Herbert George Wells - L'illa del doctor Moreau

CHARLES EDWARD PRENDICK

No voldria afegir res més a tot el que ja s’ha escrit sobre la pèrdua del Lady Vain . Com tothom sap, va impactar amb un vaixell abandonat al cap de deu dies d’haver salpat del Callao. Divuit dies després el canoner H. M. Myrtle va recollir un bot amb set tripulants, i la història de les seves privacions s’ha fet tan coneguda com la de la fragata francesa Medusa , molt més terrible encara. Però sí que vull afegir a tot el que s’ha publicat sobre el Lady Vain una altra història, potser igual de terrible i molt més estranya. Fins al moment s’ha pressuposat que els quatre homes del bot salvavides havien mort, però això és incorrecte. Tinc la millor de les proves per poder afirmar-ho: jo era un d’aquests homes.

Però, en primer lloc, he de fer constar que no hi havia quatre homes al bot; n’hi havia tres. Constans, a qui «el capità va veure saltar al bot» ( Daily News , 17 de març de 1887), per sort nostra i per desgràcia seva no va aconseguir fer-ho. Va davallar per l’embolic de cordes de sota els estais del bauprès, fet miques, en el moment de saltar el turmell va enredar-se-li en una de les cordes, durant uns segons va quedar penjat cap per avall i després va caure i va xocar contra un tauló o una verga que surava a l’aigua. Vam remar cap a ell, però no el vam veure aparèixer.

He dit que per sort nostra no ho va aconseguir i també hauria pogut dir que per sort seva, perquè només teníem un garrafó d’aigua i unes quantes galetes molles, així de sobtada havia estat l’alarma, així de desprevingut es trobava el vaixell per a qualsevol desastre. Vam pensar que la gent de la llanxa tindria més provisions —no era així, però—, i vam provar de fer-los senyals. De cap manera ens haurien sentit. Al matí següent, quan va parar el plugim, cap al migdia, ja no en quedava ni rastre. No ens podíem posar drets per veure-hi millor, el bot es balancejava massa. Els altres dos que s’havien escapat amb mi eren un home que es deia Helmar, passatger com jo, i un mariner de qui no vaig saber el nom, baix i rabassut, que quequejava.

Vam anar a la deriva, primer afamats, i després, quan l’aigua se’ns va acabar, turmentats per una set insuportable; vuit dies en total. Passat el segon dia el mar es va anar amansint de mica en mica fins a adoptar la calma dels miralls. És impossible que el lector comú s’imagini aquells vuit dies. Teniu la sort de no disposar de cap record que us serveixi de substrat per imaginar-ho. Després del primer dia ja no ens dèiem gaire cosa, i ens estàvem estirats al nostre lloc al bot amb la mirada clavada en l’horitzó, o observàvem, amb uns ulls cada dia més sortits i cada dia fent més ulleres, com la misèria i la feblesa vencien els nostres companys. El sol es va tornar inclement. L’aigua es va acabar al quart dia, quan ja teníem pensaments estranys i els expressàvem amb la nostra mirada, però va ser, diria, al sisè dia quan Helmar va dir allò que tots havíem estat pensant. Recordo que les nostres veus eren seques i primes, així que ens vam acostar per estalviar paraules. Jo m’hi vaig oposar amb totes les meves forces, preferia enfonsar el bot i que els taurons que ens seguien ens matessin plegats; però quan Helmar va dir que si acceptàvem la seva proposta també calmaríem la set, el mariner es va posar de part seva.

Jo em vaig negar a jugar-m’ho a sorts, i durant la nit el mariner no parava de xiuxiuejar a l’orella de Helmar. Em vaig asseure a la proa amb la navalla a la mà tot i que dubto que hagués tingut el valor de lluitar. I al matí vaig acceptar la proposta de Helmar, i vam llançar un penic a l’aire per decidir qui seria el que sobrava.

