Herbert George Wells - L'illa del doctor Moreau

Versions cinematogràfiques a part, la reputació literària que ha anat guanyant la novel·la amb el pas dels anys no ens hauria de fer creure que al seu moment fos rebuda amb calidesa i lloances. La publicació de L’illa del doctor Moreau va suposar un moment de crisi creativa en la carrera altrament prolífica de Wells. La novel·la va ser atacada sobretot per motius morals, que solen anar associats a consideracions estomacals: repulsiva, fastigosa, vomitiva... L’autor ha escrit aquesta novel·la impulsat pels sentiments més baixos i menyspreables, va dir The Guardian . Val a dir que Wells no va trigar gaire a refer-se’n, i durant el següent any i mig publicaria L’home invisible i La guerra dels mons , per concloure, d’aquesta manera, el seu cicle més celebrat, el de les scientific romances . Aquesta era la lleixa on es posaven les seves novel·les, perquè recordem que el terme «ciència-ficció» no comença a circular fins a finals dels 1920 i principalment als Estats Units. Scientific romance era allò que s’havia inventat Jules Verne, novel·les d’evasió amb aventuretes i unes notes d’especulació tecnològica. Però el pioner no va donar la benvinguda a Wells a la seva comarca, considerava que les pretensions científiques de l’anglès amagaven en realitat unes pulsions massa fantasioses; «Il invente!», diu Borges que clamava esgarrifat Verne quan llegia Wells.

Així doncs, a L’illa del doctor Moreau se li poden fer molts retrets, menys que no hagi estat territori fèrtil. En aquesta novel·la, sobre la base del scientific romance , Wells fa d’embut d’un doll remarcable de tradicions, referents i arquetips. Segons la seva lògica, alguns dels autors convocats, si haguessin estat vius, ben bé li haurien pogut llançar el guant de l’acusació de plagi. Que no hauria pogut posar el crit al cel Mary Shelley davant l’apropiació del seu Víctor Frankenstein en versió animalista? O Daniel Defoe, per haver-se apropiat de l’argument del nàufrag que segueix l’impuls civilitzador en una illa deserta? Naturalment, aquestes acusacions tenen tan poc sentit com els retrets públics que li va fer a Conrad. Els al·ludits per Wells es remunten uns quants segles enrere, fet que els priva del dret a rèplica. A L’illa del doctor Moreau s’hi convoca l’Antic Testament, amb un Gènesi que intercanvia fang i costelles per vivisecció. Hi desfilen els grecs, i és que la menció a Comus no és aleatòria. Comus és una referència a John Milton, que ens diu que el déu del descordament i la nocturnitat és fill de Bacus i Circe. I qui és Circe? Una bruixa que viu reclosa a l’illa d’Eea, on Odisseu fa cap. La bruixa el convenç perquè s’hi estigui un any junt amb les seves creacions, que són ni més ni menys que unes bèsties barreja d’humans i d’animals ( in fraganti, Wells!). La cronologia de L’illa del doctor Moreau sovint ha estat criticada: quina necessitat té d’allargar la peripècia durant un any? Per què no concentra més l’acció i així s’estalvia alguns passatges destensats, flàccids? M’imagino que el motiu és que Wells necessitava que l’any d’Odisseu a l’illa amb la bruixa coincidís amb l’any de Prendick a l’illa de Moreau.

I parlant de bruixes, llegint la novel·la no podem evitar pensar en L’aprenent de bruixot de Goethe i en el Pròsper de La tempesta , l’última obra de Shakespeare, que transcorre en una illa, amb la diferència que a la de Moreau els elements màgics es transmuten en científics. Perquè no oblidem que Wells es va formar a la Normal School of Science, i que va seguir el curs de T. H. Huxley, el principal apologeta de les teories darwinianes. I tampoc oblidem que el primer llibre que va publicar no va ser La màquina del temps , sinó Textbook of Biology . La teoria darwinista és molt present al llibre, sobretot pel desconcert que va provocar en els seus contemporanis i pel reajustament mental a què els va obligar. L’origen de L’illa del doctor Moreau va ser una controvèrsia científica lligada al darwinisme: la pràctica de la vivisecció animal, en aquella època molt estesa a la Gran Bretanya. Wells va començar el text com a pamflet animalista i va acabar convertint-se en la seva novel·la que conté el retrat més pessimista i desolador de l’espècie humana. Segurament, si Moreau és la quarta en discòrdia de les seves novel·les de la proto-ciència-ficció és per aquest final, pel lloc d’arribada, fosquíssim, pertorbador.

