Haruki Murakami - 1Q84

– Potser hauríem d’anar a dormir aviat -va dir la Fukaeri, i es va posar les dues mans a les galtes, com l’home que crida al mig d’un pont al quadre de Munch. Però ella no cridava: només tenia son.

– Molt bé. Tu pots dormir al llit. Jo dormiré al sofà, com l’altra vegada -va dir en Tengo-. No passa res: jo puc dormir a qualsevol lloc.

Era veritat: en Tengo era capaç d’adormir-se a l’instant a qualsevol banda; gairebé es podia dir que es tractava d’un talent.

La Fukaeri es va limitar a fer que sí amb el cap. Es va mirar en Tengo, sense expressar cap mena d’opinió. Després es va tocar una d’aquelles orelles tan boniques, noves de trinca, com si volgués comprovar que encara hi fos.

– Em podries deixar un pijama. No he portat el meu.

En Tengo va treure un pijama net de la calaixera del dormitori i l’hi va donar. Era el mateix que li havia deixat l’altra vegada que s’havia quedat a dormir, un pijama llis de cotó; l’havia rentat i planxat quan ella se’n va haver anat, i encara no se l’havia tornat a posar. Per si de cas, se’l va acostar al nas i el va flairar, però no feia cap olor. La Fukaeri va agafar el pijama, va anar a canviar-se al lavabo i va tornar a taula. S’havia deixat anar els cabells, i s’havia arromangat els extrems de les mànigues i els camals, com l’altra vegada.

– Encara no són les nou -va dir en Tengo, després de mirar el rellotge de la paret-. ¿Sempre vas a dormir tan d’hora?

La Fukaeri va fer que no.

– Avui és diferent.

– ¿Perquè la gent petita està esvalotada?

– No ho sé. Ara només tinc son.

– Sí, que és veritat, que fas ulls de son -va reconèixer en Tengo.

– Quan sigui al llit, em podràs llegir algun llibre, o explicar-me alguna història -va demanar la Fukaeri.

– D’acord -va dir en Tengo-. Tampoc no tinc res més a fer.

Feia una nit calorosa i humida, però quan es va ficar al llit, la Fukaeri es va apujar el cobrellit fins a la barbeta, com si volgués separar estrictament el seu món del de fora. Per alguna raó, a dins del llit semblava una nena que no tingués més de dotze anys. Feia l’efecte que els trons se sentien més a prop, i amb cada tro, tremolaven, dringant, els vidres de la finestra. Per estrany que semblés, però, no es veien llampecs: només se sentien els trons quan ressonaven en un cel completament negre. Tampoc no hi havia cap signe que anunciés pluja. Alguna cosa que no acabava d’encaixar, sens dubte.

– Ens estan mirant -va dir la Fukaeri.

– ¿La gent petita? -li va preguntar en Tengo.

La Fukaeri no li va respondre.

– O sigui que saben que som aquí -va dir en Tengo.

– És clar, que ho saben -va dir la Fukaeri.

– ¿Que ens volen fer alguna cosa?

– A nosaltres no ens poden fer res.

– És una sort -va dir en Tengo.

– De moment.

– De moment, a nosaltres no ens poden fer res -va repetir en Tengo, sense força a la veu-. Però no sabem fins quan serà així.

– No ho sap ningú -va sentenciar la Fukaeri.

– Però, encara que a nosaltres no ens puguin fer res, en canvi sí que els poden fer alguna cosa, a les persones del nostre entorn -va preguntar en Tengo.

– Podria ser.

– Potser poden fer que tinguin problemes molt greus.

Abans de respondre, la Fukaeri es va estar un moment seriosa, amb els ulls entretancats, com un mariner que intentés sentir cants procedents d’un vaixell fantasma.

– Depèn del cas.

– Potser és això, el que la gent petita li ha fet a la meva amiga. Per enviar-me un missatge.

La Fukaeri va treure les mans de sota el cobrellit sense fer soroll i es va tocar unes quantes vegades les orelles acabades de fer. Després les va tornar a amagar sota el cobrellit, també sense fer gens de soroll.

– Hi ha coses que la gent petita no pot fer.

En Tengo es va mossegar el llavi.

– I, per exemple, ¿quines coses pot fer, la gent petita, exactament? -va preguntar.

