Gonzalo Hermo - L'enterrament

Traducció de

Sebastià Portell

Epíleg de

Sebastià Perelló

Títol original:

Diario dun enterro , Gonzalo Hermo Vigo: Editorial Galaxia, 2019

Coberta: ©Jesús Castro Yáñez

Primera edició: novembre de 2020

Edició digital: novembre de 2020

© Gonzalo Hermo, 2020

© De la traducció: Sebastià Portell, 2020

© De l’epíleg: Sebastià Perelló, 2020

© D’aquesta edició:

carrer de Joan Bauçà, 33 - 1r | 07007 Palma (Mallorca)

editorial@lleonardmuntanereditor.cat www.lleonardmuntanereditor.cat

Direcció de la col·lecció: Maria Muntaner

Maquetació e-book: Susana Cardona

Aquest llibre ha estat publicat amb l’ajuda de:

e-ISBN: 978 - 84 - 17833-62-6

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot dur a terme amb l’autorització dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO ( www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Sant Antoni, Barcelona, migdia del divendres 27 de setembre

Sant Antoni, Barcelona, tarda del divendres 27 de setembre

Barcelona-El Prat de Llobregat, tarda del divendres 27 de setembre

Aeroport del Prat, vespre del divendres 27 de setembre

Aeroport del Prat, nit del divendres 27 de setembre

Aeroport de Lavacolla, matinada del dissabte 28 de setembre

Eiradona, casa familiar, matinada del dissabte 28 de setembre

Eiradona, casa familiar, matí del dissabte 28 de setembre

Tanatori d’Eiradona, migdia del dissabte 28 de setembre

Eiradona, tanatori i taverna, tarda del dissabte 28 de setembre

Tanatori d’Eiradona, tarda del dissabte 28 de setembre

Tanatori d’Eiradona, vespre del dissabte 28 de setembre

Tanatori d’Eiradona, matinada del diumenge 29 de setembre

Tanatori d’Eiradona, matí del diumenge 29 de setembre

Església d’Eiradona, tarda del diumenge 29 de setembre

Eiradona, casa familiar, matí del dilluns 30 de setembre

Sant Antoni, Barcelona, tarda del dilluns 30 de setembre

Tot s’ha acabat, finit, rematat, i tanmateix continua Sebastià Perelló

Els morts venen a trobar-nos tard.

Fleur Jaeggy , Proleterka

Són les tres de la tarda al pati interior d’un pis de l’Eixample. Els patis interiors de l’Eixample van ser dissenyats perquè els obrers de la Barcelona industrial tinguessin llum natural i estan oberts al cel. El sol em bat als ulls mentre intento acabar un nou llibre de poemes. Amb prou feines m’hi veig. La llum es reflecteix a la pantalla del portàtil i aquesta me la torna als ulls. Escric a cegues, sense poder revisar els errors de picat que cometo amb freqüència — a per o, sobretot. A més, el sol em crema a la cara i sento que els porus de les galtes se m’obren amb la calor —vaig heretar la mala pell de ma mare i segueixo patint acne als trenta anys. En realitat, és absurd que intenti escriure en un pati on el sol bat d’aquesta manera només perquè és un pati. Al pis hi tinc un despatx, petit —cinc metres quadrats, amb sort— però còmode. I no el faig servir mai. Només els dies més durs de l’hivern. Suposo que la imatge de l’escriptor urbà que escriu a la terrassa és més forta que el fet objectiu que al despatx hi estic millor.

Un veí m’observa des del costat esquerre de l’illa. Les illes són blocs quadrats d’edificis que, a l’Eixample de Barcelona, comparteixen pati interior i permeten penetrar en la intimitat dels veïns. Concretament crec que li agrado, a aquest. Els vespres, quan surto a fumar un cigarro, encén el llum. I puc veure com es mou pel pis sense jersei, amb el pit de gimnàs d’un dia a la setmana, els pèls una mica retallats a la zona de l’estèrnum i els braços més morens, d’anar en màniga curta. Quan me’n vaig torna a apagar el llum —el veig pel vidre translúcid de la porta del pati, que dona a la cuina. Potser es pensa que soc un voyeur . O potser que també m’agrada mostrar-me, i estableix amb mi un joc d’exhibicionisme solidari. No m’hi he creuat mai pel carrer. No sé com actuaria, si passés això. Què hauria de passar? Li hauria de dir «bon dia», com si res? Probablement miraríem cap a una altra banda, acceleraríem el pas per superar aquest moment incòmode, i prou. Hi ha relacions que només es poden tenir de lluny.

El sol no afluixa. El veí abaixa la persiana. Es deu haver avorrit de mi. Estic escrivint el que serà un dels darrers poemes del meu nou llibre. Un poema sobre el plaer de l’ansietat. Sobre com l’ansietat ens dona vida o com és una forma de sentir que som vius, de tocar un tros de realitat en un món virtualitzat i asèptic i incorpori o alguna cosa així. Encenc un cigarro. Hi faig una, dues, sis pipades. En premo la punta amb violència, obsessivament, contra el cendrer. Escric en torns de deu minuts, amb aturades de cinc minuts per fumar o beure aigua o ratllar amb el dit índex les vores del dit gros —una mania que conservo de quan era petit.

El poema és dolent. No em puc aturar per rellegir-lo perquè l’estiu es resisteix a anar-se’n i manté el sol tan a dalt del cel, a les tres de la tarda, però estic escrivint un poema dolent. O pitjor, poc arriscat —un refregit de mi mateix. Escric per presentar-me a un premi. Deu mil euros per quatre-cents versos. És un premi sense prestigi, però tant és. Necessito els diners.

Sento que en Blai entra per la porta. Porta sushi congelat d’una botiga coreana del Raval per dinar. «Què tal el dia?», em pregunta. «Però ja t’hi veus per escriure, aquí?» Em parla amb el seu català lleugerament contaminat pel contacte amb el meu accent gallec. Sembla feliç, com de costum. Crec que el que sempre m’ha atret d’ell és la seva disposició natural a qualsevol tipus de situació, tan diferent de la meva mandra, de la meva nostàlgia de gandul. Dinem a la sala, a l’altra banda del pis, al costat d’un petit balcó que dona al carrer i que deixa que l’aire entri. Un aire dens, un aire feixuc, amb pol·lució, càlid com l’aigua d’una piscina. Els estius a Barcelona són durs, si t’has criat en un racó ventós de Galícia i no tens aire condicionat. Mentre dinem de sushi conversem sobre el dia. En Blai em parla d’un alumne amb problemes d’adaptació i de la seva estratègia com a docent per encaminar la situació sense abordar-la directament, de manera que el noi no se senti assenyalat. Jo li parlo del poema de l’ansietat i del veí que m’observa. Noto en Blai a l’expectativa, com si em volgués dir alguna cosa. Espera a la sobretaula per fer-ho. M’aborda sense miraments, però amb calma, mentre remena la cullera en un iogurt natural per canviar-ne la textura.

—Avui he anat a parlar amb un advocat i diu que no hi tenim res a fer. La Marisa té dret a fotre’ns fora si hi ha relació de consanguinitat amb el nou llogater.

Fingeixo que no m’altero.