La llista d’influències s’allarga més i més. A banda dels palmaris, Frankenstein i Robinson Crusoe, Moreau s’aixeca sobre Els viatges de Gulliver i la vena satírica de Jonathan Swift, l’atac frontal a El llibre de la jungla de Kipling i el seu optimisme imperialista, el Doctor Jekyll i Mr. Hyde de Robert Louis Stevenson (el qual, en un primer esborrany, era tema de discussió entre Moreau i Prendick), l’ Utopia de Thomas More, els llops de Thomas Hobbes, el Barbablava de Perrault, l’ambient dessacralitzador de l’època encarnat per Nietzsche... Tot un festí digne de Comus.

Wells és d’aquella categoria d’escriptors que mereixeria l’etiqueta creada per Walter Benjamin: l’avisador d’incendis. Pensem en Moreau i ens ve Mengele al cap. La ciència desfermada sota l’única guia ètica d’un ego inflamat. En l’aspecte concret que toca a Moreau, Wells, sense saber-ho, llança una advertència al nostre present, on la biotecnologia es troba en un punt molt més sofisticat que en la seva època. El debat transhumanista i les possibilitats posthumanistes són a l’ordre del dia. M’imagino que el que ens ve a dir Wells a través de la seva aventura insular és el mateix que van cantar els Pixies el dia que es van llevar cabalistes i van compondre «Monkey Gone to Heaven». Deien: «If man is five, then the devil is six, and if the devil is six then God is seven. This monkey’s gone to Heaven.» És evident, tothom ho sap i no hi ha discussió possible: per anar del 5 al 7 has de passar pel 6. O, dit d’una altra manera, l’home, per atènyer la divinitat, ha de passar pel diable. I, mentrestant, la mona ha anat al cel.

ALBERT PIJUAN

L’1 de febrer de l’any 1887, el Lady Vain es va perdre després d’haver impactat amb un vaixell abandonat a prop d’1 grau de latitud sud i de 107 graus de longitud oest.

El 5 de gener de 1888, onze mesos i quatre dies després, el meu oncle, Edward Prendick, home acomodat, que al seu dia havia embarcat al Lady Vain al Callao i se’l considerava mort a alta mar, va ser recollit a 5 graus 3 minuts de latitud sud i 101 graus de longitud oest en un petit bot de nom il·legible, encara que es creu que pertanyia a la goleta Ipecacuanha , donada per perduda. L’estrany relat del que, segons ell, havia viscut va fer que el prenguessin per dement. Posteriorment va al·legar que era incapaç de recordar res del que havia passat des que s’havia escapat del Lady Vain . En el seu moment, els psicòlegs van discutir el seu cas com a rar exemple de pèrdua de memòria causada per un sobreesforç físic i mental. La narració següent va aparèixer entre els seus papers, la va trobar qui signa això, el seu nebot i hereu, sense cap aclariment, però, de si volia publicar-la o no.

A la regió on es va recollir el meu oncle, l’única illa que es coneix és l’illa de Noble, un minúscul illot volcànic deshabitat. L’ H. M. S. Scorpion el va visitar l’any 1891. Un destacament de mariners va baixar a terra i els únics éssers vius que hi van trobar van ser unes estranyes arnes blanques, quatre verros i conills, i un tipus de rata molt peculiar. O sigui que no hi ha manera de confirmar l’element essencial d’aquesta narració. Havent aclarit aquest punt, no sembla que hagi de fer mal a ningú dur a la llum pública aquesta història, que és la que, crec, devia ser la intenció del meu oncle. Almenys queda acreditada per aquest fet: al meu oncle se li va perdre el rastre a 5 graus de latitud sud i 105 graus de longitud est, i va reaparèixer a la mateixa zona de l’oceà passats onze mesos. D’alguna manera devia sobreviure durant aquest interval de temps. I, pel que sembla, una goleta que es deia Ipecacuanha , comandada per John Davies, un capità alcoholitzat, va salpar d’Arica carregant una puma i altres menes d’animals el gener de 1887, i aquesta embarcació, que era ben coneguda a molts ports del sud del Pacífic, va acabar desapareixent en aquelles aigües (amb una considerable quantitat de copra a bord) quan navegava des de Banya cap a un destí desconegut, el desembre de 1887, una data que coincideix del tot amb la història del meu oncle.