Va semblar que la Fukaeri estava a punt d’exposar el seu punt de vista, però s’hi va repensar i va callar, i la seva opinió no expressada se’n va tornar discretament al lloc d’on havia vingut: un lloc que no se sabia on era, però que, sens dubte, era molt fosc i molt fondo.

– Tu em vas dir que la gent petita té molt de poder, i molta saviesa.

La Fukaeri va assentir.

– Però hi ha coses que ells tampoc no poden fer.

La Fukaeri va tornar a fer que sí.

– Perquè ells viuen a dins del bosc, i quan se n’allunyen, no tenen tant de poder. I al món hi ha algunes coses, alguns valors, que són capaços de fer front al seu poder i a la seva saviesa. ¿És això?

La Fukaeri no li va respondre; potser la pregunta era massa llarga.

– ¿Tu l’has coneguda de debò, la gent petita? -li va demanar en Tengo.

La Fukaeri es va quedar mirant la cara d’en Tengo sense reaccionar: semblava que no acabava d’entendre què li preguntava.

– ¿Tu els has vist realment, amb els teus propis ulls? -li va tornar a preguntar.

– Sí -va dir la Fukaeri.

– ¿I quants eren, quan els vas veure?

– No ho sé, no es podien comptar amb els dits.

– Però no era una persona sola.

– De vegades són més i de vegades menys. Però mai no n’hi ha només un.

– Tal com ho vas descriure a Crisàlide d’aire.

La Fukaeri va fer que sí.

En Tengo li va deixar anar de sobte la pregunta que feia estona que li volia fer.

– Escolta: ¿fins a quin punt és real, el que expliques a Crisàlide d’aire?

– Què vol dir, real -li va preguntar la Fukaeri, sense el signe d’interrogació.

Evidentment, en Tengo no tenia cap resposta.

Al cel ressonaven, molt forts, els trons, i els vidres tremolaven, però encara no hi havia llampecs, ni se sentia caure la pluja. En Tengo va pensar en un submarí que havia vist feia temps en una pel·lícula. No paraven d’explotar torpedes que sacsejaven amb violència el submarí, però les persones que hi havia tancades a dins d’aquella caixa d’acer, completament a les fosques, no veien res, i només sentien aquella vibració ininterrompuda.

– Em llegeixes un llibre, o m’expliques una història -va dir la Fukaeri.

– D’acord -va dir en Tengo-. No se m’acut cap llibre que et pugui llegir en veu alta, però, si vols, encara que no tingui el llibre aquí, et puc explicar el conte d’«El poble dels gats».

– El poble dels gats.

– És una història sobre un poble controlat pels gats.

– Explica-me-la.

– Potser fa massa por, per sentir-la abans d’anar a dormir.

– Tant és. Jo m’adormo amb qualsevol història.

En Tengo va acostar la cadira al llit, s’hi va asseure, va encreuar els dits de les mans damunt dels genolls i li va començar a explicar la història d’«El poble dels gats» amb el soroll de fons dels trons. Havia llegit el conte dues vegades mentre era al tren ràpid, i una altra vegada, en veu alta, a l’habitació del seu pare. Es recordava bé de l’argument general. La història no era gaire complexa ni enrevessada, ni estava escrita amb un estil especialment elegant, de manera que no li importava anar-la refent a mesura que l’explicava. Va anar eliminant les parts més repetitives i afegint-hi episodis de collita pròpia mentre la Fukaeri l’escoltava.

La història original no era gaire llarga, però va necessitar més temps del que havia pensat per explicar-la, perquè quan la Fukaeri tenia alguna pregunta, la feia, i cada vegada en Tengo interrompia la narració i l’hi responia pacientment. Li va donar explicacions sobre els detalls de la ciutat, sobre el comportament dels gats, sobre el caràcter del protagonista. Quan li preguntava sobre coses que no eren al conte, que era gairebé sempre, s’inventava el que li anava bé, tal com havia fet en reescriure Crisàlide d’aire. La Fukaeri estava completament immersa en la història d’«El poble dels gats». Ja no feia ulls de son. De tant en tant, els tancava i s’imaginava el poble dels gats, i després els tornava a obrir i demanava a en Tengo que li continués explicant la història.