Li va tocar al mariner, però de tots tres era qui tenia més força i no va voler acceptar el resultat, així que va atacar Helmar amb les mans. Van forcejar i gairebé es van posar drets. Em vaig arrossegar cap a ells amb la intenció d’ajudar Helmar agafant la cama del mariner, però el mariner va perdre l’equilibri amb el vaivé del bot, tots dos van anar a parar damunt la regala i van rodolar fins a caure per la borda. Es van enfonsar com pedres. Recordo que em vaig posar a riure mentre em preguntava per què reia. L’atac de riure m’havia pres de cop, com una cosa vinguda de fora.

Em vaig estirar en una de les bancades durant no sé quant de temps, pensant que si tingués prou força beuria aigua del mar per embogir i morir de pressa. I mentre jeia allà vaig veure a l’horitzó, amb el mateix interès amb què hauria mirat un quadre, una vela que s’acostava cap a mi. Recordo com el meu cap es balancejava amb l’onatge, i la vela damunt l’horitzó ballava amunt i avall, però també recordo clarament estar convençut d’haver mort i pensar que era un bon acudit que els hagués anat de tan poc per trobar-me viu.

Durant una estona interminable, és el que em va semblar, vaig estar tombat amb el cap a la bancada mirant com la goleta —un vaixell petit, amb vergues a proa i a popa— apareixia al mig del mar. Virava a una banda i a l’altra amb un ritme creixent, l’efecte de navegar de bolina. En cap moment em va passar pel cap cridar-los l’atenció, i no tinc cap record clar des del moment que la vaig veure al meu costat i fins que em vaig trobar en una petita cabina de popa. Hi ha un mig record borrós d’haver estat pujat a la passarel·la, i un altre d’un enorme rostre rodó ple de pigues i envoltat de cabell pèl-roig observant-me des del baluard. També tinc la imatge aïllada d’una cara fosca, d’ulls extraordinaris, molt a prop de la meva, que vaig pensar que devia ser part d’un malson fins que la vaig tornar a veure. Tinc el record borrós que em van fer empassar una mena de beuratge. I això és tot.

Em vaig despertar en una cabina petita i força desendreçada. Al meu costat, agafant-me el canell, hi havia assegut un jove ros amb un bigoti punxegut de color de palla i el llavi inferior que li penjava. Ens vam mirar durant un minut sense dir-nos res. Tenia uns ulls grisos i aquosos, estranyament buits de qualsevol expressió.

Llavors vaig sentir un soroll damunt meu, com si colpegessin l’estructura metàl·lica d’un llit, seguit del grunyit greu i furiós d’una bèstia. Va ser en aquell moment que l’home va parlar. Va repetir la seva pregunta:

—Ara com es troba?

Em sembla que vaig dir que em trobava bé. No podia recordar com havia arribat allà. El jove em devia haver vist la pregunta a la cara, perquè jo era incapaç d’accedir a la meva veu.

—El vam recollir d’un bot, mort de gana. El vaixell es deia Lady Vain , a la borda hi havia tot de taques de sang.

Mentrestant vaig fixar-me en la meva mà, tan remagrida que semblava una bossa de pell plena d’ossos solts, i tot l’assumpte del bot em va tornar a la memòria.

—Prengui’n una mica —va dir, i em va donar una cullerada d’un beuratge escarlata, gelat.

Tenia gust de sang i em va fer sentir més fort.

—Ha tingut sort —va dir— que l’hagi recollit un vaixell amb un metge a bord.

Parlava amb una articulació bavosa, gairebé papissot.

—Quin vaixell és, aquest? —vaig dir lentament, encara ronc del meu llarg silenci.

—És un petit mercant que ve d’Arica i el Callao. No he preguntat mai d’on va sortir en un principi... De la terra d’on venen els bojos al món, suposo. Jo només soc un passatger, d’Arica. L’imbècil del capità, que també és el propietari del vaixell, Davies, es diu, ha perdut el certificat o no sé què. Ja es deu imaginar el tipus d’home... D’entre tots els noms del dimoni ha triat Ipecacuanha per batejar el trasto; ara bé, quan hi ha molt mar i poc vent, es comporta.