Arcadi Oliveres - Paraules d'Arcadi

La meva forma de pensar em venia influïda per haver tingut en els anys anteriors la sort de conèixer determinats professors al batxillerat i a la mateixa universitat. Al batxillerat vaig anar als Escolapis del carrer Diputació de Barcelona. D’Escolapis n’hi havia de moltes menes, però jo vaig tenir la sort d’anar als de Diputació, que segons el meu parer havien fet algunes coses interessants: s’havien nodrit de professors de la República castigats pel franquisme i el pensament que destil·laven en aquell moment era de crítica molt forta cap al règim i, evidentment, això influencia. Entre altres professors vaig tenir el filòsof i senador Lluís Maria Xirinacs i en Francesc Botey (germà d’en Jaume Botey). D’en Xirinacs em vaig imbuir sobretot dels aspectes de la no-violència, encara que crec que era un home de pensament massa avançat per al seu moment i en alguns aspectes es feia difícil de seguir. Era ben sui generis i atrevit: el primer dia de curs ens va dir: «això és una república i ha de tenir el seu president», que va ser la manera amb què ens va preparar per a l’elecció de delegats. La veritat és que vam tenir clar que el seu era un esperit trencador. En Botey, en canvi, em va obrir els ulls a la realitat del Tercer Món. Ell era missioner i ens va fer de tutor en un any sabàtic que va venir a Barcelona. En el passat havia estat un gran revolucionari al Camp de la Bóta (on hi va haver molts afusellaments a la postguerra) i ell mateix havia estat també un temps a la presó. Era un pou de ciència. I, és clar, en aquest entorn s’organitzaven xerrades i cicles de conferències, que no era gens habitual en aquell moment, sobre socialisme, sindicalisme, vagues, marxisme, lluita de classes..., i ens van deixar ben ensinistrats i ben convençuts d’un món que podia ser diferent i on les decisions verticals i plenes d’interessos no anaven enlloc. Això era a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta. I ja a la universitat, del 1963 al 1968, també el planter de professors va ser notable.

Primer, al 1962, vaig entrar a Enginyeria, no a Econòmiques, per voluntat del meu pare. I de fet, el que jo volia fer era Polítiques, però Polítiques no existia a Catalunya i només es feia a la Complutense de Madrid, i el degà en aquell moment es deia Manuel Fraga Iribarne i ja ho vaig descartar. Un cop tot suspès a Enginyeria el meu pare va veure clar que segurament m’havia de dedicar al que m’agradés. I vaig començar Econòmiques. I vaig tenir la sort també de conèixer un bon equip de professors, alguns d’excel·lents. El primer any em va impactar molt un professor que es deia Jordi Nadal, oncle del Nadal que va ser conseller d’Obres Públiques i també d’en Rafael Nadal, escriptor. Era molt bon professor d’història i tenia el bon costum de desmitificar-ho tot, com per exemple dient que el descobriment d’Amèrica havia estat una invasió, una usurpació i una colonització i no una cristianització, i moltes més coses que es contraposaven bastant amb tot el que teníem après. També recordo un altre professor, que ha estat referència a Catalunya: en Manuel Sacristán, filòsof, líder del pensament marxista, i que encara no sé com li deixaven fer classes en temps de Franco. Teníem altres professors menys coneguts. Però sobretot hi havia un degà que era en Fabià Estapé, personatge de la vida política i social. Recordo que es feia un festival d’humor a la facultat i simulaven un partit de futbol, i van convidar aquests professors i van col·locar l’Estapé de davanter centre, en Nadal d’interior esquerra i en Sacristán d’extrem esquerra. No podia ser d’altra manera. I de l’Estapé van dir que «l’hem fet davanter centre per la facilitat que té de moure’s a la dreta i a l’esquerra». Però era un home molt obert i deixava fer. I, per tant, aquest ambient de facultat em va començar a introduir més i més en les idees d’obertura, de democràcia i de voluntat de poder decidir.

Si ho mirem des del punt de vista de l’empresa, la meva primera participació, el meu despertar, en una experiència democràtica va ser fruit de la primera visita que vaig fer a Mondragon, a l’empresa cooperativa de Guipúscoa, on vaig poder aprendre com era el món cooperatiu i que hi podia haver capacitat de decisió en el món empresarial.

Però, per què és important la democràcia? Tots els homes i dones tenim els mateixos drets o els hauríem de tenir, i som iguals, o hauríem de ser iguals, en oportunitats i desenvolupament de la vida. I per tant, no hauríem de pensar que hi ha jerarquies ni que ningú està per damunt dels altres o té autoritat sobre els altres, a menys que de manera democràtica se l’hi hagi delegat, però encara que sigui així, que tingui una autoritat, ha de ser sota control i vigilància de qui l’ha delegat. Per tant, diria que la democràcia és l’element més connatural vinculat a la vida de les persones. Un element connatural, sí, però a la vegada molt fràgil, com ja he dit, potser per la mateixa naturalesa egoista i individualista de la persona. I la democràcia es construeix exercint-la.

Des del punt de vista polític, la fragilitat és fàcil de trobar, i només hem de revisar la història, passada i present. En ocasions, la democràcia es desfà i es trenca per una estafa i una burla i jo recordo molt clarament un d’aquests trencaments, com va ser l’entrada de l’Estat espanyol a l’OTAN. El poble va dir una cosa i fins i tot algunes personalitats polítiques, com el mateix expresident Felipe González, deien que era el poble qui decidia i en canvi van manipular un referèndum. El poble va dir no, i l’Estat espanyol va acabar entrant a l’OTAN.

La democràcia ha anat tenint diverses temperatures. Jo diria que, des de la Revolució Francesa, la democràcia ha tingut l’oportunitat d’anar millorant, amb la conquesta de diversos drets. No ho hem d’oblidar: des del dret a vot de les dones fins a intents de fer que la presa de decisions sigui cada cop més local i descentralitzada. Fins i tot diria que en el món empresarial es va produir un increment de democràcia a partir de la Segona Guerra Mundial, per exemple, quan les empreses alemanyes van inventar una cosa que en van dir sistemes de cogestió, que no volia dir altra cosa que en els consells d’administració de les empreses hi havia dos o tres representants dels treballadors. I potser precisament és la fi de la Segona Guerra Mundial la que marca un punt d’inflexió, cap a una millora democràtica, encara que feble. La gent veia que el sistema s’havia de perfeccionar, perquè tothom estava obcecat en el que s’anomenava l’amenaça comunista i pensaven que potser deixant participar la gent s’hi podia fer front més fàcilment, però en realitat era una democràcia falsa perquè mentre a Alemanya es deixava més participació als treballadors, Anglaterra estava tenint una furibunda actuació colonial en els seus territoris dominats. Podríem marcar també els anys seixanta del segle XX, quan es va anar consolidant a molts territoris del món industrialitzat allò que anomenaríem l’estat del benestar i es comença a entendre i a estendre més àmpliament la idea dels drets socials per garantir un mínim d’oportunitats per a tothom. Després, però, i això va anar molt lligat a la caiguda del bloc dels països de l’Est, aquesta democràcia es va anar debilitant novament fins a tenir aquest «simulacre» que tenim ara. I ja no és només una qüestió de dictadura en obert, sinó més aviat i massa sovint una qüestió d’aquests poders fàctics (econòmic, militar, judicial, financer, religiós, mediàtic...), que ens fan creure en una democràcia que no és real perquè són ells els que al final acaben prenent les decisions. Per tant, ara per ara diria: la democràcia està sota mínims... amb excepcions, és clar, però sempre la trobarem en millor salut dins de col·lectius o àmbits més reduïts, més locals, més fora de l’abast d’aquests poders. Evidentment que els governs d’ideologia d’esquerres poden permetre més obertura i possiblement llimar més i millor algunes àrees de la vida de manera més plural, però ja hem vist que quan en la majoria de països es tira cap a aquesta esquerra, immediatament després ve una onada de dretes per tornar a situar alguns elements a lloc, que no deixa de ser el lloc que volen aquests poders.