Jordi Musons - Reinventar l'escola

L’estabilitat pròpia de la generació anterior s’ha transformat en una dinàmica de canvi exponencial. Molt possiblement els infants que tot just ara han iniciat l’escolaritat canviaran entre quinze i vint vegades de feina al llarg de la seva vida, i es trobaran que com a mínim entre un 20 % i un 40 % de les professions actuals s’hauran transformat radicalment o simplement hauran desaparegut. El lector recorda com era la seva vida quotidiana l’any 2000, just en el canvi de mil·lenni? Quina moneda utilitzava? Qui governava? Qui era el president del Barça? Tenia mòbil? I internet? Amb què feia fotografies? Què fa ara que abans no podia fer? En què ha canviat la seva vida diària amb la presència permanent de la tecnologia? Vivim en un món global, mutant i que cada vegada ho serà més. Els infants que ara estan començant la seva escolaritat obligatòria probablement viuran per veure el segle XXII. Com afectarà el tsunami tecnològic les seves vides? La societat en què viuran, sotmetrà la tecnologia al servei de les persones o serà a la inversa, i les persones seran sotmeses per la tecnologia? El que aprendran a l’escola ho podran utilitzar en aquest món líquid i canviant?

És cert que moltes preguntes són de resposta incerta, però del que estem segurs és que l’argumentari que sovint donava sentit a l’educació de la generació anterior avui ja no és vigent. A moltes i molts de la meva generació se’ns va repetir a casa i sovint a les aules que havíem d’estudiar per aprovar, i així aconseguir un títol que ens permetria anar a la universitat, per poder tenir més tard una feina com cal. A més, influïts per les professions dels nostres pares (gran part de les mares no treballaven), ens imaginàvem treballant en una sola empresa o organització durant tota la vida, on aniríem progressant a poc a poc per millorar el nostre salari. Avui aquest argumentari sembla extret d’una pel·lícula romàntica poc creïble, però per a molts va ser un mantra recurrent durant la nostra escolaritat. Encara avui aquest discurs antic ressona per alguna aula de les escoles actuals.

Fins i tot els estudis més conservadors apunten que entre el 10 % i el 50 % dels treballadors actuals a tot el món veuran afectat el seu lloc de treball arran de la nova onada d’automatització. És cert que en les darreres dècades moltes vegades per cada lloc de treball que ha desaparegut se n’ha creat un de nou lligat al canvi provocat. Però la introducció de la intel·ligència artificial en el procés d’automatització provocarà un salt com a mínim preocupant en la substitució de les persones en els processos de producció i creació. La capacitat per aprendre que està desenvolupant la tecnologia ja no només farà que aquesta sigui capaç d’automatitzar activitats humanes, sinó que a més serà capaç de prendre decisions i emular el pensament lògic racional, dues de les capacitats que fins ara eren estrictament humanes. El mercat laboral actual també és molt més volàtil. Una gran empresa que entrava a l’índex de Standard & Poor’s dels Estats Units hi romania quaranta o cinquanta anys. Avui la mitjana de longevitat en l’índex és d’entre deu i quinze anys. Les transformacions socials, econòmiques, tecnològiques i fins i tot polítiques que està vivint la nostra societat han modificat innumerables estructures que fins fa molt poc semblaven immunes al pas del temps. Ni consumim, ni treballem, ni ens relacionem de la mateixa manera que ho fèiem pocs anys enrere. L’educació no pot ser aliena a aquest procés de canvi exponencial que estem vivint. De la mateixa manera que seria estrany que algú recuperés la màquina d’escriure, el correu postal o el paper de calcar, no té gaire sentit que, en un moment en què podem accedir a una quantitat ingent d’informació, les escoles continuem utilitzant el llibre de text i la memorització com a eix vertebrador de l’aprenentatge, i el docent com a proveïdor principal del coneixement. L’escola té la responsabilitat d’oferir als infants i als joves els recursos que els permetin afrontar el seu futur amb les màximes garanties i oportunitats per desenvolupar-se personalment, professionalment i cívicament en la societat en què viuen diàriament.

Cada vegada són més les empreses i les organitzacions a tot el món que fonamenten els seus processos de selecció en competències i no pas en titulacions. Processos en els quals adquireixen valor les soft skills (competències febles), com ara la creativitat, la resiliència, la capacitat de treballar en equip, la gestió del temps o l’adaptabilitat. El veritable currículum d’una educació de qualitat també ha de posar el focus en aquestes habilitats de primer ordre. L’educació no té només un propòsit intel·lectual, sinó que aspira al desenvolupament en totes les dimensions. A Sadako, cap a l’any 2005 vam acordar sustentar tot aprenentatge proposat a l’escola sobre l’esquelet de les set C de l’aprenentatge: la Comunicació, la Creativitat, la Cooperació, el pensament Crític, el Compromís, la Curiositat i la Ciutadania, amb l’objectiu de posar en valor aquestes competències, que al nostre entendre es converteixen en indispensables en la societat actual.

