Irene Solà - Els dics

+++++ cinco cruzes

++++ quatro cruzes

+++ três cruzes

++ duas cruzes

+ uma cruz

O número de cruzes indica o nível de gravidade da doença, desde 5 até 1 (o mais grave).

I la Monde va haver d’anar a l’hospital, i la Vera es va quedar a casa de les seves tietes a passar-la. I aquest és el pare de la Monde i de la Vera, que en una altra ocasió va agafar una malària d’una creu. I es van pensar que es moriria. Però no.

I aquest és el primer dia de tots els dies que vindrien després. Aquestes són la Jessica i la Vera que troben un gat. Un gat suau, del mateix color que el quitrà. El gat més flonjo i fi que ningú hagi trobat mai. I aquest és el gat cargolant-se i roncant sota la mà de la Jessica, mentre la Vera riu, i la Jessica exclama:

–Anem. Me l’emporto.

I la Vera pregunta:

–¿Robaràs un gat?

I la Jessica l’aixeca i contesta:

–Vull un gat. –I fa dues passes i afegeix:– És suau com farina.

I la Jess li acosta el gat a la Vera perquè el toqui. I aquest és el gat repenjat sobre el pit de totes dues. Com quatre prestatgeries. I aquesta és la Vera que fa carícies al gat, i li acosta la boca per dir-li coses en portuguès. I aquest és el gat cada vegada més esclafat. I aquests són el nas, i els ulls i els llavis molls de l’animal. I aquesta és la cara de gat de la Vera. I aquestes són la Jessica i la Vera fent-se un petó que comença suau, com la pell d’un raïm, i que després s’obre, àcid, i vénen ganes de xuclar-lo perquè no es vessi. El gat miola i fa esforços per escapar-se i, quan salta, elles segueixen fent-se petons com grans de raïm. I aquestes són la Jess i la Vera que es diuen que s’estimen. Que s’estimen més que res i que a ningú. I la Jessica que diu molts cops que no és lesbiana, però que l’estima. I la Vera que no diu res, l’abraça i li clava el nas al coll com un piquet i inhala. I aquestes són la Jess i la Vera que dormen juntes almenys dues nits per setmana. I ningú no sap res, i ningú no sospita res, perquè estudien i es queden fins tard a casa l’altra per preparar exàmens. I s’amaguen als lavabos, a l’hora de pati, i al gimnàs entre les piles de matalassos, i repassen les lliçons juntes, tancades a l’habitació de l’una o de l’altra. I s’estimen a pesar d’en Mike, que és el xicot de la Jessica, i a pesar dels pares de la Vera, i a pesar dels pares de la Jessica, i a pesar de la por que tot Langley Manor sàpiga que s’estimen, de veritat, del tot.

Aquesta és la Jessica S. escoltant Nick Garrie, quan té ganes de pensar en la Vera. De pensar en el gat fosc com el quitrà. De pensar en la pell de la Vera com un te negre. De pensar en la vegada que es van amagar entre les cadires de l’auditori. O la vegada que van fer l’amor sota el llit perquè la mare de la Vera havia entrat a l’habitació sense picar a la porta, i podia tornar a entrar en qualsevol moment. I aquesta és la Jessica deixant d’escoltar Nick Garrie, quan comença a pensar en les coses que la gent de Langley Manor va dir. I les coses que ella va jurar moltes vegades. I les coses que va haver de demostrar molts cops. I en la Vera dient-li: «Judes».

I aquesta és la Jess que deixa d’escoltar Nick Garrie definitivament i per sempre, quan la seva filla, de quatre anys, comença a demanar:

– Mommy, will you marry me when I grow up? Mama, ¿et casaràs amb mi quan sigui gran?

La Jessica li treu la diadema, amb tots els cabells taronges esbullats a sota, l’hi col·loca bé, afectuosa, i contesta:

– What about daddy, hon? ¿I què en farem del papa, amor?

I la nena arronsa les celles i aixeca les espatlles, seriosa, preocupada, però sense retirar la proposta de matrimoni.

I aquest és en Mike que pregunta:

– Shouldn’t girls ask their dads and not their moms into marriage? ¿Les nenes no haurien de demanà’ls-hi als seus pares, i no a les seves mares, per casar-se?

