Herbert George Wells - L'illa del doctor Moreau

Em va parlar de Londres amb un lleuger matís de record dolorós, i em va demanar que li expliqués tots els canvis que s’hi havien produït. Enraonava com un home que havia estimat la vida que hi havia dut, que li havien pres de manera sobtada i irrevocable. Jo vaig parlar-li de les xafarderies que vaig recordar en aquell moment. La seva estranyesa se m’anava fent cada cop més evident, i mentre xerrava em fixava en la seva cara pàl·lida, tan estrambòtica sota la llum tènue de la llanterna de bitàcola de darrere meu. Després vaig dur la mirada al mar enfosquit, on les tenebres amagaven la seva illeta.

Em semblava que aquell home havia sorgit de la Immensitat només per salvar-me la vida. L’endemà saltaria del vaixell i tornaria a desaparèixer de la meva existència. Fins i tot en una circumstància més corrent m’hauria deixat pensatiu. Però abans que res hi havia la singularitat d’aquest home educat vivint en aquesta illeta desconeguda i de la naturalesa extraordinària del seu equipatge. Em vaig trobar repetint la pregunta del capità. Per a què són aquestes bèsties? Per què havia volgut fer-me creure, a més, que no eren seves quan les vaig veure per primera vegada? Per no parlar del seu assistent personal, amb aquells trets anòmals que m’havien impressionat profundament. Totes aquestes circumstàncies feien que una aura de misteri envoltés l’home. M’havia posseït la imaginació i m’havia atordit la parla.

Cap a la mitjanit es va acabar la nostra conversa sobre Londres, i ens vam quedar costat per costat repenjats al baluard i observant, com en un somni, el mar silenciós perlat d’estrelles, cadascú immers en els seus pensaments. Era el moment propici per a les emocions: vaig començar amb la meva gratitud.

—Si em permet —vaig dir al cap d’una estona—, m’ha salvat la vida.

—Casualitat —va dir—. Simple casualitat.

—Prefereixo agrair-ho a qui tinc més a mà.

—No doni les gràcies a ningú. Vostè tenia la necessitat i jo, el coneixement. I li vaig posar injeccions i el vaig alimentar com un més dels espècimens que he recollit. Estava avorrit i necessitava fer alguna cosa. Si aquell dia hagués estat cansat o si la seva cara no m’hagués fet el pes, bé... seria interessant saber on pararia ara mateix!

Això em va desinflar una mica.

—En qualsevol cas... —vaig començar a dir.

—Casualitat, l’hi ben asseguro —em va interrompre—, com tot el que passa a la vida. Només els rucs no són capaços de veure-ho! Per què jo soc aquí, ara, un pària de la civilització, en comptes de ser un home feliç que gaudeix de tots els plaers de Londres? Doncs només perquè fa onze anys, una nit de boira, vaig perdre el cap durant deu minuts.

Es va aturar.

—Sí? —vaig dir.

—Només això.

Vam recaure en el silenci. Al cap de poc es va posar a riure.

—La llum d’aquestes estrelles té alguna cosa que fa que se t’afluixi la llengua. Soc ruc, i tot i així voldria explicar-li una cosa.

—Em digui el que em digui pot estar segur que m’ho guardaré per a mi... Si és el que el preocupa.

Estava a punt d’arrencar però va sacsejar el cap, dubitatiu.

—No digui res —vaig dir—. Tant me fa. Al capdavall, millor que es guardi el seu secret. Només hi guanyaria un breu alleujament, i això si respecto la promesa de guardar-lo. Si no ho fes...?

Va remugar, estava indecís. Vaig notar que es trobava en desavantatge, que l’havia caçat en un estat d’indiscreció i, si haig de ser sincer, tampoc tenia tanta curiositat de saber què havia fet marxar de Londres un jove estudiant de medicina. Tinc prou imaginació per fabular. Em vaig arronsar d’espatlles i vaig anar-me’n. Una figura negra, silenciosa, estava reclinada al coronament de popa, mirant les estrelles. Era l’estrany assistent de Montgomery. El meu moviment va fer que mirés ràpidament per damunt de la seva espatlla; després va tornar la mirada al cel.

