Irene Solà - Els dics

En Vicenç Ballador, pagès i caçador, li va donar una bossa d’estricnina, que era una pols blanca. N’hi va cobrar quinze euros i li va dir que abans les dones la prenien per avortar. També va dir que si volia li podia abatre la bèstia amb l’escopeta. En Lluís va contestar que preferia el verí, i el pagès i caçador va fer que sí amb el cap i li va donar la mà. Era un home rústec, que havia perdut dos dits en un accident al camp i que tenia un fill de deu anys, que també es deia Vicenç i que ja havia matat el seu primer cabirol. Es va tocar la gorra en senyal de comiat i va pujar al cotxe.

Al vespre en Lluís va fer una bola, vermella i compacta, de carn picada. La Victòria banyava l’Ada i en Quim. La Nàdia era a bàsquet i l’anaven a buscar a les nou. Al mig de la carn hi va posar la meitat de pols blanca. Va abocar la resta d’estricnina en un pot de vidre i la va guardar al rebost. Bé. Quan va sortir al jardí i va deixar la bola de carn sota el roure, semblava una pilota per al caldo.

Aquella nit, estirat al costat de la Victòria, que dormia a les fosques, en Lluís es va imaginar el gorjablanc ben lluny, enfilat als arbres d’altres pobles, sobre teules desiguals, marrons i grogues, de masies. Lluny de les teulades vermelles, rectes i brillants de les cases de la urbanització de Sorrabonica, lluny dels jardins i les piscines i les parets noves i primes. I va pensar en la bola de carn, sola, sota el roure. I va pensar en el gos dels Hernández, que vivien tres cases més enllà. El va veure que la trobava, excitat. Que en menjava, movent aquella cua dues vegades més llarga que les seves potes diminutes. Que es moria, cargolat. Després, va veure una munió de gats salvatges. Gats salvatges que feien un festí amb la bola de carn. Estripant-la i roncant-se els uns als altres, com lleons, menjant-se-la cadascun al seu racó. Tots morts. El jardí, un escampall de gats morts i carn picada. També va veure en Quim que trobava la bola. No se la menjava, només l’agafava i l’obria encuriosit. Els ditets empastifats de carn picada i de pols blanca sostenint l’entrepà del berenar.

A les dues de la matinada en Lluís es va aixecar procurant no despertar la seva dona i va sortir al jardí. Amb la llanterna a la mà va buscar la bola de carn. La va trobar intacta, sota el roure. La va agafar i la va entrar a casa. Se la va mirar a la llum del fluorescent de la cuina i va imaginar-se en Vicenç Ballador. En Vicenç Ballador pensant que en Lluís era un covard. Que aquesta era una d’aquelles situacions en què es demostra qui és i qui no és de pagès. Qui està curtit i qui sap què s’ha de fer. Va pensar que hauria de mentir-li. Dir que el gorjablanc s’havia menjat la bola però no s’havia mort. Insinuar que potser els gats salvatges se l’havien menjat. Demanar-li que l’abatés amb l’escopeta. Aleshores, va anar fins al lavabo i va llançar la bola al vàter.

Abans de ficar-se al llit es va rentar les mans. I se les va olorar. Feien olor de sabó i carn crua. De botifarra crua. Rosa i blanquinosa. La mare de la Victòria, quan estava viva i coïa botifarra, sempre en tallava una punta abans de posar-la a la paella, l’escampava sobre un tros de pa i se la menjava contenta com si fos una delícia. A en Lluís l’horroritzava, aquella visió. La dona deia que tota la vida, quan mataven porc a casa i feien botifarres i fuets, a ella li feien tastar la carn picada. Dir si hi faltava sal o pebre. I explicava que li portava bons records, aquell gust. Els pares de la Victòria eren de pagès. Masovers, que havien hagut de marxar de la casa perquè no era seva i era vella, i si la restauraven, els amos volien quedar-s’hi. La mare de la Victòria s’havia mort a poc a poc després d’haver marxat. Com si el trasplantament hagués pogut amb l’arbre. El pare de la Victòria havia aguantat uns quants anys més. Havien estalviat tant, després de dues vides de treballar nit i dia, que l’home havia pagat la meitat de l’entrada a Sorrabonica.

