Irene Solà - Els dics

Aleshores van aparèixer els Mossos. Li van donar la mà. A la gent sempre li xocava una mica encaixar-li la mà amb tres dits. Els va acompanyar fins on havia deixat la bomba, i la van custodiar fins que van arribar els artificiers. Va tornar a casa, va agafar un quinto fresc de la nevera i es va tornar a asseure al porxo de cara a la policia. Va pensar que a hores d’ara ja esperaria la Mercè per dinar i que a la tarda no podria pas tornar al camp, perquè aquelles crestes duien temporal. Va fer un glop llarg amb molt gust d’ordi i va mirar com els artificiers s’acostaven a la bomba amb els seus vestits d’astronauta i com el seu camp semblava una pel·lícula d’en Van Damme o d’en Seagal. I va riure sol, de cop, de pensar en la cara que haurien fet si l’haguessin vist a ell carretejar el morter com un gos mort.

Aquest és en Vicenç Ballador fill que pregunta a l’Ada si encara no se l’ha fotut, i aquesta és l’Ada que contesta:

–El meu únic accident seriós va ser el dia que el teu pare ens va atropellar amb el tractor. –En Vicenç riu i l’Ada maniobra magistralment i aparca.

Aquests són l’Ada i en Vicenç asseguts en un bar deu minuts després. L’Ada fa picar les dues ampolles:

–Txin-txin. A Anglaterra tothom brinda abans de beure. És de mala educació beure sense brindar.

–¿Com es brinda? –pregunta ell.

– Cheers .

– Cheers . Deu haver sigut guai.

–Sí, molt guai.

Aquests són la Sílvia i en Gil que arriben i seuen amb ells sense demanar permís. Aquesta és la Sílvia que diu a l’orella de l’Ada:

–Digue’m que no –i l’Ada que respon:

–No.

I aquest és en Gil, mentrestant, explicant que l’home que toca havia sigut teloner de Leonard Cohen. Aquest és Nick Garrie dalt de l’escenari, amb seixanta anys i la veu ronca, i amb la guitarra sobre els genolls, que sembla un nen entre els seus braços i cames. En Vicenç diu:

–És com un ós en una cova.

I Nick Garrie demana un gintònic a l’aire i explica que quan es va casar i va tenir fills va deixar la música i que llavors quan es va separar, la música va tornar. La gent riu. Li porten el gintònic, diu: «Gracias», en beu un glop, i comença una cançó que fa així: «In every nook and cranny. And I have been everywhere».

I en Vicenç pregunta:

–L’entens?

L’Ada fa que sí i exclama:

–¿Tu com ho fas quan aneu de gira?! –I en Vicenç diu:

–Només va ser un cop, i jo no parlava.

Aquest és Nick Garrie, després del concert, que beu i fuma a fora. Aquesta és la Sílvia que se’l mira a través de la porta de vidre i repeteix per quarta vegada que haurien d’anar a dir-li alguna cosa. Però l’Ada no en té ganes i es veu que l’home sobreviu bé sol al carrer. I aquest és en Vicenç fill que diu a l’Ada que ja no viu a la granja amb els seus pares i que, si vol, li ensenya el pis nou.

Quan surten, la Sílvia repeteix:

–Digue’m que no. –I l’Ada respon:

–No, només m’ensenya el pis nou.

I aquests són l’Ada i en Vicenç, vint-i-pocs minuts després, jaient vestits al sofà d’ell amb les cames cargolades. L’Ada li té el cap agafat i li acaricia els cabells densos enrere.

–No vaig dir mai que fos dolent –diu en Vicenç.

–Vas dir que tenia els mugrons com galetes –exclama l’Ada, i ell s’incorpora i es repenja sobre un colze.

–Déu meu, però si tens els pits més bonics que he vist mai.

I amb el braç esquerre, que li queda lliure, li acaricia el pit dret molt delicadament. Es fan uns quants petons. Ell canta:

– Kiss me in the nose –i para–. ¿Boca és nose ?

Ella diu:

–No, nose és nas, boca és mouth .

– Kiss me in the mouth, baby, sexy, lady .

L’Ada riu i es col·loca sobre ell, i en Vicenç li fica els braços sota la samarreta, els estira amunt, ràpid, i abans que ella oposi qualsevol tipus de resistència, murmura:

–Pell amb pell, pell amb pell.

