Jordi Musons - Reinventar l'escola

En un món tan canviant com l’actual ja no n’hi ha prou amb maquillatges de comunicació i màrqueting o amb la incorporació puntual de metodologies interpretades com a noves. Es tracta de ser capaços de construir una nova educació amb sentit per viure en societat de forma plaent i competent. Gran part del sector educatiu de pràcticament tot el planeta està mirant de donar un nou sentit a l’educació i als propòsits que se’n deriven. És un moviment harmònic en el qual estan immersos tots els sistemes educatius del món. I encara que hi ha força consciència que no cal destruir l’escola com a institució, també hi ha força consens que s’ha de reinventar. Es tracta de somiar i ser capaços de redissenyar l’educació perquè aquests infants i joves siguin també capaços de donar resposta als grans reptes del planeta. Tenim l’oportunitat i la responsabilitat de treballar per una educació millor i per una educació transformadora. Una educació en la qual no només s’aprengui millor, sinó que també sigui útil per viure millor.

En els diferents capítols d’aquest llibre miraré d’aprofundir en quins camins s’estan traçant per revolucionar l’educació de manera que aquesta respongui com a mínim als nous propòsits de l’actual segle XXI. Abans d’endinsar-nos-hi proposo al lector que faci un exercici creatiu. Li proposo que, per uns instants, jugui a crear la seva pròpia escola. Com seria l’escola ideal del lector? Què s’hi hauria d’aprendre? Com s’hi aprendria? Com seria la seva escola, sense atavismes polítics, socials o morals. Simplement li proposo que jugui uns instants a dibuixar o definir què voldria que aprenguessin els seus alumnes i, sobretot i el més important, per què ho haurien d’aprendre.

Aquest mateix divertimento quan es proposa a l’alumnat és màgic i apassionant. En general són terriblement enginyosos amb els espais i donen un gran protagonisme a la part lúdica i social de l’aprenentatge, però també en els propòsits. Per descomptat, tot i l’alt grau de creativitat dels infants, també aquests estan subjectes a nombrosos apriorismes que consideren naturals per la càrrega cultural que han viscut tantes generacions abans que ells.

Com seria l’escola del lector?

Res més lluny de la meva intenció que iniciar una polèmica passional entre «llibres de text, sí» o «llibres de text, no». Com ja he reiterat, ni el format ni l’eina són tan importants com els propòsits que ens mouen a utilitzar-los. Però és clar que els llibres de text són una de les tradicions més assentades en l’entorn educatiu, i que de la seva presència se’n deriven molts dels implícits de l’aprenentatge de l’escola tradicional. El tàndem llibre de text-currículum sol ser automàtic i normalment inseparable.

Quan un llibre de text arriba a les mans de docents i alumnes, tendeix a ocupar un gran espai d’aprenentatge de l’aula i a convertir-se en l’esquelet de tot l’itinerari escolar. Sovint a l’aula els llibres de text acaben sent els substituts de la vida real, i els continguts que s’hi despleguen fàcilment es converteixen en els propòsits de l’aprenentatge a l’aula. D’una manera pràcticament inconscient, el llibre condicionarà la totalitat de la dinàmica d’ensenyament-aprenentatge i la conduirà cap a un model individualista centrat en la transmissió i la magistralitat. En realitat, aquesta dinàmica no ve condicionada pel mateix llibre de text, encara que també, sinó per la inèrcia que aquest determina després d’anys de permanència en el sistema. És com una mena d’analgèsic que dissuadeix qualsevol docent de desplegar tot el seu potencial i inhibeix la seva capacitat creativa i pedagògica com a docent. I és clar que el llibre de text també ofereix grans avantatges, especialment des de la perspectiva docent, ja que, quan se n’automatitza l’ús, facilita la planificació i redueix notablement la tasca docent. És còmode i ens porta per un camí reconeixible i fàcil de transitar.