I aquesta és la Jessica que contesta que és una etapa, una cosa de nens. Però que sap del cert, amb una certesa vella i dura com una pedra, que a la nena no hauria hagut de posar-li Vera.

Per això escriurà la carta.

Vera,

Escriurà, i després s’estarà molta estona quieta, com una serp, digerint. Com un ratolí, que sap que la serp només el veurà si es mou.

La primera pregunta estava formulada de la manera següent: «Dos cotxes surten a la mateixa hora des de dos pobles (A i B) separats per una distància de 28 km. La velocitat del primer cotxe és de 50 km/h i la del segon, de 70 km/h. En quin punt del recorregut es trobaran?».

I la Nàdia rumiava sobre la taula de la cuina i l’arròs bullia prop d’una nota on posava: «Nàdia, Ada i Quim, bulliu arròs per dinar. Jo arribaré a les 2 i el pare més tard. Us estimo. Mama».

La segona pregunta la feia en Jon, l’amo d’en Garfield, i deia: «Garfield, ¿on és la nevera?».

El gat Garfield havia tret la nevera al jardí i, amb el gel i els glaçons que la nevera escopia frenèticament, feia un ninot de neu a imatge i semblança seva. I l’Ada i en Quim, davant la tele, reien com bojos.

La tercera pregunta va ser d’en Quim, que va dir:

–¿Què ha sigut això?

I va treure el cap per sobre el sofà mentre la Nàdia es girava cap a la finestra. A l’altra banda, un estornell jeia sobre l’herba. El cop havia semblat una pedra.

–Ha sigut un ocell –va dir la Nàdia. Tots tres es van acostar al vidre. L’Ada va obrir la finestra i en Quim es va enfilar com una sargantana i va saltar al jardí.

–Compte –va dir la Nàdia, i totes dues van sortir, també per la finestra.

Els tres nens es van agenollar al costat de l’ocell. La Nàdia el va aixecar delicadament amb dues mans.

–Està viu –va dir.

–Correu, fem-li un llit! –va exclamar en Quim, i va arrencar herba del terra per fer una jaça. Era un dia gris, per ser principis d’estiu, i l’herba era verd fosc com una ampolla.

A poc a poc, l’ocell es va cargolar als dits de la Nàdia, i mentre feien el llit es va morir.

–S’ha mort –va dir la Nàdia. El tenia a les mans i no havia notat com es moria.

Els dos nens es van abocar sobre l’animal.

–¿Puc agafar-lo? –va preguntar l’Ada. I l’arròs a la cuina bullia.

–Jo també –va dir en Quim.

–Primer un i després l’altre. Primer tu, Ada.

–¿Per què ella primera? –va fer en Quim.

–Perquè ho ha dit primer.

La Nàdia li va passar l’ocell a poc a poc. Pesava com una sola ploma. Tenia el bec groc i els ulls fosquíssims i les plomes del ventre eren clares i fines, les del caparró fosques i blaves i liles, i les de les ales, castanyes i negres tacades de blanc com una nevada. L’Ada li va tocar el pit amb el polze i era suau i sobresortit. Les potes esgarrapaven. En Quim es repenjava al colze d’ella, impacient.

–Ara jo –va dir.

–Ara en Quim –va fer la Nàdia, i va supervisar el transvasament.

–Se li ha trencat el coll –va dir en Quim. El cap de l’ocell penjava fora de les seves mans petites.

–¿Què farem ara? –va preguntar l’Ada.

–El deixarem –va respondre la Nàdia.

–Si el deixem aquí, se’l menjaran els gats –va dir en Quim–. L’hem d’enterrar.

–Si l’enterrem, els gats el desenterraran –va dir l’Ada–. L’hem de cremar.

–L’hem de cremar! –va repetir en Quim.

I la Nàdia, que hauria hagut de dir que no, no va dir res.

Aleshores l’Ada va ordenar:

–Quim, vés a buscar llenya de la llar de foc i paper de diari i mistos.

I la Nàdia va exclamar:

–Ada, vés-hi tu!