Mikhail Bulgakov: Els ous fatídics

—U-u-uh, e-en-en-te-sos —contestà en Pankrat, sense haver entès res. Titubava i remugava.

—No, escolta, desvetlla’t, Pankrat —féu el zoòleg, clavant-li lleugerament un dit a les costelles, cosa que va fer aparèixer un gest d’esglai al rostre d’en Pankrat i una vaga ombra de comprensió als seus ulls—. He tancat a pany i clau el gabinet —continuà Pèrsikov—, això vol dir que no s’hi ha de fer cap neteja fins que jo arribi. Entesos?

—A les ordres —respongué en Pankrat amb veu rogallosa.

—Doncs molt bé, torna-te’n a dormir.

En Pankrat girà cua, desaparegué rere la porta i es deixà caure immediatament al llit; el professor, per la seva banda, es disposà a canviar-se al vestíbul. Es posà l’abric gris d’estiu i el barret tou, i, acte seguit, tot recordant la imatge vista al microscopi, clavà la mirada als seus xancles i durant uns segons se’ls mirà com si els veiés per primera vegada. Tot seguit, es va posar l’esquerre, i sobre l’esquerre volia posar-se el dret, però no li entrava.

—Quin extraordinari atzar que m’hagi cridat —digué el científic—; si no, no hi hauria reparat. I això què presagia?... Només el diable sap què promet tot això!

El professor somrigué per sota el nas i amb els ulls mig aclucats es mirà els xancles, es va treure l’esquerre i es posà el dret.

—Déu meu! Si ni tan sols és possible imaginar-ne totes les conseqüències.

El professor llançà desdenyosament el xancle esquerre, que l’irritava en no voler entrar en el dret, i es dirigí cap a la sortida amb un sol xancle. Allà va perdre el mocador i sortí tancant de cop la porta pesant. Al porxo buscà una bona estona els llumins per la butxaca, tot picant-se els costats; un cop trobats, es posà en marxa carrer enllà amb un cigarret sense encendre a la boca.

El científic no es topà ningú fins a l’església. Allà el professor girà el cap i clavà els ulls en el casquet daurat. El sol en llepava dolçament un dels costats.

—Com és que no hi havia reparat abans? Quina casualitat! Uf, que en sóc, de tanoca!...

El professor acotà el cap, meditabund, mentre es mirava els peus mal calçats.

—Hum... i ara què? Tornar amb en Pankrat? No, que a aquest no hi ha qui el desperti! Llençar aquest coi de xancle és una llàstima. L’hauré de dur a la mà.

Es va treure el xancle i el sostingué amb una ganyota de fàstic.

Muntats en un vell automòbil, eixiren del carrer Pretxístenka un trio de persones. Dos borratxos amb una dona a la falda d’allò més maquillada, que duia uns bombatxos de seda a la moda del 1928.

—Ei, iaio —cridà la dona amb una veu greu i mig ronca—, que ja t’has begut l’altre xancle? L’has agafada bona.

—L’ha agafada a l’Alcazar, ja es veu! —udolà el borratxo de l’esquerra, el de la dreta s’abocà fora de l’automòbil per cridar:

—Què, gueto, està obert el tuguri del carrer Volkhonka? Allà anem!

El professor se’ls va mirar severament per sobre de les ulleres, deixà caure de la boca el cigarret i de seguida oblidà l’existència d’aquella gent. A l’avinguda Pretxístenka es formava una ratlla assolellada i el casquet del Crist començà a enrogir. Havia sortit el sol.

La cosa havia anat així. Quan el professor havia acostat el seu ull genial a l’ocular, s’havia adonat per primera vegada a la vida que en l’espiral multicolor hi destacava un raig especialment brillant i gruixut. Aquest raig era d’un color vermell viu i sortia de l’espiral en forma de petita punta, prima com una agulla, per dir-ho d’alguna manera.

Simplement havia estat una fatalitat que, durant uns pocs segons, el raig hagués retingut el seu ull expert de virtuós.

