Arcadi Oliveres - Paraules d'Arcadi

I massa vegades el sistema mateix fagocita el discurs: no promou el decreixement, sinó un canvi de consum. Si no tenim petroli, inventem el cotxe elèctric, però amb la idea de seguir consumint i necessitant. És el capitalisme camaleònic, capaç de convertir-se en capitalisme verd, per posar una etiqueta diferent i que tothom continuï consumint.

I és que, objectivament parlant, mai havíem tingut tantes possibilitats i tants coneixements com ara.... tants coneixements científics, tantes descobertes...; ara podríem tenir-ho tot, i repartir-ho bé, però el sistema no ho permet. Tenim els coneixements i la intel·ligència però no sabem parar la màquina, perquè és una màquina que beneficia molt poca gent però que la beneficia molt i té les palanques suficients perquè continuï jugant al seu favor, i quan no és així, continuen intentant-ho per mitjà de la força.

La força que tenen és la d’intentar perpetuar els tres mites del capitalisme que no pararé de repetir i que cal que ens posem al cap i intentem canviar-los. Aquests tres mites són: que el mercat és lliure, que la borsa és el reflex de la situació econòmica i que el creixement és il·limitat. Tres mites que ja comencen a caure per les mateixes evidències del dia a dia, la precarització i l’esgotament del planeta, que ha posat en primer pla l’emergència climàtica. Però encara avui continuen funcionant.

D’entrada, el mercat no és lliure: qui fixa els preus són les grans empreses, i ho fan sense ànim negociador. Petits productors i països pobres pateixen les conseqüències d’una llei de l’oferta i la demanda completament desequilibrada. Aquí és quan l’Estat hauria de corregir les desigualtats, però si aquest mateix Estat va unit als interessos del poder financer, poc marge d’actuació té o poc farà. Les grans empreses tenen monopolis i oligopolis i concentracions de poder prou àmplies per forçar la roda del mercat i per tant extorsionen per fixar el preu: si tu ets un petit productor i el que et compra el producte que després comercialitzarà t’ofereix un determinat preu a canvi d’aquest producte o res, acabes acceptant. Per això és tan important que les grans corporacions, que obtenen beneficis a partir del «plus» que posen en la comercialització i distribució del producte, perdin pes, i que tornem precisament al comerç de proximitat. Jo tinc un producte i te’l venc a tu a un preu que poso jo, sense intermediaris. Tot i que es fa difícil eliminar els intermediaris i potser el que caldria és que aquests fossin una mica més justos.

El segon mite, la borsa, com ja sabem, és un ball de xifres virtualitzat d’un conjunt d’empreses que compren i venen accions de manera especulativa sense que això reflecteixi la riquesa productiva d’un país. Les accions són participacions virtuals que pugen o baixen de preu depenent d’una suposada informació, de notícies favorables o desfavorables. Creen diner virtual i això mai pot ser el reflex d’una realitat econòmica.

I, finalment, el creixement il·limitat. Es considera que per tal que un país funcioni cal que cada any el PIB (Producte Interior Brut) creixi respecte a l’any passat. Per què? Perquè és la inèrcia d’un sistema capitalista que posa en el guany i en la suma tota la seva esperança. Algú s’ha parat a pensar què significa això? I ho dic de manera molt pragmàtica. Realment, necessitem créixer quan en realitat es diu que al món hi ha sobreproducció d’alguns aliments i en canvi hi ha persones que moren de fam? Algú s’ha parat a pensar que més que créixer cal redistribuir? El nord llença una gran quantitat de menjar i el sud es mor de gana, amb més de 25.000 morts diaris. En quin planeta vivim?

I tot això és fruit i culpa del sistema capitalista. Un sistema que per definició és injust (i assassí) perquè es basa en el màxim benefici d’uns pocs a costa dels altres. Sortosament, les experiències per reconduir-lo es donen, però com sempre a petita escala: cooperatives de consum de proximitat autogestionades, mercats d’intercanvi, monedes locals, cooperatives de finances ètiques, persones i col·lectius que recuperen el menjar que es llença i el reaprofiten, persones que decideixen viure amb menys i per tant no consumir tant... Però qui hauria de canviar la tendència són totes les empreses de l’Íbex-35. Fins que això no passi, les xifres escandaloses i injustes no canviaran.

