Eider Rodriguez - Un cor massa gran

—Aneu a passejar? Quina sort...

—S’ha d’aprofitar la tarda —em va dir sense mirar-me.

Aquell dia, anant cap a la feina, vaig intentar tornar a reviure l’escena, perquè necessitava motius per continuar endavant, però tot plegat se m’apareixia cada cop més difús, un batibull d’olors, un cos sense lluentor, un xerric metàl·lic que ja no em feia estremir. Cada cop més diluïda, aquella visió va deixar de despertar coses al meu interior.

La vigília de la revetlla de Sant Joan, l’Arantza i en Bixente van venir a preguntar si podien aprofitar la fusta que teníem al porxo per a la foguera. Havia passat més d’un any des que havíem tret de casa una porta i uns quants mobles vells, però en tot aquell temps no havíem aconseguit trobar l’esma necessària per dur-ho tot a la deixalleria. Tot i que sabia que ens estava fent un favor, l’Arantza m’ho va demanar com si fos un favor que li estava fent jo a ella. En Bixente va entrar la furgoneta i vam carregar la fusta entre els tres. Volien fer una bona foguera a casa. Celebrar l’arribada de l’estiu. Cremar les coses dolentes. Feien torns per anar dient tot el que volien fer. Estaven orgullosos, acabats de dutxar, estiuencs. Jo també els somreia per torns. Em costava apartar la mirada de la randa dels sostenidors que l’Arantza deixava veure per sota de la samarreta. Els vaig oferir cafè i en vam prendre al porxo, a peu dret. En Bixente ens va convidar, a l’Igor i a mi, a passar per casa seva a la nit per veure la foguera, però jo vaig tirar pilotes fora.

Els mobles van deixar una clapa rectangular al lloc on havien estat, i em vaig quedar una estona mirant les paneroles anar i venir.

L’Igor es va adonar de seguida que faltava alguna cosa, i li vaig dir que havia sigut idea dels veïns, sense esmentar res de la invitació. L’herba no s’havia segat des de l’estiu anterior i els bambús havien crescut tant que no ens deixaven veure les impressionants postes de sol. Vaig demanar-li a l’Igor que segués, i li va semblar una idea extraordinàriament bona. Amb l’Igor, una no sabia mai si parlava de debò o tirava d’ironia, i, confusa, em vaig quedar a l’expectativa, preparada tant per a les coses bones com per a les dolentes. Quan el vaig veure sortir vestit amb roba de feina i amb les ulleres de segar em vaig tranquil·litzar. Li vaig dir que era la revetlla de Sant Joan i que a la nit hauríem d’anar a banyar-nos al mar per purificar-nos. Em va contestar que d’acord, sense gaire convicció, i va posar en marxa el tallagespa. Aquell soroll em calmava, i també que l’Igor fos allà, vestit amb una samarreta de tirants, fent alguna cosa per casa nostra. El vaig observar des de la finestra mentre sentia una mena de satisfacció enorme al pit. Vaig preparar una mica d’esmorzar: xoriço fregit, formatge i pa. El vaig cridar des de la finestra, però no em va sentir. Aleshores, em vaig adonar que ell no recordaria que, amagats entre l’herba alta, hi havia els esqueixos, i que no els veuria. Però no li vaig cridar, no hi vaig anar i ni tan sols no vaig mirar.

Vaig treure dues llaunes de cervesa de la nevera i les vaig posar en una safata. Quan vaig arribar al costat de l’Igor, ja havia massacrat els esqueixos. El vaig haver d’agafar pel colze perquè s’adonés que jo era allà. Vaig assenyalar-li amb un gest del cap l’esmorzar que havia deixat al graó del porxo. Es va posar molt content. L’estiu prometia.

