Haruki Murakami - 1Q84

– Calcula que seran entre quatre dies i una setmana. Després et donarem un nom i un aspecte nou, i aniràs a viure molt lluny d’aquí. Per motius de seguretat, durant un temps, quan t’hagis instal·lat, haurem de tallar completament el contacte. No et podré veure durant una temporada. Tenint en compte la meva edat, pot ser que ja no ens tornem a veure. Tant de bo no t’hagués hagut d’embolicar en tot això. Ho penso molt sovint. Si no ho hagués fet, potser no t’hauria perdut. Però…

A la mestressa se li va ennuegar la veu. L’Aomame va esperar en silenci que continués.

– …però no me’n penedeixo. Tot ha estat cosa del destí, segurament. No vaig poder deixar d’enredar-t’hi; no vaig tenir cap més elecció. Hi havia forces molt poderoses, en joc, i són les que m’han fet actuar a mi. Em sap molt de greu per tu, que tot hagi anat així.

– Però, a canvi d’això, hem pogut compartir alguna cosa: una cosa molt important, d’una mena que no hauríem pogut compartir amb ningú més; una cosa que no hauríem trobat en altres persones.

– Tens raó -va dir la mestressa.

– I a mi també em calia, compartir-la.

– Gràcies. Em fa sentir una mica més bé, que diguis això.

Per a l’Aomame, efectivament, també era molt dur no poder veure la mestressa. Ella era un dels pocs lligams que tenia, un dels pocs lligams que la unien al món exterior.

– Cuidi’s -va dir l’Aomame.

– Tu també, cuida’t molt -va dir la mestressa-. I mira de ser tan feliç com puguis.

– Si puc -va dir l’Aomame; la felicitat era una de les coses que li quedaven més lluny.

En Tamaru es va posar al telèfon.

– De moment, encara no ho has fet servir, allò, ¿oi?

– Encara no.

– És millor que no ho facis servir, si pots.

– Miraré de complir els teus desitjos -va dir l’Aomame.

Hi va haver una petita pausa, i després en Tamaru va tornar a parlar.

– L’altre dia et vaig explicar que jo m’havia criat en un orfenat, al mig de les muntanyes de Hokkaidô, ¿oi?

– Em vas dir que t’hi havien deixat quan et vas separar dels teus pares i vas venir de l’illa de Sakhalín.

– En aquella institució hi havia un nen que tenia dos anys menys que jo. Tenia part de sang negra. Suposo que era fill d’un soldat que estava destinat a la base de Misawa. La mare no sé qui era, però devia ser prostituta, o hostessa en algun bar. Al cap de poc de néixer, la mare el va abandonar i el van portar allí. Era més alt i més fort que jo, però era força aturat. I, evidentment, tothom l’atonyinava. També hi havia la qüestió del color de pell. Suposo que m’entens, ¿oi?

– Més o menys.

– Com que jo tampoc no sóc japonès, les circumstàncies van fer que em convertís en el seu protector, perquè, bé, estàvem en una situació semblant: el coreà de Sakhalín i el fill del negre i la puta. Érem de la casta més baixa. Però gràcies a això, vaig aprendre a lluitar, i em vaig endurir. Ell, però, era impossible, que s’endurís; si l’hagués deixat sol, segur que hauria acabat morint. En aquell ambient, per sobreviure, o eres molt llest, o eres un rival temible, a l’hora de barallar-te.

L’Aomame se l’escoltava en silenci.

– Tant era, el que li manessin, a aquell paio, que no sabia fer res. Era un negat per a tot. Ni tan sols sabia cordar-se els botons de la camisa, o netejar-se el cul. Però, en canvi, era boníssim fent escultures. Li donaves un ganivet i un tros de fusta, i te’n feia una en un moment. No necessitava cap dibuix, ni res: s’imaginava l’escultura que volia fer i te la feia perfectament, en tres dimensions, amb un realisme i uns detalls impressionants. Era una mena de geni, un paio increïble.

– Era un savant -va dir l’Aomame.