Un obstacle per prendre consciència de les necessitats reals dels contextos laborals i socials actuals és que, en general, els equips docents de les escoles, i en molts casos també de les universitats, tenim molt poc recorregut personal en espais laborals que no siguin la mateixa docència. Pràcticament la totalitat dels mestres d’infantil i de primària han cursat el grau de magisteri i no han conegut altres àmbits professionals que el docent, primer com a alumnes i després com a treballadors. A secundària i a batxillerat es produeix una situació similar. Un gran percentatge dels docents disposem d’una titulació que acredita els nostres suposats coneixements en una àrea en la qual en molts casos no haurem exercit mai. En tots dos casos, els estudiants que han aconseguit accedir a un lloc en el cos docent deuen haver acreditat unes bones competències de memorització, concentració i estudi, sovint indispensables per aconseguir la titulació requerida per arribar fins a la docència. Una mena de bucle on els més hàbils en aquest context són els que accedeixen a impartir una docència en la qual possiblement fonamentaran allò que a ells mateixos els va funcionar.

Des d’aquesta experiència d’èxit personal tan intensa, no és senzill comprendre com estan canviant els entorns laborals ni les competències que avui necessiten els nostres joves per accedir a un futur amb garanties. L’endogàmia professional estesa dins el món universitari i docent allunya el sector de la realitat social i professional on s’ubica, i d’alguna manera dificulta que el sistema disposi d’una mirada disruptiva clau per analitzar de manera objectiva cap on ha d’evolucionar l’educació actual.

Cada govern de torn té la temptació de crear una nova llei educativa en la qual, d’alguna manera, pugui incorporar la seva ideologia ètica i social en el currículum amb la creença, francament ingènua, que aquesta transformació comportarà en els ciutadans un viratge de les seves idees polítiques. I no és pas casualitat que els currículums que més han variat en cada nova llei educativa hagin estat en l’àmbit dels drets socials i la ciutadania. Sota una pàtina d’innovació i actualització educativa, cada nou govern ha modificat els continguts i el nom d’aquest currículum de ciutadania. Durant la dictadura es va incorporar la formación del espíritu nacional , als anys vuitanta molts vam haver de llegir i estudiar la Constitució i l’Estatut, i el 2007 Zapatero hi va incorporar l’educació per a la ciutadania (LOE), que el 2014 va ser substituïda, amb la llei Wert del Partit Popular (LOMCE), per una matèria amb el nom d’educació en valors socials i ètics; ara, de nou, el 2020 la llei Celaá (LOMLOE), de la coalició del Partit Socialista i Podem, ha tornat a desplaçar el pèndol ideològic cap a l’esquerra, fins que els partits més conservadors tornin a governar i la tornin a potinejar. Que els governs encara pensin que la manera de garantir que els ciutadans tinguin uns determinats valors sigui crear una assignatura, sincerament és un signe inequívoc de no comprendre com ha evolucionat l’ecologia de l’aprenentatge de la societat actual del coneixement, cosa que explica moltes de les polítiques educatives desenfocades que sovint lideren el nostre sistema educatiu. Afortunadament, tot i aquest context, són molts els centres que han posat en marxa processos interns de transformació, sobretot metodològica. De fet, en un període molt curt de temps (de dos a tres anys), moltes institucions educatives han aconseguit instaurar transformacions metodològiques extraordinàries. Cal dir, però, que la pressa per implantar processos de transformació en la qual molts centres estan immersos, pot tenir el risc que se centrin més en el com que en el perquè. La innovació, com la tecnologia, per se no són sinònims de millora educativa, sinó que són instruments al seu servei. Introduir només un canvi metodològic és molt similar a començar a construir la casa per la teulada. El que fonamentarà un canvi metodològic seran els seus objectius, els nous propòsits que justifiquin la metodologia, el currículum que li doni sentit. Tot l’equip que aborda un canvi metodològic ha de ser capaç de defensar el perquè d’aquest canvi, més enllà de les mecàniques que se’n derivin. Si no hi ha una definició compartida dels objectius finals de cadascuna de les nostres accions, es poden donar grans contradiccions que perjudiquin la consolidació dels aprenentatges. Canviar de metodologia sense comprendre el sentit últim d’aquest canvi ens pot dur al mateix lloc on érem, i només haurem perdut temps i molt possiblement energia.