Irene Pujadas - Els desperfectes

Els desperfectes

IRENE PUJADAS

Premi Documenta 2020

Aquesta obra ha estat guardonada

amb el Premi Documenta 2020.

© Irene Pujadas, 2020

Primera edició: març del 2021

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Maquetació: EdicTal

Producció de l’ePub: booqlab

dipòsit legal: b. 2.289-2021

isbn: 978-84-123123-4-8

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

Els desperfectes

L’últim sopar

Els mercenaris

Recordo la Fanny

La malparida

Els homenets verds

La purga

Entrevista al diari local sobre un reportatge en un diari nacional

Les formes de Déu

El solar dels Gratacós

Intimitat

Cada casa té les seves raons

No va passar: una recopilació

Les hores baixes

Adeu definitiu a en Poupolos

Els consells

El cos calent

L’època dels perquès

Els vàndals

Una història sobre llengües

Retrospectiva

Agraïments

If your eyeballs move, this means that you’re thinking, or about to start thinking.

If you don’t want to be thinking at this particular moment, try to keep your eyeballs still.

«Getting to Know Your Body»,

lydia davis

I em vaig descobrir caminant per un sender d’alta muntanya, precedit de dos homes que, vaig entendre, havien traspassat tot just uns segons abans. Un d’ells duia un vestit funerari dels més ordinaris i, cosa ben curiosa, taral·lejava una cançó, fet que manifestava una certa felicitat vàcua, una ignorància obstinada. Era mort, però era com si la seva actitud fos: Ha ha, però llavors, què és tot això?

Lincoln al bardo , george saunders

(traducció de Yannick Garcia)

Em van explicar, per ajudar-me, dues històries sobre nadons que havien acabat com passats per la trituradora. La primera començava a la porta d’un pis. Dins el perímetre de la casa, una dona; fora el perímetre de la casa, un home. Ell volia endur-se la criatura. La vull i punt, cridava. És mig meva. Això m’ho va explicar un veí d’aquesta gent; se’ls mirava per l’espiera i el molt covard no hi va fer res. Me l’he guanyat, deia l’home, cada nit m’aixeco per adormir-la, o cada matí m’aixeco per donar-li un biberó, o cada tarda l’entretinc una estona. I tu què has fotut?, preguntava l’home. I ella responia: No et fot, a mi va esqueixar-me el cony, a mi em va alterar tot el cos, etcètera. I la conversa sobre els greuges causats per la criatura avançava sense tenir en compte la integritat física de la criatura, un tros de carn rosada i tendra, tota ella suau i copiosa, que es balancejava d’una banda a l’altra del límit perimetral del pis, ara dins, ara fora, fins que finalment va trencar-se i la dona i l’home van dir alhora: mira què has fet; cosa que provava que, com a mínim, tenien algun tret en comú.

La segona història tenia a veure amb una festa, un lloc curull d’intel·lectuals amb opinions extravagants. Una de les dones, la Marie (em van dir que es deia Marie), no havia agafat mai un nadó. L’existència d’una forma de vida tan preuada i tan vulnerable la desassossegava. Tenia pensaments pertorbadors. Qualsevol criatura podia ennuegar-se amb una oliva, podia deformar-se-li el cap, podia donar-se un copet i quedar tetraplègica per sempre. Un descuit i a la caixa. Tot això va explicar-m’ho un amic que era a la festa i que va presenciar-ho tot. Segons la Marie, el ventall de desgràcies possibles era tan extrem que amb prou feines compensava les alegries que podia donar-te, bàsicament veure florir una vida, amanyagar-li els sacsons, ensenyar-li paraules, veure com descobreix les olors o com s’enfonsa a l’aigua per primera vegada. A la Marie li havien caigut coses, fins llavors: li havia caigut un gerro japonès, regal d’una mare morta (no la seva); li havien caigut o havia tirat set copes; li havia caigut un rectangle de vidre balcó avall, i de poc no decapita l’home que venia a col·locar la finestra. La mare del nadó d’aquella nit portava una clenxa al mig: la cabellera li queia, disciplinada, al costat de les galtes. La mare del nadó era aprensiva, però massa diplomàtica per no fer l’ofrena habitual: vols agafar-lo? El nadó va escapolir-se sota les mans de la Marie. Era com un bloc de mantega rodanxó i rialler, com una ensaïmada. Va estavellar-se a terra i va partir-se en mil bocins, i de l’ensurt, de la necessitat d’aixecar els braços i obrir els palmells i fotre un crit, dos dels comensals van tirar el vi a terra. Així que és de justícia dir que, aquella nit, a la Marie no només li va caure el primer nadó sinó també la vuitena i la novena copa, que no és poc.

Aquestes històries van explicar-me-les un parell de mesos després que a mi també em caigués un nadó, amb l’escampada de rigor de braços, orelletes i cames. Encara te’n podria explicar alguna altra, em van dir. Tots coneixem el poder curatiu d’una bona història de fracassos. Al cap i a la fi això ja havia passat abans i també li passaria a algú altre. Jo no havia volgut mai fills precisament per això. Sabia que els tustaves una part del cap i els quedava tustada per sempre. Tenien tretze anys i ho veies: fa dotze anys vaig tustar-te aquí i t’hi ha quedat la marca. Els estiraves massa el peuet i et quedaves amb el peuet a la mà, i la criatura arrencava la ploradissa. La Maia em va dir: només seran deu minuts. Jo li vaig dir que en deu minuts podia passar qualsevol desgràcia. Ella em va dir: fes el favor de madurar. En aquella època jo ja havia adquirit un coneixement profund de mi mateixa, però no volia decebre la meva amiga. Aquest va ser el meu error: no voler decebre la meva amiga. El pròxim cop ja l’esmenaré, i ara com ara ens hem de menjar els desperfectes.

Quan arriba l’últim, són deu i el moribund: el pare, dos nets, els fills, son germà, dos cosins, la dona i un amic, l’únic que a aquestes altures s’hi considerava. Estrenyen mans, tusten clatells i esquenes i van desplegant cadires al voltant del quasi mort, que jeu estirat al mig de la rotllana. Han traslladat la llitera al menjador. La llum blava es filtra per les finestres tosques de la casa i tinta la família d’una qualitat aquosa, divina. Entre el cos del moribund i nosaltres, tamborets amb el tiberi: dàtils amb formatge, daus de carabassa, seitons amb allada, una gerra de vi, cuixes de faisà amb raïm, coca d’anxoves i bols de brou, per acompanyar la vetlla.

Mentre el mort mor definitivament, es va creant l’atmosfera. Si en fa, que no ens trobàvem. Hi ha dits que roben dàtils, hi ha ulls curiosos i celles aixecades, hi ha bromes fora de lloc, l’ambient s’escalfa: les rebeques i els abrics descansen sobre els respatllers i es destapen clavícules, colzes i espatlles.

–En Mateu era un xarlatà –engega un dels cosins–. Abril del 1978, jo vaig dir-li: he parlat amb una noia, es diu Maria Gavà, podria agradar-me. Va dir-me que ho sabia tot, de la Maria Gavà, i en resum: que era una fresca. Ho era? No ho era! Ni la coneixia. Era un xarlatà. Tenia una cosa rància dintre. Mai vaig parlar amb la Maria Gavà i mai vaig perdonar-l’hi.

–Marcià, quina petitesa –respon la filla del moribund. Però en Marcià ha carregat aquella petitesa durant mitja vida, com una pedreta a la butxaca.