Haruki Murakami - 1Q84

– ¿Està bé? -li va preguntar l’Aomame.

– Sí, no et preocupis -va respondre ell.

– Tancaré una mica més la cortina.

– Deixa-ho així. Tinc un problema a les retines. Necessito una estona, per acostumar-me a la llum. D’aquí a una mica tornaré a estar bé. ¿Pots seure, i esperar-te un moment?

L’Aomame es va repetir mentalment que tenia un problema a les retines. La majoria dels qui tenen problemes a les retines corren el risc de perdre la visió. Tanmateix, allò no era problema seu: no era de la seva vista, del que s’havia d’encarregar.

Mentre ell es cobria la cara amb les mans i deixava que els ulls se li acostumessin a la llum que entrava per la finestra, l’Aomame el va observar directament des del sofà on seia. Ara li tocava a ella, examinar-lo detingudament.

Era un home gros; no pas gras, sinó tan sols de grans proporcions. Era alt i ample. També se’l veia fort. La mestressa li havia dit que era una persona robusta, però no s’esperava unes proporcions com aquelles. És clar que, tanmateix, no hi havia cap raó per la qual el cap d’una secta hagués de ser un gegant. Llavors, l’Aomame es va imaginar les nenes de deu anys violades per aquell home tan enorme i va fer una ganyota sense adonar-se’n. Segurament, les nenes no podien haver fet absolutament res, per resistir-s’hi; potser ni tan sols una dona adulta, no hi podria haver fet res.

L’home duia una mena de pantalons de xandall prims amb goma a la cintura i una camisa de màniga llarga. La camisa era llisa i una mica lluent, com si fos de seda. Era folgada i es cordava al davant amb botons, però l’home portava els dos de dalt descordats. Tant la camisa com els pantalons eren blancs, o d’un color crema molt clar. No semblava roba per dormir, però sí per relaxar-se a l’habitació, o adequada per estar-se a l’ombra d’un arbre en algun país tropical. Els peus, que tenia descalços, eren molt grossos. Les espatlles, amples com una paret de pedra, feien pensar en un lluitador d’arts marcials amb molts anys d’entrenament.

– T’agraeixo molt que hagis vingut -va dir l’home, quan ja feia una estona que l’Aomame l’estava contemplant.

– Aquesta és la meva feina. Vaig on em diuen, quan cal -va dir ella amb veu inexpressiva. Tanmateix, mentre deia això, es va sentir com una prostituta que hagués anat allà perquè l’havien cridada. Devia ser per culpa de l’aguda mirada d’abans, quan eren a les fosques, que l’havia fet sentir despullada.

– ¿Fins a quin punt em coneixes? -li va preguntar l’home, cobrint-se encara la cara amb les mans.

– ¿Vol dir què en sé, de vostè?

– Sí.

– Gairebé no res -va respondre l’Aomame, escollint les paraules amb molta precaució-. Ni tan sols me n’han dit el nom. Només sé que és el cap d’un grup religiós de Nagano o de Yamanashi. Té algun problema físic i pensa que potser jo hi podria fer alguna cosa, per solucionar-lo.

L’home va moure una mica el cap a banda i banda uns quants cops, es va treure les mans de la cara i va mirar cap a l’Aomame.

Tenia els cabells llargs; eren llisos i abundants, i li arribaven gairebé fins a l’espatlla. En tenia molts de blancs. Devia tenir entre quaranta-cinc i cinquanta-cinc anys. El nas, força gros, li ocupava gran part de la cara, i era sorprenentment recte, fins al punt de recordar les fotografies dels Alps que surten als calendaris. Tenia la base molt ampla, i estava ple de dignitat. El primer que cridava l’atenció, de la seva cara, era aquell nas. Per contrast, tenia les òrbites molt profundes: era molt difícil esbrinar què podien estar mirant les ninetes que hi havia al fons. En relació amb el cos, el conjunt de la cara era ampla i grossa. Anava ben afaitat, i no hi tenia cap piga ni cap ferida. Posseïa uns trets força agradables, que li donaven un aire de calma i intel·ligència. Tanmateix, en aquella cara hi havia alguna cosa diferent, fora del comú, difícilment perdonable: era la mena de cara que feia parpellejar la gent, la primera vegada que la veia. Potser passava perquè el nas era massa gros, la qual cosa provocava que els trets, en conjunt, no estiguessin gaire equilibrats, i la persona que els veia se sentís insegura. O potser era per culpa d’aquells dos ulls silenciosos, enretirats al fons de les òrbites, que desprenien una llum de glacera immemorial. O, potser, d’aquells llavis prims, que produïen una impressió de crueltat, com si en qualsevol moment poguessin deixar anar paraules imprevisibles.

