Haruki Murakami - 1Q84

– Segurament ho acabaràs descobrint tu mateixa, al capdavall.

– ¿Al capdavall?

– Quan arribi el moment.

L’Aomame va tornar a fer una ganyota.

– No entenc el que diu.

– Ho acabaràs entenent.

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– Sigui com sigui, ells, de moment, no em poden atacar, i per això ataquen les persones que hi ha al meu voltant, els meus punts febles. Per avisar-me del que pot passar si el mato a vostè.

L’home callava. El seu silenci era d’assentiment.

– És terrible -va dir l’Aomame, i després va fer que no amb el cap-. L’han matada i, en realitat, no ha canviat absolutament res.

– No, ells no són els assassins. Ells no destrueixen ningú directament. El que va matar la teva amiga devia ser alguna cosa que portava a dins. Més tard o més d’hora li hauria passat alguna tragèdia com aquesta. Vivia d’una manera molt arriscada. Ells només van estimular aquesta part. Va ser com si li manipulessin el temporitzador.

«¿El temporitzador?».

– No era un forn elèctric, ella: era una persona de carn i ossos. I tant és, si vivia d’una manera arriscada o hi deixava de viure: era una persona molt important, per a mi. I li van prendre la vida com si res. Perquè sí, de la manera més cruel.

– Tens raó, d’estar enrabiada -va dir l’home-. El que has de fer és dirigir aquesta ràbia contra mi.

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– Encara que acabi amb vostè, l’Ayumi no tornarà.

– Però sí que tornaries el cop a la gent petita. Te’n pots venjar. Ells encara no em volen perdre. Si ara jo em morís, es crearia un buit. Un buit transitori, com a mínim fins que em trobessin un successor. Seria un cop molt dolorós, per a ells. I, al mateix temps, tu aconseguiries el que vols.

– Algú va dir que no hi ha res que impliqui un cost tan alt i un profit tan petit com la venjança -va dir l’Aomame.

– Winston Churchill. Però, si no ho recordo malament, va ser una declaració que va fer com a pretext, perquè l’imperi Britànic no tenia prou finançament. Aquesta afirmació no conté cap lliçó moral.

– Tant me fan, les lliçons morals. No cal que jo faci res, perquè vostè es mori entre immensos dolors, devorat per aquesta malaltia que no se sap ni d’on ve. No tinc cap motiu per compadir-me de vostè. I no serà culpa meva, si el món perd el sentit del bé i del mal i acaba completament destruït.

L’home va tornar a fer un profund sospir.

– Ja ho veig. Entenc perfectament el que dius. Podem fer una altra cosa, doncs, una mena de tracte. Si ara em mates, a canvi li salvaré la vida a en Tengo Kawana. Encara tinc prou poder per fer això.

– En Tengo -va dir l’Aomame. Li va desaparèixer tota la força del cos.- També ho sap, això.

– Jo ho sé tot, sobre tu. Ja t’ho he dit. Bé, gairebé tot.

– Però no pot ser, que també sàpiga això. El nom d’en Tengo no ha sortit mai de dintre meu.

– Aomame -va dir l’home, que va fer un sospir de desànim-. No hi ha res, al món, que no surti mai de dintre nostre. A més a més, en Tengo Kawana s’ha convertit, d’una manera que potser hauria de dir casual, en una persona força important, per a nosaltres.

L’Aomame s’havia quedat sense paraules.

– Però, si et dic la veritat -va continuar l’home-, potser no ha estat només casualitat. No són tan sols les circumstàncies, el que han fet que els vostres destins es trobin aquí. Vosaltres dos heu entrat en aquest món perquè ho havíeu de fer. I, pel fet d’haver-hi entrat, us ha estat assignat un paper determinat a cadascun, us agradi o no.

– ¿«Hem entrat en aquest món»?

– Sí, al de l’any 1Q84.

– ¿L’any 1Q84? -va dir l’Aomame. Va tornar a fer una gran ganyota. ¿Que no se l’havia inventat ella, aquell nom?