En la reunió de final de curs, el professor m’havia avisat que la Izadi havia de practicar algun esport, «descobrir la seva força interior», «conèixer gent», «relacionar-se», «treballar la seva autonomia». El professor va dir coses per l’estil i encara d’altres, com cada final de curs. Jo vaig fer cara de sorpresa, però ja ho sabia. Acostumava a no perdre d’ull la nena, pensava que això era bo, o potser no ho sabia, no n’estava segura. Havia desitjat molt poder ser mare, i ara en volia gaudir. No havia cuidat mai a ningú tant ni durant tant de temps, i era més complicat del que semblava, molt més complicat que no estimar algú. Caps de setmana, vacances, dies de cada dia... ho organitzava tot com si es tractés d’una col·lecció d’unitats didàctiques. Estava cansada, i la nostra relació se n’havia començat a ressentir.

Aquell estiu, vaig apuntar-la contra la seva voluntat a un curs de piragüisme.

L’acompanyava fins a la porta del club i quan la classe s’acabava tornava a buscar-la. Durant aquelles dues hores, m’angoixava pensar en totes les coses que hauria de voler fer. En comptes de lliure, em sentia furiosa i trista. Després de deixar la Izadi, acostumava a anar a una cafeteria del barri de Santiago. Allà, llegiria el diari com feia temps enrere o prendria un te en una terrassa al sol. Però no era capaç de resistir-ho gaire estona i me’n tornava cap al riu. Seia en un banc i buscava la meva filla entre els piragüistes: sempre la veia al marge del grup, sempre, tot i que no sabia si era del tot cert o si eren imaginacions meves.

Altres vegades, caminava per la vora del riu, però sempre passejades curtes, per por d’allunyar-me massa. No havia estat mai en aquell lloc. A l’esquerra, casetes blanques i vermelles; al davant, les fàbriques, i cap a la dreta, els blocs de pisos d’Irun. Però si prescindia de l’entorn i em fixava només en el riu, descobria que aquell era un entorn salvatge, un lloc on tornar una vegada i una altra i experimentar coses una vegada i una altra. En algun lloc havia sentit que antigament es recomanava a les dones que patien de melangia que miressin córrer l’aigua, perquè aquest moviment s’enduia els mals sentiments. Fos com fos, el cas és que vaig trobar en el riu matisos inesperats: vaig descobrir l’olor dels aiguamolls i el misteri del fang.

L’últim dia, quan vaig anar a recollir-la, la Izadi em va ensenyar un sobre.

—La Claudia m’ha convidat a la seva festa d’aniversari. És demà.

A la invitació hi havia un dofí; a l’altra cara, un mapa dibuixat a mà i un punt vermell; a sota, el nom del carrer i la data, i la frase « Trae el bañador ».

—Qui és la Claudia?

—Una amiga.

Va abaixar la finestreta i va cridar:

—Claudia!

Una nena que duia una gorra va aixecar el braç allà lluny. Era més alta i més corpulenta que la Izadi.

—M’ha donat permís! —va cridar.

Gràcies a la festa d’aniversari, potser podria estar lliure tres o quatre hores més.

—Té una taca a la cara —em va avisar—. Per això duu aquella gorra amb orelleres.

—No me n’havia adonat. —Vaig buscar la nena amb la mirada, però ja havia marxat.

—Perquè no em vens a veure mai.

Vam tenir una petita discussió. Li vaig explicar amb calma que jo també necessitava el meu espai i que ella havia d’aprendre a estar sense mi. No li vaig explicar que tenia el costum d’observar-la de lluny. La Izadi es va quedar en silenci. Era la seva manera de fugir. El regne del silenci, deia jo, quan tornaràs del regne del silenci?

—Com és? De color grana? —vaig voler saber—. És grana? Estic parlant amb tu. Com és, morada?

No em va contestar fins que vam ser davant de casa.

—Marró. Ho té per la cara i li baixa per l’esquena. Em sembla que als altres els fa fàstic, però a mi no.

—Bé —vaig dir—. Això està molt bé.

Vaig mirar-la a través del retrovisor per demostrar-li la meva satisfacció, però ella mirava endavant molt seriosa. Té els ulls bonics. Molta gent m’ho ha dit. De vegades em pregunto si l’home que va donar la seva llavor també era ben plantat. Si la gent ben plantada també fa aquesta mena de coses, si la gent que fa això no deu ser més especial que no ben plantada. Especial per a les coses bones i per a les dolentes. Es pot ser especial sense ser-ho per bé i per mal?