– Ah, sí. Ho vaig saber després, què era això de la síndrome del savant, la de les persones que tenen habilitats excepcionals. Però llavors no ho sabia ningú, que això existís. Tothom pensava que era curt i prou, que era un nen molt aturat però que, en canvi, tenia molt bones mans, per tallar la fusta. No sé per què, només feia figures de ratolins. Els ratolins li sortien fantàstics: semblaven vius, te’ls miressis com te’ls miressis. Però no feia absolutament cap altra cosa. Tothom intentava que fes figures d’altres animals: de cavalls, o d’ossos, o del que fos. Fins i tot el van portar expressament al zoo, per veure si ho aconseguien. Però ell mai no va mostrar gens ni mica d’interès pels altres animals, de manera que tothom es va donar per vençut i van deixar que només fes ratolins. Feia ratolins de formes diferents, de grandàries diferents, en postures diferents. Realment, era curiosíssim, perquè a l’orfenat no hi havia ratolins; feia massa fred, i no hi trobàvem res per menjar. Fins i tot era massa pobre per als ratolins. Ningú no entenia com podia ser, que hi tingués aquella obsessió. Sigui com sigui, va córrer la veu que hi havia un nen que feia figures de ratolins, i va sortir al diari local, i fins i tot venia gent que en volia comprar. El director de l’orfenat, que era un capellà catòlic, deixava aquests ratolins de fusta en una botiga d’artesania popular perquè els venguessin als turistes. En devien treure alguns diners, però, evidentment, nosaltres no en vam veure ni cinc; suposo que els peixos grossos de l’orfenat els devien dedicar a alguna altra cosa. A ell només li donaven els ganivets i les peces de fusta i deixaven que es passés les hores a la sala de manualitats, fent ratolins. Bé, suposo que es podria dir que va estar de sort, perquè no el feien anar a treballar als camps, que era una feina molt dura, i mentrestant es podia quedar fent ratolins tot sol.

– ¿I què se’n va fer, d’aquest nen?

– No ho sé, què se’n va fer. Jo em vaig escapar de l’orfenat quan tenia catorze anys, i des de llavors he viscut sempre sol. Al cap de molt poc vaig agafar un ferri per venir a l’illa central, i mai no he tornat a posar els peus a Hokkaidô. L’última vegada que el vaig veure, el paio estava ajupit damunt la peanya amb què treballava, fent un ratolí. En aquells moments, tant era, el que li diguessis, que no et sentia. O sigui que no li vaig dir adéu. Si se’n va sortir i encara és viu, encara deu ser en alguna banda fent ratolins, perquè pràcticament no sabia fer res més.

L’Aomame va esperar en silenci que en Tamaru continués parlant.

– Encara ara hi penso sovint, en ell. La vida a l’orfenat era terrible. El menjar era molt dolent, i sempre estàvem morts de gana; a l’hivern et pelaves de fred; la feina era molt dura, i els alumnes més grans t’apallissaven sempre que podien. Però semblava que ell no la trobava especialment dura, la vida, allà. Si tenia un ganivet i podia estar-se sol fent figures de ratolins, ja era feliç. De vegades, quan agafava el ganivet es tornava mig boig, però, a part d’això, era un nen molt tranquil. No molestava ningú. Només callava i feia ratolins. Agafava un bloc de fusta, se’l mirava fixament una bona estona, i veia quina mena de ratolí hi havia a dins, i en quina postura estava. Passava força temps, fins que el veia, però un cop l’havia vist, ja només havia de fer anar el ganivet per treure’l. Ho deia molt sovint, això: «Treure el ratolí». I realment, un cop l’havia tret, semblava que el ratolí s’hagués d’arrencar a córrer en qualsevol moment. No parava d’alliberar ratolins imaginaris que estaven tancats dins dels blocs de fusta.

– I tu protegies aquest nen.

– Sí. No és que ho volgués, però al final ho vaig acabar fent. Ocupava aquesta posició. Una vegada t’han assignat una posició, l’has de defensar, passi el que passi. Aquesta era la regla d’aquell lloc, i jo la vaig seguir. Per exemple, si algú li agafava el ganivet per prendre-li el pèl, jo l’estomacava. Tant era, que l’altre fos més gran que jo, o més fort, o que fossin més d’un: jo l’estomacava igual. O, de vegades, m’estomacaven a mi, és clar; això va passar unes quantes vegades. Però no es tractava de guanyar o de perdre. Tant si jo els estomacava a ells com si ells m’estomacaven a mi, jo sempre recuperava el ganivet i l’hi tornava. Era això, l’important. ¿M’entens?