Eider Rodriguez - Un cor massa gran

Jo no havia creuat mai ni una sola paraula amb el sogre, era un home de l’interior, i a cap dels dos no se’ns havia acudit res per dir-nos, tot i que ell passava moltes vegades amb el net per davant de casa i jo sempre deia coses a l’Amets. El sogre semblava una d’aquelles persones que esperen que es facin les presentacions oficials abans de parlar, i jo soc algú que no té problemes per adaptar-me a aquesta mena de normes. És un home robust amb els cabells molt blancs i molt forts, que li fan remolins, i l’he vist moltes vegades baixar de la seva furgoneta per entrar a casa d’en Bixente i l’Arantza carregat amb caixes de fruita i de verdura de l’hort. Un estiu, l’Arantza ens va regalar una bossa de cireres i una altra de nous, que encara deuen córrer per casa, perquè no tenim paciència per anar trencant coses tan petites. Però intercanviar paraules, això mai, tot i que té aspecte de ser un home agradable. En Bixente per força deu haver sortit a la mare, perquè és calb i més aviat gros.

Vaig trepitjar l’accelerador, però els panells de la carretera avisaven d’un embús, un tap fet de cossos de gent que anava a la platja i de pals de para-sol. La platja ens iguala a tots, és la manera d’arribar-hi el que ens diferencia, acostumava a dir l’Igor abans de posar-se a renegar.

Vaig tornar a trucar a l’Arantza, però tampoc no va contestar. Em vaig enrecordar dels esqueixos i em vaig preguntar de què serien. Tot i que no tenia gaire importància, havia començat a inquietar-me. Des que érem veïnes, me n’havia donat més de cinquanta, però no havia aconseguit que cap ni un tirés endavant. Una vegada, em va donar un esqueix de dineret i em va dir que és una de les plantes d’interior més resistents. L’Igor i jo dúiem una temporada sense feina, i em va insinuar que potser ens portaria sort, com una mena d’amulet. Quan reia, deixava anar una mena de xisclets molt graciosos. Però aquell cop no sé de què va riure, si de la vergonya que li feia aquella bestiesa de l’amulet o que la bestiesa fos pensar que, amb amulet o sense, no era gaire probable que cap dels dos trobés feina. El fet és que, comparant-me amb ella, em sentia ben poca cosa.

Tres quilòmetres de retencions. L’Amets assegut damunt el coll de l’avi, ofegant-li l’últim alè. Em suaven les mans.

Vaig arribar a casa l’Arantza una hora després que em truqués, amb la petita esperança de poder fer-me càrrec encara de la situació. Vaig trucar a la porta, però no va obrir ningú. Hi vaig entrar. La casa de l’Arantza i en Bixente sempre estava endreçada i feia bona olor. Entrar a casa seva era ben diferent d’entrar a casa nostra. A casa nostra, de vegades semblava que hi haguessin entrat a robar. A la seva, en canvi, tot era mesurat, fins i tot l’ordre. Aquell dia, també estava endreçada, tot i que la televisió estava més forta que de costum, amb uns dibuixos animats en francès. Hola!, vaig cridar quan vaig començar a enfilar el passadís amb pas prudent. Bona tarda!

Vaig trobar el petit Amets a la sala d’estar, clavant cops al televisor amb un triangle de música. On és l’avi?, vaig preguntar-li, i ell va aclucar els ulls tot ensenyant-me aquelles genives humides amb una sola dent. On és l’avi? I el nen va riure fent petarrellejos molt graciosos amb la boca i picant el televisor amb entusiasme. Em vaig angoixar d’imaginar el que podia trobar darrere d’alguna porta tancada. Vaig recórrer mentalment la casa i vaig arribar a la conclusió que havia de ser a la cuina: la gent, quan es troba malament, va a beure aigua. Damunt la taula, al costat de la batedora ficada dins una gerra de vidre, les peles de poma i de pera donaven una mica d’alegria a la pulcra cuina. Aleshores vaig recordar que al jardí, al darrere d’un arbre el nom del qual l’Arantza em repeteix cada vegada i jo cada vegada oblido, hi havia un banc que havien comprat en algun mercat ambulant i havien restaurat i m’hi vaig acostar, mentre visualitzava interiorment les possibles escenes: potser havia caigut del banc i el trobaria a terra de bocaterrosa, o potser continuava assegut amb el cap penjant enrere i la boca oberta, sense to muscular. Però no, allà tampoc hi havia cap rastre d’aquell vell xaruc: damunt el banc, només vaig trobar-hi un parell de revistes de decoració amb una pedra pintada a sobre.

