Haruki Murakami - 1Q84

El que ell li havia deixat era la «promesa» que li havia fet abans de morir: aquesta va ser la conclusió a què va arribar l’Aomame, després de pensar-hi una estona. Era conscient que el pes que sentia a les mans era el senyal de la promesa que ell li havia fet, i que, segurament, aquell senyal ja no en desapareixeria mai.

Li van trucar passades les nou del matí. Era en Tamaru. El telèfon va sonar tres vegades i van penjar; al cap de vint segons va tornar a sonar.

– No han cridat la policia, aquells paios -li va dir en Tamaru-. A les notícies de la televisió no n’han dit res, i els diaris tampoc no en parlen.

– Però és segur que és mort.

– Això ja ho sé, és clar. El Líder és mort, sens dubte. Hi ha hagut uns quants moviments. Ja han sortit de l’hotel. A la nit van fer venir unes persones de la delegació que el grup té a la ciutat, potser per desfer-se del cos de manera que no el veiés ningú; aquesta gent sap perfectament com fer-ho, això. I cap a la una de la matinada van sortir de l’aparcament de l’hotel un Mercedes-Benz Classe S amb els vidres fumats i un Toyota Hiace amb les finestres pintades negres. Tots dos vehicles tenien matrícula de Yamanashi. Segurament han arribat a la seu central de Sakigake abans que es fes de dia. Abans-d’ahir la policia els va fer una inspecció, però no va ser exhaustiva, i com que ja l’havien acabada els agents eren tots fora. A la seu tenen una instal·lació completa per incinerar els morts, i si hi han posat el cadàver, ja no en deu quedar ni un os; tot deu ser fum.

– Quina angúnia, ¿no?

– Sí, són repugnants, aquesta colla. Encara que el Líder sigui mort, l’organització continuarà funcionant sola, durant un temps, igual que una serp que es continua movent tot i que li hagin tallat el cap. Saben perfectament de quina manera han d’actuar, encara que ja no tinguin el cap pensant. Després, no tinc ni idea de què pot passar. Pot ser que l’organització mori, o bé que li surti un altre cap.

– Aquell home no era una persona corrent.

En Tamaru no va expressar el seu punt de vista, sobre aquesta afirmació.

– No tenia res a veure amb els altres d’abans -va dir l’Aomame.

En Tamaru va sospesar les paraules de l’Aomame, abans de parlar.

– Jo també m’ho imagino, que era diferent dels d’abans. Però és millor pensar què farem a partir d’ara. Hem d’intentar ser pràctics, per poc que puguem. Si no, no aconseguiràs sobreviure.

L’Aomame va voler dir alguna cosa, però no li van sortir les paraules. El cos encara li tremolava.

– La senyora voldria parlar amb tu -va dir en Tamaru-. ¿Hi pots parlar?

– Sí, és clar -va dir l’Aomame.

La mestressa es va posar al telèfon. Li va notar un punt d’alleujament a la veu.

– T’estic profundament agraïda; més del que es pot expressar amb paraules. Aquesta vegada també has fet una feina perfecta.

– Moltes gràcies. Però em sembla que ja no la podré tornar a fer mai més -va dir l’Aomame.

– Ja ho sé; no t’hauria d’haver fet aquest comentari. Estic molt contenta, que n’hagis pogut sortir sana i estàlvia. No tinc cap intenció de tornar-te a demanar que ho facis mai més. Aquesta ha estat l’última vegada. T’hem preparat un lloc per instal·lar-te; no t’has de preocupar de res. Tu espera’t en aquest casa d’acollida, mentre nosaltres fem els preparatius perquè puguis començar a viure una nova vida.

L’Aomame li’n va donar les gràcies.

– ¿Hi ha res, de moment, que trobis a faltar? Si et cal alguna cosa només m’ho has de dir, i faré que en Tamaru t’ho porti immediatament.

– No. De moment, pel que he vist, hi ha tot el que necessito.

La mestressa va tossir lleument.

