Joan Puigcercós - Picar pedra

Здесь есть возможность читать онлайн «Joan Puigcercós - Picar pedra» — ознакомительный отрывок электронной книги совершенно бесплатно, а после прочтения отрывка купить полную версию. В некоторых случаях можно слушать аудио, скачать через торрент в формате fb2 и присутствует краткое содержание. Жанр: unrecognised, ca. Описание произведения, (предисловие) а так же отзывы посетителей доступны на портале библиотеки ЛибКат.

Picar pedra: краткое содержание, описание и аннотация

Предлагаем к чтению аннотацию, описание, краткое содержание или предисловие (зависит от того, что написал сам автор книги «Picar pedra»). Если вы не нашли необходимую информацию о книге — напишите в комментариях, мы постараемся отыскать её.

El camí per fer real la República Catalana no és gens fàcil. A
Picar pedra, Joan Puigcercós, Josep Huguet i Francesc Codina analitzen en quin punt som, la correlació de forces actual i el context internacional; repassen les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats del moviment republicà, i valoren la potència de l'adversari, una sòlida estructura de poder al servei d'un enorme conglomerat d'interessos econòmics. Els autors proposen línies d'acció per incidir en l'àmbit institucional i civil, per fer compatible la gestió del «mentrestant» amb l'impuls de noves formes de desobediència que empoderin les classes populars i els sectors emprenedors. L'objectiu és construir una via àmplia, inclusiva i plural on cristal·litzi la força, de la societat i de la política, necessària per edificar la República Catalana de la llibertat, el progrés, el benestar i la justícia social. «L'independentisme necessita un GPS que l'orienti i li faci saber les seves debilitats per afrontar el camí cap a la República». —Àlvar Llobet

Picar pedra — читать онлайн ознакомительный отрывок

Ниже представлен текст книги, разбитый по страницам. Система сохранения места последней прочитанной страницы, позволяет с удобством читать онлайн бесплатно книгу «Picar pedra», без необходимости каждый раз заново искать на чём Вы остановились. Поставьте закладку, и сможете в любой момент перейти на страницу, на которой закончили чтение.

Тёмная тема
Сбросить

Интервал:

Закладка:

Сделать

Mai es va buscar el divorci, sinó que hi havia la voluntat d’influir en el model territorial, amb l’objectiu que fos acceptada l’existència d’un estat català —o més ben dit, un subestat, amb un grau elevat d’autogovern— que pogués marcar el camí d’una Espanya diferent. Els intents de proclamar un estat català entès d’aquesta manera ja apareixen a principis del segle xix.

Aquest propòsit polític federalitzant era, tot i això, la llavor de l’independentisme explícit que anys després aniria creixent, però que aleshores només apareixia en alguns petits grups, en part provinents de l’obrerisme i el federalisme radical, impulsats per personatges com Baldomer Lostau, Josep-Narcís Roca i Ferreras o Domènec Martí i Julià.

Ja en el segle xx, poc abans de la dictadura de Primo de Rivera, aquestes tendències confluirien sota el lideratge de Francesc Macià en la creació d’Estat Català (1922). Més tard, van cristal·litzar en agrupacions molt minoritàries, explícitament separatistes, com Nosaltres Sols, de Daniel Cardona (1931), que propugnava una «ruptura de les cadenes de la dominació espanyola».

Així, doncs, l’opció que defensava una república catalana independent deslligada de l’estat espanyol va ser durant molt de temps només un corrent que va conviure amb altres tendències com el foralisme, el provincialisme, el federalisme o el confederalisme. Un corrent minoritari que no ha esdevingut massiu fins avui.

2. Catalunya no volia trencar amb Espanya

A diferència del rebuig generalitzat i sistemàtic del model centralista i oligàrquic de l’Estat, el concepte d’emancipació total respecte d’Espanya ha aparegut poc en la història de Catalunya i ha tingut poca presència en les fites marcades en la memòria col·lectiva. Aquesta qüestió de vegades ha estat objecte d’encesos debats.

