans. Si s’hi concentrava durant tot el dia, segurament en podria trobar alguna pista. Però quan s’hi va posar de debò, es va adonar que no seria tan fàcil com s’havia imaginat. Va deixar la Fukaeri a l’apartament -«Encara que vingui algú, no li obris la porta», li va repetir diverses vegades- i va anar a la seu central de telefonia. Allà tenien les guies telefòniques de tot el Japó, i es podien consultar. Va resseguir del principi al final les guies dels vint-i-tres districtes de Tòquio buscant el nom d’Aomame, perquè pensava que encara que ella no hi visqués, potser hi viuria algun familiar, i llavors li’n podria demanar informació.

Tanmateix, no va trobar ningú que es digués Aomame a cap guia. Va ampliar la recerca a tota l’àrea metropolitana i, efectivament, no n’hi va trobar cap. Després va buscar a les prefectures de Kantô veïnes: Chiba, Kanagawa, Saitama… En això va esgotar tot el temps i l’energia de què disposava. Li van començar a fer mal els ulls, a força de mirar els petits caràcters de les guies telefòniques.

Se li acudien diverses possibilitats:

(1) L’Aomame vivia en un barri residencial d’Utashinai, a Hokkaidô.

(2) L’Aomame s’havia casat i ara el seu cognom era Itô.

(3) L’Aomame volia protegir la seva intimitat i el seu nom no sortia a la guia.

(4) L’Aomame havia mort feia dos anys, a causa d’una grip virulenta.

Segurament, hi havia altres possibilitats. No es podia limitar a fer servir només les guies telefòniques, i resseguir totes les del Japó, fins a l’última: quan arribés a les de Hokkaidô, potser ja haurien canviat de mes. Havia de trobar alguna altra manera de buscar-la.

Va comprar una targeta telefònica, va entrar en una cabina de la seu de telefonia i va trucar a l’escola primària d’Ichikawa on havia estudiat. Va explicar que es volia posar en contacte amb una antiga companya de classe i va demanar que li busquessin l’adreça que tenien de l’Aomame. L’administrativa, molt amable i segurament amb poca feina, li va buscar el nom al registre d’antics alumnes. Com que l’Aomame havia canviat d’escola a mig curs quan feia cinquè, no havia acabat la primària allà. Per tant, el seu nom no apareixia al registre d’antics alumnes, ni en tenien l’adreça actual. El que sí que li podien mirar era on havia anat a viure en aquella època, si ho volia saber.

En Tengo va dir que sí, que ho volia.

Va apuntar l’adreça i el telèfon. L’adreça era del districte d’Ashidachi de Tòquio, i corresponia al domicili d’un tal Takashi Tazaki. Semblava, doncs, que l’Aomame s’havia separat de la seva família, en canviar d’escola. En Tengo va fer la provatura de trucar a aquell telèfon, però, tal com s’esperava, aquella línia ja no s’utilitzava: les dades que tenia eren de feia vint anys. Va trucar al servei d’informació telefònica i va demanar el telèfon i l’adreça d’en Takashi Tazaki, però li van dir que no hi havia cap número que correspongués a aquell nom.