Arcadi Oliveres - Paraules d'Arcadi

I així i tot, jo sempre apunto un bri d’esperança. No hem de deixar de lluitar per aquesta democràcia. Potser hem de fer com deia el filòsof anglès E. P. Thompson, que tenia un llibre titulat Protesta i sobreviu . I per tant jo diria que el que cal és evidenciar el que passa, protestar i... sobretot desobeir. Ja que amb la desobediència s’aconsegueixen victòries. Ho hem vist en diversos sectors, per exemple en la lluita per l’habitatge o, anant més enrere, la desobediència que van fer molts objectors de consciència que van aconseguir que el servei militar se suspengués. De totes maneres, els nivells repressius per a la protesta també són forts. I per això jo diria: «protesta, desobeeix i perd la por». La por al cos ens la posaran sempre, i és l’amenaça que plana sobre els nostres drets socials o laborals, i sobre la llibertat de pensar diferent. Per això cal convertir la desobediència en un dret moral. Estem moralment obligats a desobeir.

I els que creiem en la desobediència l’hem de dur a la pràctica. Jo ho faig per exemple amb una cosa que vaig començar l’any 1984 i que encara segueixo fent que es diu objecció fiscal, que és negar-se a pagar aquella part dels impostos que van a parar als pressupostos de Defensa, per les conseqüències que té i perquè soc una persona antimilitarista i pacifista i fa vergonya que es destinin tants diners, que són nostres, a qüestions com l’armament i les guerres. Desobeir és també intentar trencar la inèrcia dels espais on els poders fàctics no tenen recorregut o, dit d’altra manera, en aquells on precisament podem no contribuir en aquests poders fàctics: des de participar en una cooperativa de consum autogestionada fins a contribuir en una empresa d’energia verda... I buscar alternatives quan no n’hi ha. L’any 1999, per exemple, diverses ONG vam plantejar unes jornades sobre banca ètica, encara que sigui un dels meus oxímorons preferits, per anar caminant cap a aquesta alternativa enfront de la banca tradicional especulativa. Intentar, doncs, lluitar contra aquest poder fàctic que és el poder financer per aconseguir una democràcia real en un dels àmbits més difícils: el capital. No vam aconseguir crear una banca ètica catalana però sí que hi ha algunes opcions més ètiques, o fins i tot cooperatives, de finançament, com COOP57.

En estructures més petites tot es pot fer millor. I és que, com tothom sap, el poder, en gran mesura, corromp, i el poder absolut, corromp absolutament. Les grans estructures han d’existir, segurament, però caldria que aprenguessin a treballar de manera més descentralitzada, fent que el poder decisori quedés més repartit. No ens creiem que el poder sigui democràtic. «Democràcia real ja» va ser un eslògan força vinculat al moviment del 15-M, sorgit l’any 2011. Hi havia diferents elements de la vida diària que a la gent no li agradaven, massa precarietat arreu que no concordava amb el discurs dominant d’una suposada recuperació. Potser per alguns sí que era època de bonança, però per a la majoria de la població no. I és que quan no hi ha una dictadura oberta... contra qui lluitem? Quin és el rostre d’una democràcia més aparent que real? Quina cara té?