–Victòria, si ho veiés la mare, que ara som els amos.

Aquest és el matí, a fora, llevant-se sobre la teulada, divuit anys després que el gorjablanc marxés a menjar pollets a una altra casa.

I aquesta és la llum que entra per totes les finestres, imparable, com les aranyes. I aquesta és l’Ada, que esmorza. I aquests són els cabells com una castanya de l’Ada, i les pestanyes curtes però denses de l’Ada, i les celles poc corbades, i la cara tan i tan seriosa, i els ulls foscos de pardal, i el nas gran però bonic de falcó, i la boca fina, i el cos llarg i prim, i els peus i les mans immensos i les cames pigades de l’Ada, que s’empassen una torrada. Aquesta és la Victòria que tragina entre la cuina i l’entrada, i s’alegra que la casa estigui plena. I aquest és en Quim a dalt, tancant fort els ulls perquè no hi entri ni un bri de llum que propiciï desvetllar-se i ser devorat per la ressaca.

Aquesta és l’Ada que diu a la Victòria que per fer un retrat acurat i moral del seu personatge necessita seguir-la. I aquesta és la Victòria que pregunta:

–¿Però podrem parlar normal?

–Sí, és clar mama, jo només prendré notes –diu l’Ada.

–¿Prendràs notes sobre el que digui? –demana la Victòria.

–Sobretot sobre el que facis. No faré gens de nosa.

I aquesta és l’Ada que acompanya la Victòria a la perruqueria, i puja al jeep mentre el cotxe ronca i s’engega.

Aquesta és la Josefa Puig, amb un braç enguixat, que explica una història sobre vaques mentre la perruquera li aplica el tint:

–Estàvem passejant tan tranquil·lament –diu–. Era diumenge. Amb el meu gendre i els meus néts, i vaig mirar enlaire i vaig veure una vaca, una vaca, tan tranquil·la, dalt del marge, i jo collint espígol, que ara quan en sento l’olor el cor se m’encongeix, i quan vaig tornar a aixecar els ulls, la vaca es llançava marge avall i em venia al damunt.

–No sabia que les vaques ataquessin persones –diu la perruquera.

–Jo tampoc, fins que la vaig tenir a sobre i em vaig veure morta. És molt grossa, una vaca. El meu home diu que les vaques ja ho tenen això, que si s’espanten o es perden del grup, embogeixen, i podrien matar-te. I és el que li va passar a aquesta. Em va veure, i es deuria sentir amenaçada i em va clavar a terra com una oliva. I m’hauria matat si el meu gendre no hagués trobat una soca i me l’hagués treta de sobre.

–Quina història –diu la Victòria.

I l’Ada, al darrere, pren notes efusivament.

I aquest és el jeep blanc de la Victòria que torna de la perruqueria i aparca sota el sol davant la casa. Aquest és en Loki, exageradament lleig, que es mira, desdenyós, el cotxe des d’una cadira. En Loki, amo i senyor del jardí, i de la seva herba curta i assedegada, i de cadascuna de les cadires blanques i tacades de caques de mosca com pigues, i de cada un dels escarabats i ratolins que gosen creuar-lo. El gat és raquític i groc, només ulls i boca cridanera. Bord com una castanya. Igual de lleig que la seva mare i els seus germans, però blanc i atrevit. Atrevit, perquè de tots els gats és l’únic que es deixa agafar. No és que li agradi, és que no té por. L’Ada s’hi acosta a poc a poc, li porta una mica de gall dindi i l’engrapa enlaire. Després, l’aguanta amb força a la falda perquè no s’escapi. Al cap d’una estona de forcejar i cridar i d’intentar esmunyir-se-li entre les cames, el gat a vegades ronca.

Aquest és en Quim donant-li la idea del nom. Ella li vol posar Préssec perquè és clar. En Quim diu que el gat és tan lleig i tan esquerp que segur que és malvat. Diu que l’han de tractar bé perquè segur que és algú dolent condemnat a ser un gat horrible tota l’eternitat. Diu que és Loki, el germà malvat d’Odín. Diu que segur que Odín l’ha castigat a ser un gat lletgíssim. Diu que està atrapat allà dintre i que per això crida constantment. I a l’Ada li fa gràcia.