Hi ha dos grans motius que fan que, quan el llibre de text entra a l’aula, acabi convertint-se en el patró principal de l’aprenentatge. Per una banda, la por de no acabar-lo i de no poder fer tot el temari, de manera que es confonen els conceptes desplegats al llibre de text amb el currículum competencial desitjable, majoritàriament proposat per la mateixa administració. Per l’altra, la necessitat d’haver de justificar el seu cost a la família que l’ha comprat: tots els docents són conscients que és difícil d’argumentar que a final de curs torni a casa un llibre no utilitzat. I aquesta consciència n’acaba determinant en moltes ocasions l’ús predominant. Segons l’OCU, la despesa mitjana de llibres de text per estudiant durant el 2019 va ser de 159 € per alumne, tot i que aquesta xifra s’eleva a 198 € si descomptem aquells alumnes que s’acullen a programes de gratuïtat de les diferents comunitats. El cost dels llibres de text no és un tema menor. Qualsevol inversió educativa, sigui pública o de les mateixes famílies, hauria de revertir de forma proporcional en equitat i qualitat educativa en el sistema, i si no és així s’hauria de revisar. Comunitats com Andalusia, Navarra o la Comunitat Valenciana, que disposen de programes de gratuïtat universal per a l’alumnat de la comunitat, acumulen volums no menyspreables de despesa pública centrada en aquesta eina. A Andalusia, per exemple, el curs 2019-20 es van invertir 105 milions d’euros 2en el programa de gratuïtat de llibres de text per als alumnes de la comunitat.

Com deia, però, l’entrebanc educatiu no rau pròpiament en el llibre de text, sinó en el que se’n deriva. I tampoc té a veure amb el seu format. Sigui dit que tot i que el format digital ofereix algunes possibilitats més, com ara la incorporació del llenguatge audiovisual, la manera d’utilitzar-lo no difereix gaire de la del seu germà en paper. I tot i que el seu ús augmenta, la seva presència en una societat tan tecnològica com l’actual és residual, ja que només va representar un 3,2 % del total dels llibres de text venuts el curs 2018-19. En general, tot i que darrerament les editorials han fet esforços importants per elaborar llibres amb una voluntat més competencial, els docents continuem tendint a reclamar el format tradicional, amb un altíssim contingut escrit i individual, molt exigent per a l’alumnat menys hàbil en aquestes competències. Des del punt de vista de l’atenció a la diversitat, els llibres de text solen ser molt poc adequats. Solen induir a un model d’aprenentatge homogeni del tot coherent amb l’estructura escolar d’una matèria, una sessió, una mateixa edat, una hora, un sol mestre o mestra i, és clar, un llibre de text.

És clar que no cal matar el llibre de text, i molt menys encara els llibres en general, com a instruments excel·lents de suport a l’aprenentatge. Però el seu ús ha de ser compatible amb el fonament de les soft skills , competències com ara el pensament crític, la creativitat, la comunicació, l’autonomia, la capacitat d’aprendre a aprendre o de treballar en equip, per citar alguns exemples. I per saber-ho fer amb les condicions d’omnipresència del llibre de text, calen docents molt qualificats que sàpiguen fer-ne un ús racional, amb una mirada crítica, de manera que puguin arribar a posar en qüestió els continguts del mateix llibre i siguin capaços de proposar un ús adequat del coneixement que es desplega en el paper per utilitzar-lo dins de l’aula en dinàmiques d’aprenentatge actiu i significatiu. En definitiva, és tot un repte.

En diversos capítols del llibre m’endinsaré en diferents eines i metodologies que al meu entendre poden aportar un aprenentatge més competencial que el que es desprèn de la utilització plena d’un llibre de text. Però en aquest capítol em volia centrar en la necessitat de dissenyar estratègies educatives que indueixin en l’alumnat la capacitat de fer-se preguntes, un esperit que segons la meva opinió és antagònic del que promouen els llibres de text i alhora és indispensable per ser competents en l’actual societat del coneixement. Com diu Philippe Meirieu, als infants els sedueix la simplificació de les coses, perquè hi troben un refugi confortable. El rol de l’adult és fer dubtar l’infant de les certeses que té: no es tracta de trencar-les, sinó de posar-los interrogants perquè vagin més enllà. El que cal és sortir d’aquelles teories que ho justifiquen tot i qüestionar les certeses de l’infant per fer-lo fugir del terreny d’aquesta seguretat.