Lluís Barberà i Guillem - Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

I, en altres zones més al nord, com ara, en l’espai de Gallecs (zona rural entre els térmens de Mollet del Vallès i Parets del Vallès, ambdós en la comarca del Vallès Oriental), veurem que, com podem llegir en l’estudi “La vida rural a Gallecs. Dietaris de Joan Ros Herrero (1895-1978)” 94( https://researchgate.net/profile/Judith_Anso_Ros/publication/277007078_La_vida_rural_a_GallecsDietaris_de_Joan_Ros_Herrero/links/555da0d608ae86c06b5db15b/La_vida_rural_a_GallecsDietaris_de_Joan_Ros_Herrero.pdf), de Judith Ansó Ros i de Glòria Campoy Collado, editat per l’Ajuntament de Mollet del Vallès i en què participa el “Centre d’Estudis Molletans”, i publicat en el 2011, “A començaments o meitat de juny se solia segar l’ordi. L’any 1929 comencen el 14 de juny i el 1930 ho fan el 13 del mateix mes, però l’any que més aviat inicien aquesta activitat és el 1937, que comencen el 3 de juny. El darrer cereal que es collia era el blat (de finals de juliol fins a l’agost). L’any 1929 s’inicia la sega a finals de juliol i l’any 1932 comencen a segar el blat el 4 d’agost”.

A tot lo escrit abans, podem adduir un punt que introdueix el tema del motiu pel qual els sants Abdó i Senent, vinculats a la protecció de les collites del camp i, sobretot, del forment, tenen la seua celebració el 30 de juliol, quan, més o menys, ja l’haurien acabat de collir, fins i tot, en moltes de les poblacions més fredes i, en el cas del raïm, a tot estirar, estaria arreplegat el primerenc. Per això sembla, clarament, una festa orientada, abans de passar per la religiositat cristiana oficial, cap al forment, sobretot, tenint present l’època de l’any en què té lloc i del caràcter d’ofrena de la faena feta al llarg dels nou mesos que van des d’octubre (això és, immediatament després de la festa de Sant Miquel, 29 de setembre) fins a juliol, just quan cau la festivitat dels Sants Abdó i Senent (30 de juliol) i, a més, si afegim la joventut amb què es representa els dos sants en molts goigs religiosos. Joventut, valentia d’ambdós sants i, a més, estiu. De totes maneres, continuant amb el forment, ens podem trobar amb informacions com la que em facilità Miquel Rustullet Noguera, per correu electrònic (5 de març del 2018), dient que “A la zona on visc, Pla de l’Estany, la sega i el batre, actualment es fa tot junt, a últims de juny i fins a la segona o tercera setmana de juliol. Abans, quan no estava mecanitzat, s’havia de fer que el gra, el blat, no estigués tan sec i es segava, generalment, la primera quinzena de juny. Es feien les garbes i el juliol es batia”.

Tot i això, com podem llegir en el document “Sant Abdó i Sant Senén. Festa Major Petita. Vint anys de la seva recuperació (1983-2003)”, elaborat pel “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell’”, de Cubelles (comarca catalana del Garraf), en els anys anteriors a la guerra (1936-1939), el 30 de juliol, durant la celebració de la festivitat dels dos sants, “era costum que els pagesos portessin a beneir el raïm primerenc, que es posava al costat de les imatges dels sants durant la processó” (p. 3). Per tant, sí que hi ha raïm primerenc, però no vol dir que ja n’hi haja a tot arreu, com podria ocórrer, sobretot, en setembre, el mes típic de la verema, sinó en determinades zones, com també ocorre en el País Valencià. De totes maneres, com hem dit adés, és una festa clarament relacionada amb el forment.

Aquest raïm primerenc, simbòlicament, podria estar relacionat amb el fet que encara predomina la llum, però hi ha una part de foscor que ja és present i que augmenta progressivament, així com ho farà, a poc a poc, la collita de raïm, a diferència de la del forment.

En línia amb lo comentat adés sobre la collita del blat, afegirem unes paraules que podríem considerar interessants i escrites pel mossén Martirià Brugada Clotas (un home interessat pel tema dels Sants de la Pedra), en la seua obra “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma” 95(editat pel Centre de Pastoral Litúrgica, en el 2004), quan, en l’apartat sobre els dos sants i la pagesia, escriu que “També cal valorar la situació de la seva festa, el 30 de juliol, a l’acabament de les collites de cereals. Aquest fet revestia transcendència en la societat agrària, ja que permetia un respir festiu al bell mig de la canícula estival, especialment quan encara no es coneixia el cultiu del blat de moro o moresc (més generalitzat a partir del segle XVIII [...]). La finalització de les col·lectes de cereals era també ocasió per contribuir, amb més o menys obligació, a les despeses de manteniment de les estructures comunes, socials i eclesials. La festa, amb tots els seus components, era el moment d’agrair i de gaudir els resultats de les collites” (p. 20). Per tant, com hem vist, no diu res de les collites de raïm, ni de l’oferiment del raïm primerenc, com encara és típic en algunes poblacions valencianes, si bé en forma d’un penjoll (xanglot). Sembla, doncs, que, en aquest sentit, és una festa prioritàriament relacionada amb el forment.

