Mikhail Bulgakov - Els ous fatídics

ELS OUS

FATÍDICS

Llibre local = Lector compromès Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes.Visita llibrelocal.catper conèixer millor aquesta iniciativa.

Primera edició: febrer del 2022

© de la traducció: Jaume Creus i del Castillo

© d’aquesta edició: Editorial Comanegra

Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Direcció de col·lecció: Jordi Puig

Imatge de portada: Il·lustració de George Shaw. Londres, 1801 - Bridgeman Images Maquetació: Edu Vila

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-44-7

Amb el suport del Departament de Cultura

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

MIKHAÏL BULGÀKOV

ELS OUS

FATÍDICS

Traducció i notes de Jaume Creus

Nota del traductor

Capítol 1. Curriculum vitae del professor Pèrsikov

Capítol 2. L’espiral de colors

Capítol 3. Pèrsikov el capturà

Capítol 4. La vídua del popa Drozdov

Capítol 5. Una història de gallines

Capítol 6. Moscou, juny del 1928

Capítol 7. Fatt

Capítol 8. Els fets del sovkhoz

Capítol 9. La sopa viva

Capítol 10. La catàstrofe

Capítol 11. Combat i mort

Capítol 12. Un Deus ex machina de gel

Ciència ficció en deien, ara sembla més correcte dir-ne «literatura d’anticipació». Doncs bé, sí, aquest llibre de Mikhaïl Bulgàkov és exactament una novel·la d’anticipació. Anticipació curta, però: encara no quatre anys. I basada en trets que ja es veien a venir o, per ser més precisos, que Bulgàkov ja s’ensumava amb molt d’encert. Un manuscrit conservat (prova d’impremta, de fet) porta data de finalització de la novel·la: Moscou, octubre del 1924. L’almanac Nedra la va publicar per primer cop sencera en el seu número 6 (febrer/març del 1925). I la primera frase del relat diu: «El 16 d’abril del 1928...». Menys de quatre anys, pura matemàtica.

Amb una anticipació tan curta, és evident que en alguns terrenys era fàcil encertar: canvis de nomenclatura dels carrers, modernitzacions de tota mena (incloses, és clar, les científiques), pantalles de cinema arreu, moda i cartellisme, augment del trànsit, edificis, publicitat del règim, armament. I tot sovint Bulgàkov ens ho recorda fent servir l’adjectiu «bivxi» (que significa ex, d’abans, antic, anteriorment). En un dels seus escrits ( Moscou, anys vint ), publicat entre maig i juny del 1924, parlava de la seva vida a Moscou els primers anys vint, quan intentava prosperar en feines d’escriptor i director de revista («Conec aquest Moscou de dalt a baix, i d’una punta a l’altra»), parlava del problema de l’habitatge, i ja havia pronosticat, al final de l’escrit: «Moscou, et veig tot fet de gratacels». Podríem pensar que aquest text donà peu a l’inici d’ Els ous fatídics . En qualsevol cas, li fornia la matèria primera, això sí. Però la novel·la va molt més enllà. No deixa de ser una crítica al sistema que s’anava dibuixant en el control dels àmbits que Bulgàkov coneixia bé: periodisme, ciència, cultura (escriptors, poetes, gent de teatre). I més que cap altra cosa és una anticipació de les greus actuacions del règim contra els dissidents o els simplement «desafectes». La següent novel·la, Cor de gos , una altra novel·la de gènere fantàstic i crítica de determinat cientifisme, veurà prohibida la seva publicació i, des d’aleshores, l’autor serà considerat un perillós enemic dels soviets des de les pàgines d’ Izvèstia . Els ous fatídics és un text que fa de càmera d’ampliació del que serà ben aviat pràctica habitual del nou règim soviètic. Fins en els detalls i les converses es nota aquesta «anticipació». Bulgàkov ens parla —bé que de passada— de la NEP, de la redistribució dels habitatges, de la GPU, del diari Izvèstia , del món teatral (dóna per feta la mort de Meyerhold, que no era sant de la seva devoció, i que realment va ser executat en plena repressió), també, i sobretot, del mal ús de la ciència per l’obstinació dels nous dirigents que no en saben res, de ciència. I només per posar un exemple diguem que la GPU (convertida ja en OGPU), el maig del 1926, li requisarà, en un escorcoll domiciliari, els manuscrits de Cor de gos i els seus dietaris, que contenien opinions contràries als bolxevics. Si bé, en principi la seva faceta teatral semblava ben encaminada —li feien encàrrecs i es muntaven algunes de les obres—, ben aviat, a partir del 1926, les coses van canviar. Aleshores li feien igualment encàrrecs, però després de la feina feta, se li negava la representació o els teatres rescindien els contractes. Va arribar al punt del mal viure i fins va haver de pregar a Stalin que el deixés marxar de la Unió Soviètica. No se li va concedir aquest exili i va haver de patir estranyament dins del seu propi país, el «dolor mortal» de què parlava Anna Akhmàtova en un poema seu (vegeu la meva introducció a Morfina/Relats d’un jove metge , Edicions de 1984, 2012). I aquesta és l’albúmina real d’aquests «ous fatídics» que teniu a les mans.

En un escrit meu penjat al Núvol de Puigtobella («Dues petges vitals a la Ucraïna de la guerra civil»), els lectors podreu trobar molta més informació sobre la vida i el calvari de Bulgàkov, començant per la guerra civil a Kíev, on havia nascut el 1891.

Per a la traducció he tingut en compte també les diferències en les diverses edicions, sobretot les provinents d’una altra còpia mecanografiada, utilitzada per Ellendea Proffer per a l’edició americana, que he marcat amb nota a peu de pàgina amb la indicació (Proffer).

També cal dir, en un altre ordre de coses, que aquesta traducció no té en compte les normes de l’IEC sobre la supressió dels accents diacrítics per expressa voluntat del traductor.

I ara, que el lector gaudeixi d’aquest petita meravella de la literatura d’anticipació. S’ho val!

El 16 d’abril del 1928, a hora foscant, el professor de zoologia de la IV Universitat estatal 1 i director de l’Institut Zoològic de Moscou, Vladímir Pèrsikov, entrà al seu gabinet de l’Institut, al carrer Herzen. El professor va encendre el globus de vidre esmerilat del sostre i mirà al seu voltant.

L’inici de l’espantosa catàstrofe s’ha de situar precisament en aquest vespre nefast, igual que en la persona del professor Vladímir Ipàtievitx Pèrsikov n’hem de veure la causa primera.

Tenia cinquanta-vuit anys tot just fets, un cap considerable en forma de maça, calb, amb unes tofes de cabells groguencs, com raspalls, als costats. La cara molt ben afaitada i amb el llavi inferior sortit, cosa que donava al rostre de Pèrsikov uns trets permanents una mica capriciosos. Sobre el nas vermell duia unes petites ulleres passades de moda, amb muntura de plata, tenia uns ullets brillants, era d’estatura alta, però geperut. Parlava amb una veu estrident, prima, raucadora, i, entre altres rareses, tenia la d’aixecar l’índex de la mà dreta en forma de ganxo i aclucar els ulls quan parlava amb ponderació i seguretat. I com que sempre parlava amb seguretat, perquè la seva erudició en aquella especialitat era absolutament fenomenal, el ganxo apareixia sovint a la vista dels interlocutors del professor Pèrsikov. Però, tret de la seva especialitat, és a dir, la zoologia, l’embriologia, l’anatomia, la botànica i la geografia, el professor Pèrsikov no parlava gairebé mai.