Eider Rodriguez - Un cor massa gran

Quan m’embrancava en aquesta mena de pensaments, sempre me n’anava massa lluny, i després em costava tornar.

La Izadi no es va voler conformar amb regalar-li una cosa feta a casa. En contra del meu criteri, li vam comprar el diari de Soy Luna , però a canvi de preparar-li un pa de pessic plegades.

—Et sembla bé?

—M’és igual —va dir ella.

Però jo ho volia fer. Una cosa creada entre totes dues. M’agradava aprofitar les ocasions com aquella. La Izadi va acceptar el tracte. Estava neguitosa. Li agradava tafanejar les cases dels altres, i ja estava especulant sobre com podia ser la de la Claudia.

—Jo crec que són rics. M’ha dit que tenen piscina. I una habitació de jocs tota plena de joguines.

—Quan tens moltes habitacions has de treballar molt per pagar-les. I quan has de treballar molt no tens gaire temps per estar junts.

—Per què no podem fer un pa de pessic normal?

—L’integral és normal.

—És per a vells.

—A tu t’agrada.

—Als altres no.

—No pateixis, que ens quedarà molt bo.

—I nosaltres podríem ser riques?

—Ja ho som. —Era un tema que sortia un cop i un altre, però ella no es donava mai per vençuda—. Tenim una casa amb dues habitacions per a totes dues. La nevera plena. Cadascuna té el seu propi armari. Tenim un balcó ben gran, ple de maduixes. Tens dues àvies i dos avis. I amigues. Una furgoneta. Una pila de sabates. Mai no hem passat gana. No estem malaltes. Cada estiu, anem de vacances.

—Sí. Ha!

Li vaig fer un gest perquè parés de batre els ous.

—Ja l’acabo jo. Surt. Per favor.

No la vaig mirar. Jo també sabia administrar el silenci.

La Izadi es va dedicar a netejar les fulles del ficus que hi havia a la sala amb una mica de cotó mullat, tal com li havia ensenyat a fer des de ben petita quan necessitava calmar-se. En acabar, vaig voler abraçar-la, però em va defugir. Com sempre que volíem fer una cosa bonica, acabàvem malament. Érem com alquimistes que convertien l’or en deixalles.

—Vine a la cuina, que això t’agradarà!

Estava més tranquil·la, i la vaig deixar fer. Vam ficar el pa de pessic al forn amb un motlle en forma de cor. Quan el vam treure, el vam farcir amb crema de garrofes i, com a premi, li vaig deixar que el cobrís amb sucre de llustre. Després, va anar a arreglar-se. Amb el sol, el nas se li omplia de pigues.

Seguint el plànol, hi vam arribar de seguida. A la reixa de fora hi havia dos globus vermells.

—Es va cremar —em va dir abans de sortir del cotxe—. Per això té la taca. —Es va mirar al mirall i es va pessigar la galta, fent un gest que l’enlletgia—. Li van treure pell de l’esquena per posar-l’hi a la cara, però se li nota.

Era una casa d’estil basc, antiga, però molt cuidada, amb una heura i una buguenvíl·lea que s’enfilaven per la façana i en tapaven la meitat, i les tanques vegetals creixien amuntegades contra la reixa de l’entrada. La Izadi es va avançar amb els regals. Més globus de colors ens van indicar el camí fins al jardí del darrere. La Claudia va sortir a rebre la Izadi. La taca era més grossa del que em pensava, una mena d’arabescos li cobrien més de la meitat de la cara, a més d’una petita part del cuir cabellut. Si no fos per això, seria una nena maca, d’ulls negres i llavis carnosos. Vaig mirar-la somrient. Assegudes a taula hi havia dues dones que fumaven. Una d’elles, quan ens va veure, va aixafar la cigarreta en un test i se’m va acostar.

—Soc la Nieves, la mare de la Claudia, i tu deus ser la mare de la seva nova amiga, no?

—La mare de la Izadi, sí.

Duia un pentinat de l’estil del de Rita Hayworth, molt ben pensat. També ella tenia part de la cara desfigurada, i la cabellera fosca i ondulada li queia com una cascada tapant aquella part.

L’altra dona es va aixecar i va agafar la bossa.