Si vaig estudiar econòmiques crec que va ser precisament per ganes de canviar el món i aquestes premisses. Jo no vaig estudiar econòmiques per fer més rics als que ja ho són, sinó precisament per veure què es pot fer per treure de pobres els més pobres davant un sistema tan tan injust com en el que vivim. I, curiosament, la primera consciència anticapitalista em va néixer en el moment de ser empresari, quan vaig heretar l’empresa del meu pare, que ja començava a estar descapitalitzada i la meva gran preocupació era com pagar els sous de les persones que hi treballaven i sobretot com fer un tancament harmònic, esgraonat i sense traumes que no fes patir a ningú. Els treballadors i treballadores havien de rebre un salari just pel que feien i si no hi havia diners i l’empresa tenia massa deutes, millor plegar. Ara veig que devia ser un empresari atípic de consciència anticapitalista sense potser saber-ho.

I repeteixo, l’objectiu és abolir el capitalisme. Però això no ho farem des de dalt, ni amb un canvi de règim polític, ho farem en la mesura de no ser-ne còmplices, des de baix, dia a dia, fent caure el poder de les grans empreses i les grans estructures. I faran falta moltes XES (Xarxa d’Economia Solidària) i moltes altres organitzacions com aquesta. Temps i consciència. Sense ser maximalistes perquè vivim en el món que vivim, però només que un petit percentatge de les nostres accions diàries ja anessin en una altra direcció, de ben segur que la suma faria el fet.

El món funciona amb diners. És la moneda de canvi. I la banca sempre guanya. Podem crear monedes locals alternatives no especulatives i mercats d’intercanvi, però encara són excepcionals. Tot, o quasi tot, funciona amb diners.

Com a catalitzador i instrument de canvi, diria d’entrada que el diner no em sembla perniciós. Evidentment hi poden haver solucions millors, però, tanmateix, que puguem tenir uns euros per comprar aliments, per exemple, no em sembla pas malament. Que el diner serveixi com a catalitzador d’operacions econòmiques: tu treballes i et paguen un sou cada mes, i així pots tenir uns diners com a moneda per comprar coses bàsiques. Fins aquí bé. El que sempre critico és la generació de diner per part del diner, que el diner serveixi per fer nou diner. Dit d’altra manera, no em molesta tant el diner com el tipus d’interès que s’amaga darrere l’especulació.

Sempre he pensat que no hauríem d’acceptar mai el tipus d’interès per damunt de la inflació. Jo puc tenir un estalvi de 100 euros, el banc em paga un 2% d’interès i al final d’any els meus 100 euros s’han convertit en 102 euros. Fins aquí res a objectar, perquè probablement la inflació haurà estat d’un 2% i tenir 102 euros ara és com tenir els 100 anteriors de fa un any. El que jo no accepto és que el banc o la borsa dels meus 100 euros me’n remuneri 6. Si la inflació ha estat de 2 vol dir que els meus preus han passat de 100 a 102 i a sant de què jo he de tenir 106 euros? D’on he tret aquests 4 de més? Me’ls ha regalat la societat directament? Me’ls ha regalat traient-los d’algú altre. Per tant jo crec que aquí sí que hi ha un tema molt clar, que és el tipus d’interès, i quan és massa elevat té un nom: se’n diu usura. I a l’edat mitjana la usura estava prohibida. Encara a hores d’ara el món àrab no admet la usura. I fins i tot a dia d’avui hi ha hagut sentències que utilitzant la figura jurídica de la usura condemnen algunes operacions bancàries. Jo soc molt crític amb la usura. I després hi ha les operacions d’especulació, èticament condemnables: comprar a un preu per revendre-ho més car. Però massa gent encara creu que els diners han de «rendir» i poques vegades la gent es planteja aquest tema. Tothom vol fer trampes si el del costat en fa.