En eixe sentit, Angie Simonis, sobre les ofrenes, comenta que “Al tiempo que es una ofrenda pública que afirma al individuo socialmente, es una ofrenda individual, la vía para contactar directamente con la divinidad, una promesa o un acto de agradecimiento por los dones concedidos” (p. 380-381). És fàcil de comprendre, de manera sintètica, que, en una societat pagana i vinculada al camp, a la terra i, per tant, al matriarcalisme i que, per exemple, després de la collita, també dedica un temps a lo festiu, es generàs tota mena d’actes d’agraïment a la Terra Mare i que, entre ells, figurassen les fires (feriae conceptivae). Així, com llegim en l’obra “Sacralia antiqua. Diccionari del catalogador del patrimoni cultural de l’Església” 96( http://www.culturaarqbcn.cat/arxius/sacralia.pdf), dirigida per Josep M. Martí i Bonet, amb la col·laboració de Joana Alarcón, Gemma Pallàs i Francesc Tena, i editada pel Museu Diocesà de Barcelona (en el 2013), a través del terme “feriae conceptivae” es fa al·lusió als “dies de festa dels romans sense data fixa (...). Són d’aquest tipus una sèrie de festes de l’estat feriae sementinae 97del temps de la sembra, les festes entre l’onze de novembre i el solstici d’hivern 98; les festes de les messes feriae messis que s’esqueien pel juliol o per l’agost, segons la raó de la collita; les festes de la verema (feriae vindemianles) que s’esqueien entre les vinalia 99(19 d’agost) i l’equinocci 100de tardor, festes de les quals s’han volgut derivar sense fonament, les témpores (...)” (p. 100). Les témpores, com podem llegir en la “Gran Enciclopèdia Catalana”, paraula procedent del llatí tempora (“els temps, les estacions”, plural de tempus, és a dir, “temps”) són, “En la litúrgia romana, celebració penitencial d’acció de gràcies que consagrava l’inici de les estacions (tempora) de l’any. (...) En el nou calendari (1969), sense abolir-les, en deixa la fixació i la manera de celebrar-les a les conferències episcopals de cada lloc”. Això mostra la seua pervivència en el temps.

Així, en “Revista Valenciana d’Etnologia” (no. 8, 2016, editada pel Museu Valencià d’Etnologia), podem llegir l’article “Els ‘Jardinets’ de Benissa. Nous exemples de ‘Jardins d’Adonis’ fossilitzats en la cultura popular contemporània” ( https://issuu.com/centredoumentacio.etnologia/docs/revista_valenciana_d_etnologia__n__/186), de Teodor Crespo Mas, segons el qual és eloqüent “el cas que ens brinda la festa dels sants Abdó i Senen de finals de juliol. Ací la tradició dels jardinets vindria a coincidir amb un altre gran procés d’adaptació del calendari antic al calendari cristià. Així, estem en una fase del calendari coneguda com a període canicular (perquè astronòmicament és el moment en què al cel s’eleva l’estrella Sírius, la més brillant de la constel·lació del Gos Major), que ha estat considerada des de l’antiguitat com un moment d’extrems climàtics del cicle anual, el de la calor més forta o el de les tempestes més agressives que destrossen collites, i que s’ha vist tradicionalment en la mentalitat popular com una època de desgràcies, de malalties, de morts, etc. És per això que els patrons de les festes d’estiu de les partides dels Lleus o Pinos són, en el primer cas, els sants de la Pedra, que protegeixen contra les pedregades, i en el segon cas Santa Bàrbara, que protegeix contra les tempestes. Aquesta circumstància, el fet de trobar una parella de sants en aquest moment del calendari, no sembla casual, ja que el període de la canícula ve introduït per la constel·lació dels Bessons, una constel·lació que dóna pas al període de més calor de l’estiu. Aquests Bessons eren identificats, en l’antiguitat, amb els déus Càstor i Pòl·lux (nom de les estrelles més brillants de la constel·lació i que representen el cap dels bessons), i la festa dels ludi castorum, a la Roma antiga, se celebrava el dia 15 de juliol. D’altra banda, i per a tancar la quadratura del cercle, el 19 de juliol és la festa d’una altra parella de santes, les sevillanes Justa i Rufina, que casualment van ser martiritzades a Hispalis per no haver volgut ofrenar unes macetes –i per això són les patrones, significativament, dels terrissaires- a una deessa antiga, Salambós” (pp. 166-167).