Joan Puigcercós - Picar pedra

Aquest panorama explica que, ja en la Transició, les propostes plantejades en clau de «reconstrucció nacional» —és a dir, de consolidació de les bases identitàries del catalanisme en el nou marc autonòmic— tinguessin molta més acceptació social que no pas la proposta radicalment rupturista de l’independentisme.

D’altra banda, en el camp específic tant de les velles esquerres com de les noves esquerres radicals sorgides arran dels fets del Maig del 68, l’independentisme d’esquerres va haver de sostenir en minoria una dura lluita ideològica contra les tesis defensades des d’un marxisme dogmàtic, que, en nom de l’internacionalisme, sostenien que la lluita nacional era pròpia de la burgesia i només servia per dividir la classe obrera.

Tot plegat va fer que l’independentisme no tingués la capacitat d’arrossegar cap a les seves tesis ni tan sols una bona part del catalanisme cultural que s’havia generat a Catalunya durant els anys seixanta i setanta del segle xx, el qual es va comprometre políticament amb les prioritats de la Transició espanyola. Es consumava un matrimoni que deixava els independentistes amb poc marge per créixer i amb l’obligació de fer front als relats polítics dominants, marcats primer pel PSUC i després pel pujolisme.

Eren uns relats que definien unes línies d’acció política que tenien poc a veure amb la idea de la independència, i que, ben al contrari, propugnaven la noció d’una Catalunya que havia de ser la gran locomotora de la modernització de l’economia espanyola i la brúixola democratitzadora i progressista de la política estatal.

4. Jordi Pujol, un home del règim?

El plantejament independentista, doncs, va quedar circumscrit a minories reduïdes durant el règim franquista, i amb l’arribada de la democràcia tampoc no va aconseguir implantar-se com un corrent polític seguit massivament.

En aquest context, el president Jordi Pujol es configura com el nou líder de Catalunya brandant la carta d’una catalanitat entesa com la palanca que podia fer possible la influència dels catalans en la governabilitat d’Espanya a canvi de bons tractes econòmics i «nacionals». Era una aposta que bandejava qualsevol tesi trencadora perquè hi havia un interès per emparentar-se amb l’esperit de la Transició i de la Constitució, una eina que aleshores es pensava que podria ser objecte d’una lectura oberta i, per tant, ser usada en benefici propi.

La nova legalitat espanyola es va voler interpretar, per tant, com un marc històric altament favorable als interessos del país, que permetia una defensa eficaç de la seva catalanitat. Aquest relat és el que va propagar Pujol i el que van adoptar també altres actors polítics importants, com el PSC i el PSUC.

L’enfortiment de la catalanitat esdevé la gran batalla que s’entén com a prioritària, i es converteix en la idea força de la centralitat política a Catalunya. El president de la Generalitat construeix i tradueix en acció política un discurs en el qual es reclama «respecte per al fet diferencial català», al mateix temps que presenta CiU com un partit frontissa útil per garantir l’estabilitat dels governs espanyols. Primer amb la UCD d’Adolfo Suárez, després amb el PSOE de Felipe González i finalment amb el PP de José María Aznar, amb l’anomenat pacte del Majestic el 1996.

Jordi Pujol és el polític català que més habilitat ha tingut per encaixar el discurs catalanista dins d’un estat espanyol que durant anys el va elogiar pel seu perfil d’«home d’estat», fins al punt de distingir-lo amb el títol ben significatiu d’Español del Año, concedit pel diari ABC l’any 1985.

Pujol va gestionar la pau social de Catalunya mentre es passejava pels passadissos ministerials de Madrid pescant peixos per omplir el cove autonòmic a mesura que s’anava convertint en un dels grans garants de la unitat d’Espanya. Després de la seva retirada, el van trobar a faltar.

Tant és així, que els polítics espanyols invocaven el seu nom amb emfàtiques declaracions de l’estil «Pujol no ho hauria fet mai» o «Amb Pujol això no passaria» quan s’atacava la política catalana que s’anava allunyant de les tesis del govern central.

No es poden negar a Jordi Pujol els rèdits aconseguits amb les seves polítiques, però en qüestions de fons el pujolisme no va arribar a assolir els profits obtinguts pels governants del País Basc ni tampoc a donar compliment als seus anhels de bastir estructures d’estat propi.

Amb aquest bagatge, es podria afirmar d’entrada que Pujol va ser un home del règim, però el seu passat de lluita antifranquista obliga a matisar l’afirmació.

L’eclosió de la seva figura és molt anterior a la Transició, i així ho acredita la seva tasca de reconstrucció nacional durant més de vint-i-cinc anys, amb presó inclosa. No es pot dir que va ser un polític del règim, atès que no va sorgir de les entranyes de l’Estat i va lluitar per combatre’l en la seva primera etapa.

En canvi, sí que es pot argumentar que Pujol, des del 1977, va ser un líder còmode i acceptat pels poders de Madrid. No era del règim, però sí que va ser útil al règim. Aquesta realitat no ha d’impedir constatar que, malgrat tot, l’autogovern exercit pel pujolisme i, posteriorment, per set anys d’esquerra catalanista, des d’una autonomia limitada i autolimitada, ha establert a Catalunya les bases contemporànies de l’estat del benestar i d’alguns elements identificatius diferencials bàsics, com els mitjans de comunicació públics, l’escola catalana, els Mossos d’Esquadra o la gestió de les presons, així com un suport més o menys reeixit a les transformacions econòmiques.

5. La Catalunya organitzada, antídot contra la dictadura

Catalunya es va organitzar socialment als anys trenta a un ritme que no es va produir en cap altre indret de l’estat espanyol. La cultura obrera i popular del país va crear unes experiències de col·laboració que van florir en nous moviments socials —com ara ateneus, sindicats, cooperatives, corals, grups d’escoltes o centres excursionistes—, en una extensa xarxa d’institucions que van ser la clau de volta d’una nova societat civil que es va demostrar més dinàmica que l’espanyola.

Aquest nou model social contenia les llavors per generar diverses tradicions polítiques i culturals de caràcter popular que es van configurar al voltant de corrents com el republicanisme, l’obrerisme o el catalanisme, i van acabar sent la base d’on sorgirien nous partits polítics com ERC. L’hegemonia cultural i social —d’acord amb la concepció gramsciana— als anys trenta havia abandonat el camp conservador i tradicionalista de la Lliga Regionalista, i això va comportar el canvi d’hegemonia política a favor d’Esquerra Republicana.

ERC es va inserir en aquest context social i va tenir un èxit gairebé immediat gràcies, sobretot, al fet d’identificar-se amb la nova estructura social. El triomf del partit s’ha de buscar en la confluència de persones que durant anys van estar relacionades amb entitats i associacions cíviques i populars, que finalment es van trobar sota un mateix paraigua polític. La formació va guanyar a les urnes perquè els seus candidats i militants havien estat «fent campanya» anys enrere al carrer.

El president Lluís Companys i l’alcalde de Barcelona Jaume Aiguader són dos exemples d’aquesta tipologia. El primer havia estat fent una gran feina de defensa dels obrers i dels rabassaires, i també havia treballat en l’impuls de cooperatives agràries. El segon va ser un dels capdavanters de l’higienisme i, com a metge, atenia els obrers gratuïtament.

Aquest teixit de cooperació que va esclatar i florir amb la República es va haver de submergir i capil·laritzar amb l’arribada de la dictadura franquista, però també va contribuir a mantenir el pols de la catalanitat, que va quedar latent en moltes entitats i associacions.