—Vindré d’aquí un parell d’hores. —Va cridar cap a les nenes que jugaven a la piscina inflable—: Noies! Porteu-vos bé, després us vinc a buscar. —Es va girar cap a nosaltres—. Nieves, fes-me un petó.

Em va fer vergonya dir que jo també havia de marxar.

—Aquest pa de pessic l’hem fet entre la Izadi i jo —vaig dir quan l’altra dona va haver desaparegut.

—Gràcies! El posaré aquí.

A la taula del jardí, coberta per unes estovalles, plats amb dibuixos de Walt Disney, bols de plàstic plens de crispetes, entrepans, envinagrats i ampolles de refresc de litre i mig.

—Amb forma de cor, que bonic! —Va mirar les nenes; de perfil, no se li notava res—. Claudia, mira el que ha portat la teva amiga!

A més de la Izadi i la Claudia, hi havia dues nenes més, també d’uns deu o onze anys.

—Vols un cafè? —em va dir.

Quan reia, la boca se li deformava com si tingués una goma que li estirés el llavi.

—No en prenc, gràcies.

—Potser vols aprofitar per fer algun encàrrec, ves tranquil·la, que ja m’espavilaré. És el que passa si fas els anys a l’estiu: ve menys gent a la festa que no als aniversaris que es fan durant el curs, què hi farem. La Claudia ja hi està acostumada. Però al començament... no saps el que va ser! Ara, ella mateixa s’encarrega de saber qui hi és i qui ha marxat i de preparar les invitacions. De quatre, n’han vingut tres. —Va abaixar el to de veu—. I jo ben contenta, és clar.

—Si no et fa res, em quedaré. S’està molt bé, aquí.

Vaig seure al seu costat al banc de fusta, que era a l’ombra d’una parra.

—La vam plantar fa vuit anys, quan vam venir a viure aquí, i mira com està.

Ens vam quedar totes dues mirant amunt. La Nieves va tancar els ulls. Semblava un rèptil. Era una cremada. Continuava avall pel coll. Jo també vaig tancar els ulls. Ens vam quedar així fins que la Nieves va sospirar:

—Va ser cosa del meu marit. Ell mateix va fer aquesta estructura amb unes fustes. És d’un poble petit de Logronyo, la família va marxar a Bilbao quan era petit i sembla que tenien una pèrgola com aquesta al pati. Ho va muntar quan vam venir a viure aquí, i mira com s’ha posat en poc temps —va dir, mirant el raïm que penjava—. Tens raó, s’hi està bé, aquí.

—Jo no tinc gaire traça amb les plantes. Sempre en compro les més resistents, no em fixo mai si m’agraden o no.

—Jo tampoc no en tinc, no et pensis... Les plantes demanen dedicació, fe i confiança. Algunes les has de deixar tranquil·les: com menys cas en fas, més maques es posen. —Va agafar una ceba tendra amb els dits i se la va dur a la boca.

Ens vam tornar a quedar mirant amunt. Les branques de la parra eren vermelles i semblava que transportessin sang. Semblava mentida que d’aquell tronc feble i estellat pogués brotar tanta vida...

—S’ho estan passant de primera —vaig dir, girant-me cap a la piscina.

—Com millor estan les criatures és entre criatures. La teva també és filla única?

—Sí.

—Aleshores, ja saps de què parlo.

I vam tancar els ulls.

Les nenes van seure a taula embolicades amb les tovalloles. La Izadi, que era molt prima, tremolava i tenia els llavis blavencs. Em va assenyalar les crispetes i li vaig donar permís per menjar-ne: era una ocasió especial. Em vaig haver d’esforçar per no pensar en tot el verí que s’amagava al darrere de cada grapat. Les germanes van agafar una bossa de paper de sota la cadira i en van treure el seu regal per a la Claudia: un pijama amb faldilla de tutú de color rosa. La Claudia se’l va emprovar al moment.

—Oooh... Que bonic! —va exclamar la Nieves.

La Claudia es va allisar la faldilla, va aixecar els braços formant una figura de ballet i va girar sobre si mateixa. Ho vaig trobar grotesc. Quan es va treure el pijama, vaig poder veure el retall de la seva esquena convertit en galta.