Vaig tornar a entrar i vaig anar directament a l’habitació de l’Amets. Res de res: damunt del llit, fet de manera impecable i il·luminat pel sol, un gran ós de peluix de color blau.

L’habitació del costat era la de l’Arantza i en Bixente. No hi havia entrat mai, i vaig sentir curiositat. Vaig trucar a la porta, dos, tres cops. Silenci. Vaig obrir, i la foscor se’m va entravessar a la gola: les finestres i els finestrons estaven tancats i l’ambient no era el de la resta de la casa, feia olor de resclosit i d’humitat. Vaig sentir un lleuger desengany. Però hi havia alguna cosa més. Allà hi havia algú. Al llit. Em vaig sobresaltar. Respirava. Regularment. M’hi vaig acostar. Vaig veure el vell despullat damunt el llit desfet. La seva pell il·luminava la foscor. Era la primera vegada que veia de tan a prop un cos d’aquella edat nu: ample de pit, la panxa inflada i la pell sense pèl, un cos que hauria pogut semblar de dona si no hagués estat pel penis. Suau, net, brillant.

Vaig agafar-li gust a l’olor, em passava sovint. La respiració el bressolava suaument, i mentre l’observava vaig sentir coses molt especials. En aquell moment, no vaig tenir cap necessitat de comprendre el que estava veient, es tractava només de mirar, de continuar mirant. Aleshores, vaig adonar-me que estava trepitjant unes peces de roba que hi havia a terra i que alguna cosa se m’havia quedat enganxada a la sandàlia, i, quan em vaig ajupir, vaig tocar uns sostenidors de randa, barrejats amb uns calçotets senzills de cotó i una camisa de tergal.

Em va agafar pressa per sortir d’allà. Sense voler, vaig donar una puntada de peu a uns pantalons i la sivella del cinturó va fer soroll. La respiració es va aturar un instant i va canviar de ritme, però l’home no es va despertar. Vaig tancar la porta suaument. L’Amets estava parlant amb els dibuixos de la televisió. Va ser aleshores que vaig sentir el xerric de les canonades. Tot el soroll de la casa va canviar de cop i volta, aquell xerric va marcar un abans i un després. Abans, encara que jo no m’hi hagués fixat, hi havia un soroll de dutxa; després, ja no hi havia el soroll de dutxa. Un soroll que només vaig sentir quan vaig deixar de sentir-lo.

Encara havia de travessar el passadís, el parquet es queixava a cada passa. La porta del lavabo continuava tancada i, quan vaig passar per davant, vaig sentir soroll de pots que algú deixava damunt un prestatge de vidre. L’Arantza sempre anava molt arreglada. Podia sortir en qualsevol moment. Quan vaig passar pel saló, l’Amets em va fer algunes gràcies, picava la taula de vidre amb unes maraques i em convidava a la seva festa. Li vaig llançar un petó i finalment vaig poder tancar la porta de casa sense fer soroll. Vaig travessar el jardí i vaig córrer cap a casa meva. Em vaig estirar al llit tremolant. No em podia treure aquell cos del damunt.

Em va trucar l’endemà:

—Acabo de veure les teves trucades d’ahir: amb l’ensurt, em vaig deixar el mòbil a la botiga i no l’he recuperat fins avui.

Treballava en una botiga de roba, una roba que no em compraria mai. Feia la mateixa veu de sempre, alegre i clara.

—Com està el teu sogre? —No vaig tenir altre remei que preguntar.

—L’avi? Està com un toro. Aquesta tarda passaré per casa vostra amb els esqueixos, si et va bé.

Va portar la conversa com si tot plegat fos una cosa més que superada. Allò em va servir d’excusa per endreçar la casa, i m’hi vaig estar un parell d’hores, però en el moment que vaig sentir que obria la reixa vaig pensar en tots els racons que havien quedat sense netejar. L’Arantza es va presentar tota vestida de blanc, amb l’Amets a coll i un munt d’esqueixos en una bossa de paper. Com que feia calor, vaig oferir-li alguna cosa per beure, pensant en cervesa.