Jordi Musons - Reinventar l'escola

L’educació emocional escolar ha de permetre millorar el nivell d’autoconeixement dels infants i ajudar a identificar quins barrets són els que representen millor a cada un. Cal jugar amb ells a posar-se barrets verds amb normalitat, de manera que aprenguin a construir idees noves, inventant, errant, exercitant i elaborant un pensament veritablement divergent. Cal fomentar una educació que aposti pel descobriment i la provocació d’un pensament disruptiu capaç d’explorar noves alternatives, anant més enllà del que és obvi, del que és previsible.

Il·lustració d' El petit príncep , d'Antoine de Saint-Exupéry

No podem perdre de vista que les màquines estan substituint els humans en l’execució del pensament lògic. Les màquines tenen una capacitat extraordinària per analitzar dades i donar respostes, però, si més no de moment, no disposen de bones capacitats per fer-se bones preguntes. Aquesta és un capacitat humana que cal que adquireixi protagonisme en el procés d’aprenentatge. A l’hora de desenvolupar nous plans educatius, cal que siguem molt conscients de la transició que estem vivim des del punt de vista laboral. Moltes tasques reproductives en les quals es basava l’educació tradicional han anat desapareixent i ho seguiran fent. Les cadenes de producció han anat substituint els seus treballadors per màquines i han aconseguit més eficiència i rendibilitat. Les agències de viatges s’han hagut de reinventar, i avui pràcticament tota la població compra els bitllets via telemàtica. Què passarà amb tot el sector dels transports quan s’implanti la conducció autònoma? Què hauran de fer els treballadors de les autoescoles quan, en un futur, probablement molt proper, pugui desaparèixer el carnet de conduir? Què passarà amb el boom de la construcció i la mà d’obra quan s’imposi la impressió 3D a gran escala? Avui mateix ha començat una substitució silenciosa però implacable de treballadors de les caixes de cobrament dels grans magatzems i supermercats. I demà, què seran capaces de fer les màquines i els robots millor que els humans? Les habilitats necessàries per ocupar llocs de treball estan canviant, i cada vegada més serà indispensable, a més de disposar de coneixements, ser capaços de processar-los i aplicar-los per reinventar, innovar i crear. En definitiva, l’educació no es pot focalitzar a ensenyar només allò que un robot pot fer millor que nosaltres. Ja fa molt temps, el 1997, Deep Blue, un ordinador creat per IBM va derrotar Kaspàrov, el millor jugador del món d’escacs del moment. Aquesta va ser la primera derrota que la humanitat va tenir davant d’un robot, però cal tenir present que avui qualsevol petita aplicació de mòbil o d’un ordinador senzill podria superar la capacitat d’aquell superordinador que pesava quasi dues tones.

Tot just estem a l’inici de la quarta revolució industrial, marcada per la convergència entre tecnologies digitals, físiques i biològiques, que probablement canviarà el món tal com el coneixem. En la primera revolució industrial es va passar de la producció manual a la mecanitzada amb la màquina de vapor. La segona va ser impulsada per l’electricitat i el ferrocarril. I la tercera, a mitjans del segle XX, va arribar amb l’electrònica, la tecnologia de la informació i les telecomunicacions. Ara estem en la transició cap a un nou paradigma de connectivitat total. La quarta revolució industrial arriba deu vegades més ràpidament que la primera i afecta una base de població tres-centes vegades superior. La nova revolució està guiada per la transformació digital. En la quarta revolució industrial, com canviarà la intel·ligència artificial o la robòtica les nostres vides? Es preveu que el 2021, 3.500 milions dispositius ja portaran incorporat algun tipus d’assistent virtual, com les conegudes Siri o Alexa. En pocs anys la intel·ligència artificial formarà part de la nostra quotidianitat i possiblement la començarem a trobar indispensable. Avui utilitzem els assistents per posar música, buscar un restaurant o enviar un missatge de WhatsApp mentre cuinem o conduïm, sense haver de treure el mòbil de la butxaca. Però això només és el començament d’un potencial extraordinari en què els dispositius respondran preguntes d’una forma contundentment més eficient que els humans. Cada vegada més empreses i institucions disposen d’assistents que s’aniran convertint en companys de treball que permetran prendre decisions estratègiques millors. Els chatbots complementaran l’experiència positiva del client, oferint-li diferents tipus de suports. En camps com la medicina, ja s’està experimentant en eines que, analitzant símptomes amb les preguntes adequades i contrastant la simptomatologia del pacient amb milions de dades emmagatzemades, podran realitzar diagnòstics millors i més ràpids que els dels mateixos professionals de la medicina, que parteixen dels seus coneixements i la seva limitada experiència. Possiblement molt aviat la intel·ligència artificial ens permetrà predir la comanda d’un client abans que es produeixi, advertir una potencial depressió en un adolescent (a través dels seus comentaris a Facebook) o prevenir un possible infart dies abans que passi. Com diu l’expert en estratègia digital Genís Roca, mentre que abans trucàvem al metge quan ens trobàvem malament, aviat el metge ens trucarà per dir-nos que no ens trobem bé. Es fa difícil preveure com la tecnologia continuarà transformant el món on vivim, però el que és clar és que l’educació no pot ser aliena a aquesta revolució. No només caldrà incorporar la tecnologia o el Big Data en el procés d’aprenentatge, sinó sobretot saber identificar de manera adequada quines són les noves finalitats de l’aprenentatge per poder sobreviure amb qualitat i identitat personal en aquest context canviant. I és clar que en una societat on els coneixements que hem de memoritzar els trobem en qualsevol dispositiu, haurem de prioritzar una pedagogia del pensament i del coneixement, on la capacitat de fer-se preguntes s’imposi a l’aprenentatge tradicionalment receptiu, acrític i memorístic.