– Exactament. Aquest nom te’l vas inventar tu -va dir l’home com si hagués llegit la ment de l’Aomame-. Jo només em prenc la llibertat de fer-lo servir.

«L’any 1Q84», va articular l’Aomame sense descloure els llavis.

– No hi ha res, al món, que no surti mai de dintre nostre -va repetir el Líder en veu baixa.

En Tengo va aconseguir arribar a l’apartament abans que comencés a ploure, caminant de pressa de l’estació a casa. Encara no es veia ni un sol núvol al cel vespertí: res no feia pensar que hagués de ploure, ni se sentia tronar. Va mirar la gent del seu voltant, però no hi havia ni una sola persona que portés paraigua. Era un vespre agradable de finals d’estiu, ideal per anar a un estadi de beisbol i prendre una cervesa ben fresca. Però ell, des de feia una estona, havia acceptat com a bo el que li havia dit la Fukaeri. Pensava que era millor creure-se-la que no pas no fer-ho, més per experiència que no pas per lògica.

En mirar la bústia, hi va trobar un sobre d’oficina sense remitent. El va obrir allà mateix i va mirar què contenia. Era una notificació que li havien ingressat 1.627.534 iens al compte corrent. L’ingrés li havia fet una tal Oficina ERI; devia ser l’empresa pantalla que havia creat en Komatsu. O potser li havia fet el professor Ebisuno. En Komatsu li havia dit que li donarien una part dels beneficis de Crisàlide d’aire com a compensació per la feina que havia fet, i potser aquells diners eren la part que li corresponia. Segur que el pagament li havien fet en concepte d’una «col·laboració», o un «informe», o alguna cosa semblant. Després de tornar a comprovar la quantitat, va ficar la notificació dins del sobre i se’l va entaforar a la butxaca.

Per a en Tengo, un milió sis-cents mil iens era una quantitat força considerable; de fet, mai, en tota la seva vida, no havia tingut una suma tan gran de diners. Però ni es va alegrar ni es va sorprendre, especialment, d’haver-la rebuda. De moment, per a ell, els diners no eren un problema gaire important: com a mínim tenia ingressos periòdics i no havia de viure amb estretors, ni patir pel futur. Però, igualment, tothom s’entestava a fer-li acceptar feixos de bitllets. El món era ben boig.

Tanmateix, li semblava que aquell milió sis-cents mil iens no compensaven del tot les molèsties que havia d’aguantar per haver reescrit Crisàlide d’aire. Si li haguessin demanat directament quina era la quantitat adequada, però, no hauria sabut què respondre. Per començar, no sabia ben bé si hi havia un import exacte per compensar una molèstia. De ben segur que hi ha moltes molèsties, a la vida, a les quals no es pot posar preu, o que ningú no està disposat a compensar. Com que, segons semblava, Crisàlide d’aire es continuava venent, segurament encara li farien més ingressos al compte, però com més alta fos la suma de diners que l’hi ingressessin, més grans es farien, també, els seus maldecaps. Com més elevades fossin les compensacions que rebés, més clar quedaria que la participació d’en Tengo en Crisàlide d’aire era un fet consumat.

Va pensar que el primer que faria l’endemà al matí seria tornar a transferir aquell poc més d’un milió sis-cents mil iens a en Komatsu. Així podria evitar un cert tipus de responsabilitat, i potser se sentiria més tranquil. Com a mínim, hi hauria constància que ell s’havia negat a rebre la compensació. Tanmateix, això no faria desaparèixer la seva responsabilitat moral, ni justificaria el que havia fet, sinó que tan sols li permetria adduir que hi havia hagut circumstàncies atenuants. O, també, podia ser que tan sols servís perquè els seus actes encara tinguessin més l’aspecte de frau: potser li dirien que havia tornat els diners perquè se sentia culpable.

Mentre pensava en tot això li va venir mal de cap, i va decidir deixar de pensar en aquell milió sis-cents mil iens. Ja hi rumiaria després amb calma. Els diners no tenien cames, i encara que no n’estigués pendent, no sortirien corrents, segurament.