– Escolta’m bé. Vull que tinguis present una cosa: el que hem fet és totalment correcte. Hem castigat aquest home pels delictes que ha comès, i hem evitat el que podria haver passat en el futur. Hem impedit que hi hagi més víctimes. No has de sentir cap mena de remordiment.

– Ell també em va dir el mateix.

– ¿Ell?

– El Líder de Sakigake. L’home de qui em vaig encarregar ahir al vespre.

La mestressa va quedar callada durant uns cinc segons, abans de parlar.

– ¿Ell ho sabia?

– Sí, aquell home sabia que jo hi havia anat per liquidar-lo. Em va rebre sabent amb quin objectiu hi havia anat. Resulta que ell volia morir. El seu cos ja havia sofert un gran dany, i s’encaminava cap a una mort lenta però inevitable. L’únic que vaig fer, jo, va ser avançar una mica aquesta mort, i fer reposar en pau el seu cos, que havia de conviure amb dolors molt intensos.

La mestressa va semblar veritablement sorpresa de sentir això. Es va tornar a quedar un moment sense paraules, cosa molt estranya, en ella.

– ¿Aquest home…? -va dir. Després va buscar les paraules.- ¿Ell mateix volia ser castigat pels actes que havia comès?

– El que volia era posar fi a aquella vida plena de dolor tan aviat com pogués.

– ¿I ha deixat que el matessis sabent què era, el que volies fer?

– Això mateix.

L’Aomame no va dir res del tracte que havia fet amb el Líder: que, a canvi que en Tengo pogués continuar viu en aquest món, ella hauria de morir. Era un pacte secret entre ells dos, i no el podia revelar a ningú.

– Les perversions que havia comès aquest home eren actes totalment desencaminats, i era inevitable que el matéssim -va dir l’Aomame-. Però no era una persona corrent. Com a mínim, tenia alguna cosa especial. D’això, n’estic segura.

– Alguna cosa especial -va dir la mestressa.

– No ho puc explicar -va dir l’Aomame-. Tenia unes capacitats o unes qualitats especials, però alhora havia de suportar una càrrega molt pesada. I això li estava devorant el cos per dintre.

– ¿Vols dir que va ser aquesta cosa especial, que el va empènyer a cometre aquelles perversions?

– Potser sí.

– Sigui com sigui, tu has fet que s’acabin.

– Sí -va dir l’Aomame amb la gola seca.

Mentre aguantava l’auricular amb la mà esquerra, l’Aomame va obrir la mà dreta, en la qual encara notava la sensació d’haver mort una persona, i en va mirar el palmell. No entenia què volia dir que l’home s’havia unit amb les nenes d’una manera figurada, i, evidentment, no ho podia explicar a la mestressa.

– Com sempre, la mort semblava natural, però suposo que ells no ens faran el favor de considerar-la així. Segurament, per les circumstàncies, pensaran que jo he mort el Líder d’alguna manera. I ja sap que, de moment, no n’han informat la policia.

– Facin el que facin, a partir d’ara, nosaltres farem tot el possible per protegir-te -va dir la mestressa-. Ells tenen la seva organització, però nosaltres també tenim molt bons contactes i molts diners. I tu ets una persona molt previnguda i intel·ligent. No deixarem que se surtin amb la seva.

– ¿Encara no l’han trobada, la Tsubasa? -va preguntar l’Aomame.

– Encara està desapareguda. Jo crec que deu ser a la seu del grup, perquè no té cap altre lloc on anar. De moment encara no hem trobat la manera de recuperar-la, però, segurament, la mort del Líder crearà confusió al grup, i potser podrem aprofitar aquesta confusió per treure-la d’allà. He de protegir aquesta nena com sigui.

El Líder havia dit que la Tsubasa que hi havia a la casa d’acollida no era real; que només era un concepte, i que havia estat reclamada. Això, però, no l’hi podia explicar, a la mestressa. En realitat, ni la mateixa Aomame no acabava d’entendre què significava. Tanmateix, recordava el pesant rellotge de pedra que havia vist alçar-se a l’aire, i això havia tingut lloc realment, davant dels seus ulls.

– ¿Quants dies m’hauré d’estar amagada en aquest apartament? -va preguntar l’Aomame.