Allà, en el raig, el professor va poder contemplar el que era mil vegades més important i seriós que el raig en si, fill precari, nascut casualment del moviment del mirall i l’objectiu del microscopi. Pel sol fet que l’assistent havia cridat el professor, les amebes es van estar una hora i mitja sota l’acció d’aquell raig i el resultat havia estat el següent: mentre que al disc, fora del raig, les amebes granuloses jeien pansides i sense força, al lloc per on passava l’esmolada espasa vermella es produïen estranys fenòmens. A la petita franja roja la vida bullia. Les amebes grisoses, allargant els pseudòpodes, s’estiraven amb totes les forces cap a la franja i, un cop atesa, com per art d’encanteri, revivien. Alguna mena de força els infonia l’esperit de la vida. S’anaven agombolant, tot lluitant entre elles per un lloc en el raig. Allà es produïa una multiplicació frenètica, mai millor dit. Trencant i capgirant totes les lleis que Pèrsikov coneixia fil per randa, sorgien sota els seus ulls noves amebes amb la rapidesa del llamp. Dins del raig es dividien en distintes parts, i cadascuna de les parts, en el transcurs de dos segons, esdevenia un organisme nou i fresc. En pocs instants, aquests organismes adquirien la seva talla i maduresa, només per, al seu torn, donar pas immediatament a una nova generació. A la franja roja, i després a tot el disc, faltava espai i així va començar una lluita inevitable. Les amebes acabades de néixer es llançaven furiosament les unes contra les altres, es destrossaven i es devoraven. Enmig de les més noves rodolaven els cadàvers de les que havien sucumbit en la lluita per l’existència. Guanyaven les millors i més fortes. I les millors eren esgarrifoses. De primer, en volum eren aproximadament el doble de grans que les amebes ordinàries, i en segon lloc es caracteritzaven per una especial malignitat i vivacitat. Els seus moviments eren ràpids, els seus pseudòpodes més llargs del compte, i els feien servir, sense exagerar, com fan els pops amb els seus tentacles.

El segon vespre, el professor, emmagrit i pàl·lid de no menjar, mantenint-se només amb els gruixuts cigarrets que ell mateix es cargolava, estudià la nova generació d’amebes; el tercer dia passà a la causa primera, és a dir, al raig vermell.

El gas xiulava suaument al bec de Bunsen; del carrer arribava altre cop la lleu remor del trànsit, i el professor, intoxicat pel centè cigarret, amb els ulls mig aclucats, s’inclinà cap enrere, sobre el respatller de la butaca giratòria.

—Sí, ara tot queda clar. El raig les vivifica. Aquest és un raig nou que ningú no ha estudiat mai, que ningú no ha descobert fins ara. El primer que cal esbrinar és si només es produeix per via de l’electricitat o també amb el sol —mormolà Pèrsikov per a si mateix.

I al cap d’una altra nit això quedà aclarit igualment. Amb tres microscopis Pèrsikov captà tres raigs, ni un a partir del sol, i ho expressà així:

—D’això cal inferir que no es troba en l’espectre solar... hum... doncs, ras i curt, cal suposar que només es pot obtenir a partir de la llum elèctrica.

Es mirà amorosament el globus de vidre esmerilat del sostre, reflexionà inspiradament i va fer venir Ivanov al seu gabinet. L’hi explicà tot i li mostrà les amebes.

El seu adjunt, Ivanov, quedà bocabadat i completament astorat: com era que una cosa tan simple, aquella primeta fletxa, no hagués estat detectada mai abans, com hi ha món! Qualsevol l’hauria pogut descobrir, ell mateix i tot, Ivanov; en efecte, allò era monstruós! Només calia mirar...

—Miri, Vladímir Ipàtitx —digué Ivanov, encastant l’ull amb espant a l’ocular—. Que veu què passa?! Creixen davant dels meus ulls... Observi, observi...

—Ja fa tres dies que observo —contestà Pèrsikov tot inspirat.

Després hi hagué entre els dos científics una conversa, el sentit de la qual consistia en el següent: l’adjunt Ivanov s’encarregaria de muntar amb lents i miralls una cambra fosca en la qual es pogués obtenir el raig a gran escala, fora del microscopi. Ivanov confiava, fins n’estava del tot convençut, que seria extremament fàcil. Obtindria el raig, segur, que en Vladímir Ipàtitx no ho dubtés. I aquí hi hagué una petita incomoditat.