Eider Rodriguez - Un cor massa gran

—Que tens aigua amb gas? —em va preguntar amb el to de qui demana un gran favor, tot i que hauria de saber que nosaltres no en preníem—. Li faran un escàner, per si de cas, però no sembla que hi hagi cap motiu d’alarma. A més, si en algun moment es troba malament, la germana d’en Bixente, que és soltera, viu al costat.

—Ahir va fer molta calor, potser només va ser això.

—Sí, jo també ho crec. Sigui com sigui, no li direm res a en Bixente fins que torni de Nantes, té la sensació que abusem del seu pare, ja saps com és, i no el volem amoïnar per res. I això que ell ve encantat a cuidar l’Amets! Des que se li va morir la dona, que només viu per l’hort i pel seu net.

Em va demanar aigua de l’aixeta amb gel. Jo no em podia treure del cap ni la lluentor del penis ni la randa dels sostenidors. Al final, em vaig atrevir a prendre una cervesa: en vaig posar la meitat en un got i l’altra meitat la vaig deixar a la nevera, per cuinar, vaig dir-li.

L’Amets estava assegut damunt la taula i quan el mirava tancava els ulls, aixecava els braços i reia. Em va costar contestar-li amb el mateix entusiasme. L’Arantza va baixar el nen de la taula mentre em parlava dels esqueixos, i el nen va sortir de la cuina gatejant.

—Tens un tornavís llarg? —em va preguntar l’Arantza.

Vaig anar cap al cobert on l’Igor guardava les eines: estava molt desendreçat i no volia que ella el veiés. L’Arantza em va venir al darrere donant-me instruccions:

—Són d’hortènsia, que és una planta molt forta que creix molt bé aquí. Has de posar els esqueixos en aigua fins que els plantis; aleshores, talles les fulles per la meitat, fiques el tornavís a la terra, tan fondo com puguis, i després hi poses un esqueix, deixant una distància d’uns trenta centímetres entre un i l’altre. —Mentre parlava, tenia el costum d’anar cargolant amb el dit petit la cadena d’or que duia al coll—. És molt fàcil, de debò. Ja veuràs com, d’aquí un parell d’anys, haureu de travessar un passadís d’hortènsies abans d’entrar a casa.

Em va agradar imaginar-me aquell futur.

Abans que en fos del tot conscient, ja m’estava afanyant per posar els esqueixos dins un gerro d’aigua. Jo vaig fer veure que en buscava un, tot i que sabia que no en tenia cap. Al final, el que vaig fer va ser tallar pel mig una ampolla de plàstic i els vaig ficar allà dins. Vaig deixar l’ampolla tallada damunt la taula. L’Arantza semblava satisfeta.

—I on és l’Igor? Fa temps que no coincidim. Li van bé les coses? —em va preguntar, i va esperar la meva resposta amb atenció.

—És a la feina. Ara fa de càmera. I alguns caps de setmana, de cambrer al bar d’un amic. Moltes hores i pocs diners, ja saps com va. Se’n va molt d’hora i torna tardíssim.

No li vaig dir que tot sovint tornava molt després de sortir de la feina.

—Bé, segurament no són les feines de la vostra vida, però val més això que res. En podeu estar contents. T’hauries de permetre algun capritx, t’ho mereixes. —Es va acostar per repetir-m’ho—: T’ho mereixes.

Jo em vaig estremir. No sé què havia vist en mi per dir-me allò.

Vaig tenir unes ganes molt fortes que l’Arantza sortís de casa: encara que parlar amb ella em tranquil·litzava i observant-la aprenia com havia de fer les coses i com me les havia d’agafar, mentre ella hi era jo ho veia tot molt més brut.

L’Amets va anar de quatre grapes fins als nostres peus. Es va agafar a les potes d’una cadira per poder-se aixecar. L’Arantza va espolsar-li la roba i li va agafar un d’aquells braços grassonets per fer que em digués adeu. Tan bon punt van haver marxat, em vaig posar a fregar el terra.