Una de les principals dificultats a l’hora de fer possible una veritable transformació educativa és l’aferrament docent a falsos mites, que tot i que sovint no estan fonamentats, ni científicament ni empíricament, estan del tot arrelats en la concepció educativa de moltes famílies i de docents, i per descomptat en el mateix sistema educatiu. Tal com explica Héctor Ruiz al seu llibre Cómo aprendemos 4, el rastre de la nostra pròpia experiència educativa des d’infants ens provoca un biaix, sovint molt consolidat, que reiteradament condiciona la pràctica de molts docents. Una tendència natural que ens acostuma a conduir cap a allò que confirmen les nostres pròpies idees, més que no cap a allò que s’ha provat o contrastat. Durant la meva experiència com a director he topat nombroses vegades amb argumentaris poc fonamentats, però francament difícils de rebatre pel nivell de convicció amb què són viscuts. Al llarg del procés intens de transformació viscut a l’escola Sadako, recordo nombrosos debats pedagògics d’alt voltatge en els quals van aflorar moltes percepcions personals arrelades a la nostra pròpia història, que vam mirar de fonamentar o contraposar amb visions d’experts o amb intuïcions més o menys encertades.

D’una manera especial recordo quan, ja fa molts anys, vam valorar la possibilitat de barrejar els grups classe de cada curs de forma periòdica. En aquella època els grups classe es perpetuaven des dels tres anys fins a 4t d’ESO en dos grups amb minses interaccions personals. Avui, aquest debat sembla irrellevant, en un context on l’alumnat es barreja de manera sistemàtica amb tot l’alumnat del curs, i el d’altres cursos, amb tota la normalitat. Però en aquell moment, on la innovació no era una paraula incorporada en el lèxic docent, aquest canvi va ser llargament i emocionalment debatut. Encara guardo alguns dels comentaris que es van presentar en aquell moment i que es van convertir en veritables murs infranquejables que va caldre superar amb negociació i convenciment: «Si una cosa funciona, no cal tocar-la», «Barrejar els grups del curs no garanteix solucionar els possibles problemes que fa que ens estiguem plantejant aquesta barreja de grups», «La barreja no garanteix la millora dels vincles negatius i sí la ruptura dels positius» o «Fa molts anys que ho fem així i bé que ha funcionat». Aquests arguments són difícils de contraposar des d’opinions fonamentades en la mateixa subjectivitat de qui les ha aportat. Un dels arguments més utilitzats pels membres més resistents de qualsevol organització sempre sol ser el de «sempre s’ha fet així» (una versió del «si una cosa funciona, no cal tocar-la»), un postulat tan aclaparador com inconsistent. En aquest context, la neurociència aporta nous arguments fonamentats, sobre els quals es fa una mica més senzill prendre decisions i poder donar resposta a aquelles opinions més passionals.