Segurament us semblarà de poca importància, però per mi va ser com un cop de puny sobtat. L’única llum que hi havia a prop era la llanterna del timó. La cara de la criatura va sortir durant un petit instant de la penombra de popa cap a la llum de la llanterna, i vaig veure els seus ulls que m’observaven amb una lluïssor d’un verd pàl·lid. Aleshores jo no sabia que els ulls de les persones poden arribar a tenir un to vermellós. Em vaig adonar de la seva crua inhumanitat. La figura negra va esmicolar els meus pensaments i sentiments d’adult amb els seus ulls en flames, i per un moment van tornar-me les pors oblidades de la infantesa. L’efecte se’n va anar tal com havia vingut. La basta figura negra d’un home, una figura sense cap tret destacable, es repenjava a la regala del coronament i mirava el cel estrellat. Em vaig adonar que Montgomery em parlava.

—Doncs jo hauria de retirar-me —va dir—, si li sembla bé.

Vaig respondre-li de manera incongruent. Vam baixar i em va dir bona nit a la porta de la meva cabina.

Aquella nit vaig tenir uns somnis molt desagradables. La lluna minvant va sortir tard. La seva llum va fer entrar una blancor fantasmal a la meva cabina, i va crear formes amenaçadores en les fustes de damunt la meva llitera. Els gossos es van despertar i es van posar a udolar i gemegar, per això vaig somiar a estones i gairebé no vaig aclucar ull fins que no va arribar l’alba.

A primera hora del matí, el segon des de la meva recuperació i diria que el quart des que em van recollir, em vaig despertar havent travessat un corredor de somnis tumultuosos —somnis d’armes i turbes udolant—. Vaig sentir una cridòria ronca que venia de la coberta. Em vaig fregar els ulls i em vaig quedar escoltant els sorolls, sense acabar de saber on em trobava. De sobte, vaig sentir unes petjades de peus descalços, el rebombori d’objectes pesats trontollant, un xerric violent i el tritlleig de les cadenes. Vaig sentir els espetecs de l’aigua contra el vaixell que, de cop, feia mitja volta; una onada d’un groc verdós va esclatar contra l’ull de bou i va deixar el vidre gotejant. Em vaig vestir d’un salt i em vaig dirigir cap a la coberta.

Mentre pujava l’escala vaig veure l’esquena ampla i el cap pèl-roig del capità retallats en el cel envermellit —el sol tot just sortia— i, damunt seu, la gàbia de la puma pendolejant a la botavara de popa.

La pobra bèstia semblava aterrida i s’arraulia al fons de la seva gabieta.

—Foteu-los per la borda! —bramava el capità—. Foteu-los per la borda! Que aviat tindrem el vaixell net.

Com que el capità era al mig de l’escala vaig haver de picar-li l’espatlla per poder sortir a coberta. Ell es va tombar alarmat i va fer uns passos enrere per veure’m bé. No calia ser un expert per adonar-se que encara anava borratxo.

—Iep! —va dir estúpidament. Després una llum li va aparèixer als ulls—. Vaja, si és el senyor... el senyor?

—Prendick —vaig dir.

—Prendick i una merda —va dir—. Ni Piu... Ara et dius així. Senyor Ni Piu.

No valia la pena respondre a l’animal; ara bé, el que no m’esperava va ser el moviment que va fer després. Va posar la mà a la passarel·la on hi havia Montgomery, que parlava amb un home rabassut de cabell blanc i vestit amb una franel·la blava bruta que semblava acabat d’aparèixer a bord.

—Cap allà, cony de senyor Ni Piu! Cap allà! —va rugir el capità.

Montgomery i el seu acompanyant es van girar quan el van sentir.

—Què vol dir? —vaig preguntar.

—Cap allà, cony de senyor Ni Piu. Això és el que vull dir! Fora de bord, senyor Ni Piu, i ràpid! Hem de fer neteja en aquest sant vaixell, vosaltres fora!

Me’l vaig quedar mirant atònit. Llavors vaig pensar que era això exactament el que jo volia. No em sabria gens de greu perdre’m una travessia com a únic passatger d’aquest colèric buidaampolles. Em vaig girar cap a Montgomery.