– ¿I què més?

– No m’han dit res més, d’important; només que vingués aquí preparada per fer una sessió d’estiraments musculars. El meu àmbit d’especialització són els músculs i les articulacions. No cal que en sàpiga gran cosa, de la situació o del caràcter dels clients.

«Igual que una prostituta», va pensar l’Aomame.

– Ja t’entenc -va dir l’home amb una veu profunda-. Però, en el meu cas, em sembla que caldrà que et faci una mica d’explicació.

– L’escolto.

– La gent em diu «Líder», però gairebé no em deixo veure mai. Fins i tot a dins del grup, vivint a les mateixes instal·lacions, la majoria de creients no saben ni quina cara faig.

L’Aomame va fer que sí amb el cap.

– Però a tu sí, que t’estic ensenyant la cara, perquè no et puc pas demanar que em facis el tractament a les fosques, o tenint tota l’estona els ulls tapats.

– El que li faré no és un tractament -va precisar l’Aomame amb un to de veu fred-. Són només estiraments musculars. No tinc cap mena de llicència per fer tractaments mèdics. El que jo faig és obligar a estirar-se els músculs que normalment no fem servir gaire, o que a la majoria de la gent els costa fer servir, per evitar que el cos perdi mobilitat.

L’home va semblar que somreia lleument, però també podia ser que només li hagués tremolat una mica algun múscul de la cara.

– Això ja ho sé. Només he fet servir la paraula «tractament» per comoditat. No et preocupis, per això. El que et volia dir és que estàs veient una cosa que la majoria de la gent no veu. M’agradaria que ho tinguessis present.

– Abans, m’han dit que no expliqui a ningú que he fet aquesta sessió -va dir l’Aomame assenyalant amb el dit la porta que connectava amb l’habitació del costat-. Però no s’ha de preocupar. Sigui el que sigui, el que vegi, no sortirà d’aquí. A causa de la meva feina, per les meves mans passen molts cossos, i pot ser que la seva situació sigui especial, però, des del meu punt de vista, vostè és solament una de tantes persones amb problemes musculars. A mi només m’interessen els seus músculs.

– M’han dit que, de petita, vas ser testimoni de Jehovà.

– No ho vaig decidir jo. Només em van educar perquè ho fos. Hi ha una gran diferència.

– És veritat, que hi ha una gran diferència -va dir l’home-. Però la gent no es pot allunyar de les idees que li van inculcar de petita.

– Per a bé o per a mal-va dir l’Aomame.

– La doctrina dels Testimonis de Jehovà és molt diferent, de la del meu grup. Des del meu punt de vista, totes les religions que tenen com a centre les qüestions últimes de la vida són, més o menys, un frau. Jo penso que aquestes qüestions sempre són totalment personals. Però, deixant això de banda, els Testimonis de Jehovà són un grup increïblement dur. No tenen una història gens llarga, però han hagut de suportar moltes proves, i han continuat augmentant el nombre de creients. Són tota una lliçó, en molts sentits.

– Això és pel seu fanatisme. Com més petit i estret de mires sigui un grup, més fàcil li és unir-se per fer front a una amenaça que ve de fora.

– Segurament és veritat, el que dius -va dir l’home. Després va fer una pausa.- Però, sigui com sigui, ara no som aquí per parlar de religió.