L’endemà, mentre esmorzàvem, l’Igor em va preguntar pels esqueixos que hi havia a la taula de la cuina dins una ampolla de Coca-Cola i em va dir que eren un centre molt sofisticat. Vam riure. Al matí era quan ens enteníem millor, quan teníem més fe en nosaltres. Va anar a buscar-me un tornavís més llarg que el que hi havia damunt la taula.

—Si avui poguessis venir abans, podríem sopar a la platja —vaig demanar-li.

—Ho intentaré.

—Preparo entrepans de pollastre?

Després, vam follar al sofà.

No el tornaria a veure fins l’endemà, n’estava segura.

Tot i que vaig estar temptada de fer-ho més d’una vegada, no li vaig explicar la història del vell i l’Arantza, perquè em feia sentir forta i me la volia guardar per a mi sola, verge; era com tenir entre les mans la cria d’un animal: protegint-la, em protegia a mi mateixa.

Aquell mateix matí em vaig disposar a plantar els esqueixos tal com m’havia explicat l’Arantza. Hi ha un camí de grava d’uns cinc metres de llarg que va des del carrer fins a la porta de casa; a banda i banda, hi creix l’herba. Al costat de l’entrada, hi ha tres contenidors per reciclar vidre, plàstic i paper, normalment plens fins dalt. Potser el següent pas havia de ser posar ordre en aquell racó: deixar-lo net i polit com el dels veïns, amb els tres contenidors amagats dins un bagul de fusta, i així de passada faríem callar les murmuracions de la gent. O bé podria polir i envernissar els bancs i la taula, comprar un para-sol, tornar a omplir les jardineres buides.

Els vaig plantar a uns quinze centímetres del caminet de grava, vorejant-lo, entre l’herba alta. El tornavís penetrava a la terra sense dificultat, l’esqueix hi entrava sense haver de fer força.

Caminar descalça per l’herba i omplir-me les mans de terra em feia sentir bé. Les aranyes havien teixit una teranyina a la nansa de la regadora i el sol l’havia descolorit. Quan la vaig posar sota l’aixeta, va recuperar una mica del seu antic verd. Vaig regar les dues fileres d’esqueixos, mitja hora més tard havia acabat la feina. També podríem plantar algun fruiter i tenir a la fi una entrada com Déu mana. Aquell estiu podia ser diferent: ho tenia més que mai a l’abast.

A primera vista no semblava que hagués fet gran cosa, però era ben conscient de la importància que tenia allò: al cap de dos o tres anys, per arribar a casa nostra caldria seguir un camí plantat d’hortènsies gegants, tot i que m’havia oblidat de preguntar de quin color eren. Costava de creure.

Jo recreava constantment aquell dia, com una viciosa. Reviure aquell espectacle m’emocionava, m’ajudava a mantenir-me viva, i era per això que havia de mantenir-lo ben viu. A la feina, vaig començar a fer-ho entre visita i visita, durant uns pocs minuts en què desapareixia discretament; també solia invocar-lo quan anava a comprar. Però el meu moment preferit era quan fumava l’última cigarreta a la finestra: recordar els matisos de l’olor, aquella nuesa, aquella nuesa estranya i bella, el tacte de la randa i després el soroll de la dutxa, el fàstic i la fascinació.

De vegades, em costava de creure que realment hagués estat allà, que hagués succeït de debò; quan em passava això, em divertia reconstruint aquell dia tot sencer, amb calma, per tal que l’instant que entrava a casa l’Arantza em sorprengués una vegada més, amb una excitació renovada: aquell cos, l’evidència de la roba de tots dos, el soroll de l’aigua. Era un secret que em feia companyia.

En aquella època vaig veure sovint el sogre de l’Arantza passejant amb l’Amets. Una vegada, me’ls vaig trobar davant de casa. Jo sortia cap al museu amb l’uniforme posat i l’Amets s’havia aferrat a la reixa del jardí. Per un segon, vaig poder acumular prou coratge per mirar-lo a la cara. Anava perfectament afaitat, aquells remolins li donaven un aire murri; fins aquell moment no m’havia adonat que tenia els ulls blaus i una bona dentadura, malgrat els seus gairebé setanta anys. Parlava amb l’Amets mig xiuxiuejant i premia els llavis si se li escapava un somriure. Volia dir-li alguna cosa, però no sabia què.