Aquest llibre va d’això, de fer aportacions sòlides al debat sobre l’estratègia que cal seguir per transitar cap a la independència de Catalunya, una via minada per la repressió —com s’ha vist de manera innegable des de la tardor del 2017— i farcida dels dubtes lògics que sorgeixen quan es trepitgen terrenys ignots.
Es tracta d’un camí gens fàcil que caldrà, per força, que es recorri sense fer «un pas en fals, ni mai cap passa enrere», apel·lant a les paraules de Francesc Macià. Perquè això passi, abans cal cimentar bé les bases que permetin avançar amb la determinació precisa, i per aquest motiu és necessària la concepció d’una guia.
L’independentisme necessita un GPS que l’orienti i li faci saber les seves debilitats per afrontar el camí cap a la República. Una estratègia consensuada que alerti dels topants i faci conèixer les realitats del repte que es vol abordar.
Per aquest motiu, els tres conversadors repassen les debilitats, les amenaces, les fortaleses i les oportunitats del moviment republicà català a partir d’una anàlisi realista de la situació de la política del país.
Puigcercós, Huguet i Codina revisiten el passat per desmuntar mites i tombar mentides, incardinen reflexions sobre l’actual correlació de forces a Catalunya, els hiperlideratges als partits polítics, el diàleg amb Espanya i l’estratègia de lluita no-violenta, i apunten canvis a l’hora de presentar-se a Europa, un continent que recela dels nacionalismes i els moviments independentistes, tot i que comprèn el cas català, atesa la degradació de la democràcia espanyola.
Els casos de corrupció, una monarquia desprestigiada, l’auge d’una ultradreta declaradament franquista o la repressió dels aparells judicial i policial sobre la societat catalana i la dissidència en general són debilitats que ensorren més enllà dels Pirineus allò que anomenen la «marca Espanya».
Per valorar aquest context, el lector trobarà en aquestes pàgines diversos capítols que serveixen per sospesar la potència de l’adversari, que no es configura només en un govern estatal ni en un sistema de partits monàrquics i espanyolistes, sinó sobretot en una gran estructura de poder que arrela en la dictadura i que té a l’abast totes les palanques de control i repressió al servei d’un poderós conglomerat d’interessos econòmics. La llotja del Bernabéu i l’Ibex-35 són paradigmes d’aquesta troca de conveniències, privilegis i lucres per a uns quants que l’estat espanyol ni s’esforça a dissimular.
Per confrontar-se a aquest panorama, es proposen línies d’acció per picar pedra , tant en l’àmbit institucional com en el terreny de l’acció social, que facin compatible la gestió del «mentrestant» —més necessària que mai arran de la crisi provocada per la pandèmia— amb l’impuls de noves formes de lluita cívica que empoderin les classes populars i els sectors emprenedors de la societat catalana.
Després d’una època dominada per relats èpics i un excés d’eslògans que anunciaven una proximitat de la independència que va demostrar-se irreal, els ponents tracen l’objectiu de ser més, de continuar aplegant forces socials i polítiques. En definitiva, d’ampliar els perímetres de l’independentisme per assolir i construir una República Catalana que es fonamenti en un model diferent de l’espanyol i que sigui garant del progrés, el benestar i la justícia social.
La publicació d’aquesta aposta per augmentar la base i les claus per saber com cal fer-ho arriba poques setmanes després d’uns comicis en els quals l’independentisme ha superat per primer cop a la seva història el 50% dels vots emesos. La baixa participació provocada per la por al virus explica, en bona part, aquest èxit percentual que, si bé no es pot interpretar com un creixement del suport en termes absoluts, ha de servir d’oportunitat per obrir noves etapes, amb els errors del passat apresos.
Balaguer, febrer del 2021
Dels Segadors
a la sentència del Procés
Mites, mentides i certeses de l’independentisme
1. L’independentisme de masses: una novetat històrica
El 10 de juliol de 2010 un milió de persones van ocupar els carrers de Barcelona per protestar contra la resolució del Tribunal Constitucional que un dia abans havia declarat inconstitucionals catorze articles del projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i n’havia reinterpretat vint-i-set més.
Amb tot, la gran retallada d’aquest projecte ja s’havia produït abans a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, i havia culminat amb el pacte del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, amb l’aleshores cap de l’oposició a Catalunya, Artur Mas.
La decisió posterior dels magistrats del Tribunal Constitucional, el 2010, va ser el cop de gràcia. Va ser rebuda com un atac a les institucions catalanes i descodificada com un entrebanc que posava en entredit el pacte constitucional de la Transició i els intents d’encaix de Catalunya dins l’estat espanyol. Els magistrats del Tribunal Constitucional —per les formes, les actituds i la sentència en si mateixa— van catalitzar la protesta perquè es van erigir davant l’opinió pública catalana com la pitjor representació de la posició agressiva dels aparells de l’Estat contra la voluntat democràtica de la gran majoria de ciutadans de Catalunya.
En aquella ocasió l’enemic exterior va permetre una àmplia expressió unitària de la protesta, que va abastar tot el ventall de forces catalanes de tradició democràtica, i tot plegat va acabar desfent les poques confiances entre el catalanisme i Madrid.
La decisió dels magistrats va obrir una nova era política a Catalunya, que va començar a girar entorn del debat sobre la independència. Va ser una reclamació creixent que va tenir la primera demostració de força aquella tarda de dissabte pels carrers de la capital catalana, que es van omplir d’estelades.
L’independentisme es perfilava com una idea «massiva» que no s’havia vist mai a Catalunya, on l’aspiració de crear un estat propi, separat d’Espanya, no havia existit mai com un fenomen de masses en la història contemporània.
Dit d’una altra manera, dins el catalanisme, l’opció que propugna explícitament la ruptura amb l’Estat no havia tingut mai un suport social tan gran com el que es va començar a albirar aquell 2010. Era un corrent recent, una novetat política que potser ha quedat eclipsada durant els anys del Procés per un relat que sovint s’ha construït, en bona part, sobre la idea d’una herència històrica de defensa de les llibertats nacionals que, erròniament, ha tendit a ser identificada amb l’existència d’un anhel massiu intemporal de separar-se completament d’Espanya.
Pensar que l’independentisme de base àmplia ha «rebrotat» és un error, un mite que ha estat poc desmentit. La realitat és que la proposta d’un trencament amb Espanya fins ara no havia estat majoritària en la història del país, ni tampoc durant la Segona República. Al primer terç del segle xx, l’anhel democràtic i en part republicà era àmpliament compartit a Catalunya, enfront d’una monarquia corrupta que calia foragitar.
No es volia abandonar Espanya, però, sinó forçar-hi un canvi per configurar-la en un estat de caràcter liberal que fos capaç d’acomodar un encaix de la realitat nacional catalana en forma de federació o confederació, en línia amb els postulats que anys enrere ja havia posat sobre la taula el republicà federal Francesc Pi i Margall, o bé, des d’una visió més provincialista, el general Joan Prim, un dels polítics catalans que probablement va saber associar millor Catalunya al projecte espanyol. En tots dos casos, els resultats que van aconseguir van resultar efímers.
Читать дальше