La veritat és que quan veus i saps que la majoria de les decisions que marquen la nostra vida estan preses per organismes sobre els quals no tenim control, la cosa empitjora. El mercat, gens democràtic, és qui acostuma a decidir quins preus tenim i com hem de viure. Els polítics fan cas dels grans lobbies i els grans lobbies tenen sovint un rostre ocult: són fòrums com el que es fa a Davos, que reuneix anualment empresaris, mandataris (només d’alguns països), intel·lectuals (també seleccionats) o periodistes que en teoria discuteixen de cap on va el món i tracen algunes directrius. El gran problema és que les trobades estan finançades per grans multinacionals. I evidentment les seves decisions no deixen d’afavorir a qui han d’afavorir. I en qualsevol cas, no deixa de ser un club selecte de persones riques que parlen sobre l’esdevenir del món... i els seus interessos. Molt pitjor és el Club Bilderberg, encara més selecte, que també es reuneix anualment, i també de manera més o menys secreta remena les cireres. Per no parlar ja del grup de països G-20, que en realitat sempre dic que s’hauria de dir G-194: com pot ser que en el principal espai de deliberació política i econòmica només hi hagi representació de 20 països? Això sí, els més rics. Per no parlar de com es prenen algunes decisions als grans organismes internacionals. Està clar que les grans estructures només estan destinades a defensar els grans interessos. I els més febles sempre perden, encara que en diguin sistemes democràtics, teòricament.

Per altra banda, se’ns diu que l’avenç tecnològic ha arribat per solucionar una part de les mancances democràtiques: que si tenim nous aparells per votar digitalment, que si tenim noves eines per emetre missatges i discursos..., però ens hem preguntat qui hi ha darrere aquestes grans estructures? Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft, l’anomenat GAFAM, que controla totes les nostres dades i tot el que diem. Que pot arribar a controlar tot el que busquem a les xarxes, els nostres interessos, les nostres preferències..., grans corporacions controlades des de multinacionals que tenen totes les nostres dades i per tant tot el control sobre nosaltres. I no tenim gaire alternativa. Així es relaciona el món, i les eines que puguin ser més lliures encara són poques i tenen poca implantació. Tothom està dins el gran germà anomenat GAFAM i ja no sabem què saben de nosaltres i, per tant, com aquestes corporacions unides als poders fàctics ens poden controlar. Jo diria que avui en dia bona part del poder gens democràtic i manipulador està en mans del GAFAM... i dels principals poders financers!

I això sense dictadures manifestes, que sí que continuen existint a molts països. L’Estat espanyol, sortosament, ja no viu sota els dictats del general Franco, però la nostra dictadura ha estat la monarquia. La monarquia s’ha convertit en el gran distorsionador de la vida política ciutadana. De fet, una monarquia és antitètica d’una democràcia. Una monarquia és un fenomen històric pervers. I en el cas espanyol la democràcia ha quedat distorsionada per molts elements d’aquesta monarquia, protagonista de diversos cops d’estat encoberts: des de la destitució d’Adolfo Suárez, que va obrir el camí cap al 23-F de 1981, fins a la cessió del territori del Sàhara a Hassan II, passant per un reguitzell de delictes que estan tipificats, però no jutjats.

L’Estat espanyol, crec, i si em miro el moment actual, no viu una bona salut democràtica. Hi ha repressions en nom d’un suposat Estat que actua sota la llei, una llei que no és justa. En aquests darrers anys del procés català hem vist amb virulència com el poder judicial s’ha desfermat i ha actuat de manera antidemocràtica i violenta sobre un poble aplicant sancions que semblen fruit d’un altre temps, quan haurien de ser en sentit invers. Si l’acció desobedient però pacífica d’un poble, com és l’acció «democràtica» de votar, té aquesta resposta virulenta, s’evidencien uns interessos que van més enllà. Com pot ser que algú que és ministre de l’Interior l’octubre de 2017, amb la repressió que hi va haver Catalunya, no estigui a la presó per la seva actuació? O com a mínim que no hagi dimitit? Amb la repressió de l’1 d’octubre i l’aplicació del 155 hem recorregut enrere el túnel del temps. Hem viscut el miratge potser equivocat de creure que la democràcia estava instaurada, cosa que ens hem adonat que no era certa. I la repressió està més instal·lada en el dia a dia del que creiem. En el meu temps els estudiants que ens reuníem per aconseguir drets i millores érem expedientats; ara una persona que fa un acte de protesta expressant el seu pensament, cantant una cançó..., pot acabar detingut... Som, doncs, en aquell moment del passat, encara.