Herbert George Wells - L'illa del doctor Moreau

Herbert George Wells

(1866-1946) Se’l considera el pare de la ciència ficció. Entre les seves novel·les més destacades hi ha La màquina del temps (1895), L’illa del doctor Moreau (1896), L’home invisible (1897) i La guerra dels mons (1898), que li van proporcionar un èxit immediat i un reconeixement perdurable. Va ser nominat quatre vegades al premi Nobel de literatura.

Albert Pijuan

(Calafell 1985) Escriptor, dramaturg i traductor. Ha publicat la novel·la El franctirador , l’inclassificable Ramon Llull. Ara i aquí , el llibre de relats Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà i Tsunami (Premi Ciutat de Tarragona de novel·la 2020). Ha publicat i estrenat una quinzena de peces teatrals. Ha traduït autors com Evelyn Waugh, Dalton Trumbo o Robert W. Chambers.

L’illa del doctor Moreau ès una de les novel·les mès pertorbadores que mai s’hagin escrit. Tal com va escriure Margaret Atwood: «Quan l’has llegit, difícilment pots oblidar-la». Jorge Luis Borges, parlant de les primeres obres de Wells, va dir-ne: «És un mirall que revela la idiosincràcia del lector i ès tambè un mapa del món».

A l’oceà Pacífic un vaixell s’enfonsa i un dels nàufrags, Edward Prendick, ès rescatat per un petit mercant que està transportant una càrrega d’animals vius —gossos, conills, una llama, una puma— fins a una illa encara sense nom. Per atzar Prendick ès desembarcat també a l’illa, i allà anirà descobrint amb horror els experiments inimaginables que el doctor Moreau està practicant amb animals.

Wells no va ser un mer pioner de la ciència ficció, sinó un visionari amb una escriptura enormement eficaç que interpel ·la el lector sobre el paper de la ciència i sobre els límits ètics en l’alteració de la natura.

Quan es compleixen 125 anys de la publicació, el debat transhumanístic torna aquest clàssic a l’actualitat.

Traducció i introducció d’Albert Pijuan

L’ILLA DEL DOCTOR MOREAU

EL FAR

43

Amb el suport del Departament de Cultura

© 2021 Albert Pijuan, per la traducció i introducció

Les imatges de portada provenen dels dibuixos

de Charles Le Brun (1619-1690) per al seu

Traité du Rapport de la Figure Humaine avec celle des Animaux .

© 9 Grup Editorial, per l’edició

Angle Editorial

c. Mallorca, 314, 1r 2a B

08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Primera edició: gener de 2021

ISBN: 978-84-18197-60-4

Producció de l’ePub: booqlab

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

H. G. Wells

Traducció i introducció d’Albert Pijuan

Monkey Gone to Heaven

L’ILLA DEL DOCTOR MOREAU

Preàmbul

I. Al bot del Lady Vain

II. L’home que no anava enlloc

III. La cara estranya

IV. A la regala de la goleta

V. El desembarcament a l’illa

VI. Els horribles homes de la barcassa

VII. La porta tancada

VIII. Els esgarips de la puma

IX. La cosa del bosc

X. Els crits de l’home

XI. La cacera de l’home

XII. Els recitadors de la llei

XIII. Un parlament

XIV. L’explicació del doctor Moreau

XV. Sobre les persones bèstia

XVI. Com les persones bèstia van tastar la sang

XVII. Una catàstrofe

XVIII. Trobem Moreau

XIX. La «nit de festa» de Montgomery

XX. Tot sol amb les persones bèstia

XXI. La regressió de les persones bèstia

XXII. L’home sol

H. G. Wells era amic de Joseph Conrad fins que aquest va començar a publicar El cor de les tenebres per capítols l’any 1899. Wells ja duia penjada la medalla de polemista, per les seves invectives socialistes, per ser predicador i practicant de l’amor lliure en l’Anglaterra victoriana, pels seus constants cos a cos en la premsa per qüestions extraliteràries. Aquesta vegada, però, la controvèrsia era nova: Wells acusava Conrad d’haver-li plagiat L’illa del doctor Moreau (1896). Per l’estructura del viatge del protagonista; pel mecanisme narratiu, el testimoni de l’únic supervivent d’una orgia de mort i bogeria; pel personatge de Kurtz, embriac de si mateix, habitant la selvàtica regió de les foscors de la ment, massa semblant al seu misteriós científic, que també s’autoproclama déu d’una població assilvestrada, i per l’objectiu que havia posat en el seu punt de mira, que era el caràcter dels imperis de finals del segle XIX.

La familiaritat d’aquestes dues obres, per al lector actual, queda segellada per un fet que alguns poden interpretar com a coincidència però que d’altres hi trobem necessitat: Marlon Brando, en la seva versió més decadentista, va interpretar tant el paper de Kurtz a Apocalypse Now (1979) com el de Moreau a l’adaptació cinematogràfica de 1996. Totes dues pel·lícules, a més, van patir produccions nefastes i van esguerrar la salut o la carrera de molts dels implicats. D’aquests rodatges maleïts en donen fe dos documentals esplèndids: Heart of Darkness: A Filmmaker’s Apocalypse (1991) i Lost Soul: The Doomed Journey of Richard Stanley’s Island of Dr. Moreau (2016), que ens venen a dir que de l’intent de fer materials aquestes dues bogeries no se’n pot sortir indemne.

L’ombra de Moreau, però, s’estén molt més enllà de Conrad. Els homenatges, les picades d’ullet, les versions i les interlocucions són molt abundants al llarg de tot el segle XX. Tenim les referències més evidents, com La invención de Morel , d’Adolfo Bioy Casares, o El senyor de les mosques , de William Golding, o les més obliqües, com La rebel·lió dels animals , de George Orwell; Pigmalió , de George Bernard Shaw; Un món feliç , d’Aldous Huxley (on hi apareix fins i tot un doctor Wells), o La pell freda , d’Albert Sánchez Piñol. Tenim descendents directes, com Cor de gos de Mikhail Bulgàkov o Le Docteur Lerne, sous-dieu de Maurice Renard. Tenim paròdies, com The Island of Professor Menu de James Frank Sullivan, i remakes , com Moreau’s Other Island de Brian Aldiss. A tot això caldria sumar-li les adaptacions cinematogràfiques que se n’han fet, tot i que si només ens fixéssim en aquestes pensaríem que la novel·la és un autèntic nyap: l’única salvable és Island of Lost Souls (1932), i això que Wells la va denigrar públicament, sobretot per la interpretació de Moreau que va fer Charles Laughton. I és que la clau de l’obra és en els matisos que es mostrin de Moreau. Mor-eau . Se suposa que Wells pren el nom d’un científic extravagant que es deia Pierre Louis Moreau, però és inevitable pensar en ‘mort’ i ‘aigua’. Ell és el científic boig, el demiürg, el superhome, però a la vegada és el geni incomprès, el que vol anar un pas més enllà del seu temps, l’integrista del progrés científic, l’home ferit perquè el seu entorn l’ha traït, és aquell que vol tornar davant la comunitat que el va desterrar per refregar-los la seva victòria a la cara. És en el joc d’equilibris entre crueltat, grandesa i feblesa que es debat l’ànima del personatge, on rau part de la riquesa interpretativa de l’obra.