Aquest és en Vicenç que es treu el jersei. Aquest és el coll gruixut, destapat, d’en Vicenç, sota la barba vermellosa. I aquests són els ulls, del mateix color que la barba, que es miren l’Ada, i els braços i les espatlles amples, i el nas ample i el front ample i les orelles amples, prou separades del crani perquè a l’hivern se li refredin de pressa. I aquestes són les pells de les panxes tocant-se i estremint els cossos. I aquests són l’Ada i en Vicenç que es fiquen les llengües a les boques. Ell li prem l’erecció entre les cames. Ella es cargola damunt la seva cara i es mou suaument amunt i avall, i pensa que és sorprenent que les mans recordin tantes coses. En Vicenç es treu sol els pantalons, com un toro de fira, vigilant de no fer-la caure, i l’Ada es descorda els sostenidors i els deixa sobre la tauleta, mantenint-se sobre el cos d’ell, pràcticament sense tocar el sofà, com si en Vicenç fos una barca.

Al cap d’una estona ell diu:

–Hauria sigut patètic casar-se amb una filòloga anglesa i no saber ni com es diu boca. ¿Com es deia?

L’Ada pensa «casar-se» i contesta:

– Mouth .

I fan l’amor.

Aquesta és l’Ada que torna a casa i passa per davant de Can Ballador, la granja dels pares d’en Vicenç, redueix i es mira des del camí les parets fosques i el porxo i les finestres blaves i l’hort i el tractor i l’era a les fosques.

I aquesta és l’Ada, a casa, sense son, que escolta Nick Garrie a YouTube. «In every nook and cranny. And I’ve been everywhere». Sota el vídeo hi ha uns quants comentaris. El primer comentari de la llista és de fa dos anys, d’una tal Jessica S. i diu:

Aquest home era professor a la meva escola i és el professor de francès més brutal que he tingut mai. Ens ensenyava a la classe totes les seves cançons i sempre em recordaré d’ell xxxxxxxxxx Si llegeix això, monsieur Nick, sóc la Jess de Langley Manor, si se’n recorda xx

I mentrestant, a casa de l’Ada, monsieur Nick canta: «A tots els racons, he estat a tot arreu, i no n’he trobat enlloc, d’amor per compartir, lai-lai-lai-lailailai, d’amor per compartir».

I l’Ada s’imagina la Jessica S.

La Jessica S. que escolta Nick Garrie de tant en tant. Algunes nits que no pot dormir, com aquesta.

Aquesta és la Jessica S. que posa els discos de Nick Garrie quan té ganes de sentir-se una mica melancòlica. Quan fa tres dies que no surt el sol al seu racó d’Anglaterra rural, verd i gris. Quan té ganes de recordar els dies de Langley Manor. Els cigarros darrere el gimnàs. El vodka barat. La felicitat perquè sí. Posant els CDs de Monsieur Nick al llarg dels anys. Quan en té setze, i disset, i després quan en té vint, i vint-i-tres, i vint-i-cinc, i vint-i-set. Quan es nota d’un vidre prou gruixut per contenir els records i, en el pitjor dels casos, les llàgrimes.

Aquesta és la Jessica S. La Jessica S. que té els cabells d’un ros que sembla taronja, gruixuts i estirats i llargs, i la cara rodona i suaument tacada de pigues clares, i les celles i les pestanyes tan suaus que ha de pintar-se-les, i els ulls com un got d’aigua. I aquesta és la Jessica S. que canta: «She played the harp outside some eastern station, with faraway travelling eyes that cried, she sang lai lailai, she sang lai lailai» mentre posa una rentadora i pensa en la Vera.

Aquesta és la Vera. La Vera, que podia parlar portuguès perquè els seus avis eren de Moçambic. La Vera, que ballava millor que ningú, que duia trenes que la seva mare trigava tota una nit a fer-li, que reia fort ensenyant totes les dents, i que quan volia alguna cosa de tu et mirava amb cara de gat. I aquests són, a Moçambic, els fills dels fills dels fills dels fills dels fills dels mosquits, que una nit que la Vera i la seva germana Monde, de vacances, van emborratxar-se a la terrassa, sense posar-se protector antimosquits, van picar-les i els van encomanar malària. Va ser una malària de tres creus per a la Monde i de quatre creus per a la Vera. A Moçambic la malària es mesura en creus: