Arcadi Oliveres - Paraules d'Arcadi

I és que tenim un poder judicial molt poc democràtic... La pregunta seria: ens hem d’atenir a la llei? Legitimitat i legalitat a vegades no tenen res a veure. Caldrien lleis legítimes. Durant l’entrega del premi Comín l’any 2019, un dels guanyadors, el professor de Dret Constitucional Javier Pérez Royo, va dir coses clarividents, com per exemple que el problema de la vulneració de la democràcia a l’Estat espanyol partia d’un moment determinat: quan un poble com el català reforma el seu estatut, té una aprovació més que majoritària al Parlament de Catalunya, aquesta reforma és aprovada pel Parlament espanyol... i surten després uns personatges del Tribunal Constitucional (la majoria amb els càrrecs ja caducats), que ja podem pensar a quina ideologia pertanyen, que es dediquen a esmenar no sé quants articles d’una reforma que havia estat aprovada pel poble. Això és una burla de la democràcia, i marca el tret de sortida, a partir del 2010, amb l’augment de les protestes dels Onzes de setembre a Catalunya. Aquells que a través del dret es burlen de la democràcia no tenen nom. Cal fer desaparèixer la judicialització de la vida democràtica.

I és que no hi ha democràcia sense independència dels poders fàctics. Imposen per continuar mantenint el seu regne i de manera coordinada: hi ha un cert poder judicial, que està unit a un cert poder econòmic, que està unit a un cert poder polític, que està unit a un cert poder mediàtic... i que a més disposa d’un altre cordó, el policial i el militar, que serveix per protegir-los. Són un fil continu que s’imposa sobre un altre fil per la part baixa, el poble, que intenta constantment trobar les escletxes per sobreviure.

Com a persona esperançada, voldria creure que tot pot canviar i avançar. Un territori com Catalunya, que amb actituds populars i no-violentes proposa un referèndum, és una esperança. M’atreviria a dir que podem arribar a ser referents dins el mapamundi, juntament potser amb altres llocs com el Kurdistan, de ser capaços de fer accions no-violentes per canviar l’entorn o si més no sacsejar-lo. Però en general la salut democràtica del món ha de millorar i molt, perquè és fruit d’unes relacions socials anòmales, de rics sobre pobres, de blancs sobre negres, dels homes davant les dones, dels patrons enfront dels treballadors..., un món injust que per mi té una paraula clau: es diu capitalisme, el sistema que porta a la desigualtat més absoluta, un sistema criminal i assassí. I és que allà on la democràcia és quasi inexistent és en el món econòmic.

Començaré pel que no em cansaré de dir mai, però que no veuré: cal abolir el capitalisme, perquè crec que és un sistema pervers que mata vides. I tot el planeta. El capitalisme per mi, i manllevaré unes paraules del company economista José Luis Sampedro, s’ha convertit en un sistema salvatge que evidencia la decadència moral i social d’Occident. La propietat privada i el suposat lliure mercat només han fet que convertir el món en un sistema global de guanys i pèrdues cada cop més accentuat... i menys lliure.

Un sistema que va néixer i créixer i que, sí, no ho hem d’oblidar, va tenir un moment més dolç, que jo no definiria com a bo, però que com a mínim no era tan desfermat, que es pot situar entre els anys quaranta i setanta del segle passat, amb la instauració de l’estat del benestar, que no resolia però almenys apaivagava algunes desigualtats i afrontava alguns dels excessos que s’havien fet als països de l’anomenat Tercer Món. Es va convertir en un capitalisme de rostre (una mica més) humà, com alguns van voler definir. Però això es va començar a trencar a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta quan es va implantar el capitalisme neoliberal seguint les teories del que es va anomenar l’escola de Chicago liderada per Milton Freedman. I que va tenir alumnes avantatjats com Ronald Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit. Amb la caiguda del bloc soviètic, el desbocament ja va ser tan total i exagerat que va començar a generar beneficis cada vegada més grans per a uns pocs i misèria cada cop més accentuada per a tots els altres. La desigualtat i la destrucció del planeta van quedar definitivament instaurades.

Per això no ens ha d’estranyar que a partir del 2000 comencés a funcionar allò que en vam dir el Fòrum Social Mundial, amb aquell eslògan clar i concís: «un altre món és possible». Quan l’any 1999 vaig poder anar a Seattle, a la gran conferència mundial contra l’Organització Mundial del Comerç, que alguns van definir com a naixement del moviment antiglobalització, vaig poder començar a viure algunes de les escletxes i propostes d’alternatives a aquest sistema. Sorgien les primeres veus de protesta, que tindrien ramificacions més tard, com la del moviment dels Indignats i del 15-M. Unes bases que posaven una mica de llum contra el sistema a partir de la creació progressiva de sistemes alternatius, sistemes que en el vessant econòmic conformarien el món de l’economia social i solidària, que anteposa la persona al capital, i també l’anomenada economia per la vida, amb valors com ara la democràcia, l’arrelament al territori, la sostenibilitat o l’horitzontalitat. I és que per anar destronant aquest capitalisme cal anar creant quelcom alternatiu. Només dir que «no» no ens serveix, sinó que cal anar bastint un sistema d’economia que permeti la participació de la gent, que situï les persones al centre, que no només estigui pels beneficis desmesurats, que protegeixi el planeta, que faci del treball una activitat digna, que no permeti el lucre financer, que generi relacions dignes, que permeti el treball per a tothom, que lluiti per l’equitat i els drets de les dones, que faci economia de proximitat...

No cal canviar la muntanya de cop. Tampoc podem. Cal anar canviant l’actitud dia a dia. Jo sempre he dit que la nostra actitud com a consumidors pot produir canvis, com diu Brenda Chávez al llibre Tu consumo puede cambiar el mundo : si els poderosos mantenen el seu poder en aquest món capitalista és perquè nosaltres cada dia comprem on comprem, obrim comptes corrents on els obrim, gastem energia de les grans corporacions...; és a dir, amb cada acte de consum, com diu el llibre, emetem un vot de confiança i donem suport a una forma de producció, de manera que activem una cadena d’abastament amb la qual beneficiem empreses que potser estan contribuint a l’abús social. El consum responsable ha de ser un consum conscient, i amb cada nova actitud que no afavoreixi empreses criminals anirem afeblint el sistema depredador. Evidentment, els poderosos ens intentaran manipular i convèncer de comprar aquí o allà. Però no hi veig altra solució. I aquí ens hem de convèncer que el canvi és positiu i no fer tant cas del que ens dicten els mitjans de comunicació fàctics per explicar a la gent el que passa.

Massa sovint la gent actua en contra d’ells mateixos sense adonar-se’n. Si resulta que la gent opina que no tindrà una pensió el dia de demà i el convencen que es faci un pla de pensions per compensar-ho, automàticament entra en el món especulatiu, entra a forçar una empresa que al final tindrà un fons de capital que comprarà l’empresa a la qual treballa i l’acabarà acomiadant a ell mateix. Cal que la gent s’adoni del poder que té i del que implica la seva participació en el sistema. Cal generar vies alternatives, intentant desvincular-nos d’allò que no ens fa bé. Aquesta economia és molt poderosa en la mesura que li donem suport, però s’afeblirà si no en formem part.

Cal també trencar la inèrcia de les necessitats inventades. I això ens porta forçosament als valors i a l’educació. A casa nostra, per exemple, per Nadal arriba una febre consumista i de tots els obsequis n’hi ha molts que no els usem. No podem anar al 100% en aquesta direcció. Permetre’s coses però amb mesura. La temptació és gran i els poders que t’intenten convèncer són grans. Actualment la publicitat és el gran impacte. Per caminar en direcció contrària cal tenir una sòlida base educativa. Cal donar una educació a la gent. I no sempre es dona perquè no interessa al sistema. El sistema ens ha fet veure i creure que és més fàcil competir que cooperar o compartir. El fet que el planeta sigui limitat està convencent a la gent. Però aquí hem de veure que la reacció ve més per una qüestió egoista, de supervivència pròpia, que no pas pel mal objectiu que es fa. O és que reaccionem igual davant una mort a la Mediterrània o davant algú que es mor de fam? Com si alguns aspectes els tinguéssim assumits, però en canvi com que en el futur del planeta ens hi va l’aire, l’aigua o el petroli que consumim, o la pròpia vida, molta gent s’hi sent més identificada.