En la majoria de guerres i conflictes que recull la historiografia del nostre país s’hi reflecteixen anhels de canvis, de millores socials i de defenses dels drets davant les restriccions derivades de la imposició dels models polítics de matriu castellana, però en comptades ocasions les revoltes plantejaven un trencament radical per separar Catalunya d’Espanya. Durant uns quants segles es van viure conflictes de legitimitats i revoltes contra l’opressió i els abusos de poder, però no enfrontaments formulats a partir de la idea del que avui s’anomena alliberament nacional .

Probablement l’únic episodi clarament independentista va ser la guerra dels Segadors, amb la revolta del conegut Corpus de Sang contra el projecte assimilador espanyol i la posterior proclamació de la República Catalana per Pau Claris el 17 de gener de 1641.

Sigui com sigui, el fil roig que uneix totes les revoltes és la defensa de les llibertats i els drets col·lectius i personals, ja des de l’edat mitjana. En concret, la revolta dels remences de la segona meitat del segle xv, per exemple, va ser una reacció de la pagesia de la Catalunya Vella contra les servituds i els gravàmens imposats pels senyors, contra allò que es va conèixer com els mals usos del feudalisme.

Aquell aixecament va tenir com a objectiu la millora de les condicions al camp, i una part dels camperols revoltats eren partidaris de negociar l’abolició dels mals usos amb l’ajuda del monarca Trastàmara. Tot i això, aquella revolta va ser clau perquè va alliberar parcialment els pagesos de les càrregues feudals i els va fer encara més protectors dels seus drets, al mateix temps que la Generalitat tendia a consolidar la seva sobirania i la seva estructura institucional davant els monarques, cosa que s’esdevindria més clarament als segles xvi i xvii.

Es començava a dibuixar, així, el concepte de nació republicana, dins la qual el marc institucional català era vist com un baluard de defensa de la terra, el treball i els drets. De fet, en el model reivindicat per la Generalitat es pot veure l’aspiració a una protorepública que perdurarà en el marc de la monarquia austriacista, amb conflictes constants.

Ja en el segle xviii, el signe de la participació catalana a la guerra de Successió, majoritàriament alineada amb l’austriacisme, s’ha d’entendre com la voluntat de no retrocedir en l’estatus protorepublicà d’estat propi associat, però no pas sotmès, a la monarquia hispànica. El suport molt majoritari al candidat austriacista que es va produir a Catalunya va ser una decisió encaminada a mostrar el rebuig a les polítiques centralitzadores i unitàries que encarnava l’aspirant Borbó, i no pas el fruit de la decisió de situar-se al marge de la Corona hispànica.

Només quan els aliats internacionals de la causa austriacista van pactar la fi de la guerra i van deixar de fer costat a Catalunya, els catalans es van veure obligats a actuar, per necessitat, com un estat independent. Amb tot, la desesperada resistència final de Barcelona es va fer per mantenir «llibertats, privilegis i prerrogatives».

Després del 1714, els catalans volien preservar els drets i les llibertats reconeguts en les constitucions catalanes i donar suport a les polítiques econòmiques favorables a l’economia comercial. Volien evitar que la nova dinastia borbònica els fes retrocedir en tots dos aspectes, l’econòmic i el de les llibertats. I per això, després que Catalunya fos ignorada per les potències bel·ligerants que van signar el Tractat d’Utrecht, l’ascendent burgesia catalana, al llarg de gairebé tres segles, des del 1714 fins a la fi del pujolisme, intentarà canviar sense gaire èxit l’estructuració territorial i les polítiques econòmiques de l’estat espanyol, però no provarà de separar-se’n.

3. La República catalana independent, una aspiració popular per primer cop

Catalunya ha assumit durant molts anys el paper de reformadora de l’estat espanyol, i ha reclamat alhora un cert reconeixement i respecte dels seus trets diferencials, tant lingüístics com socials i econòmics.

Per resumir-ho en un lema, els catalans han prioritzat històricament la vocació de canviar l’Estat i han rebutjat la trencadissa. La història està esquitxada de moments en què abunden els intents d’influir en les polítiques de la capital espanyola. Aquesta voluntat d’influència ha estat present en les principals tradicions ideològiques, de dreta i d’esquerra, les quals van ser representades fins a la Primera República pels provincialistes liberals burgesos, els federalistes obreristes i els carlins foralistes.

Després, en la fase ja explícitament catalanista, aquesta voluntat d’afavorir la transformació d’Espanya ha estat igualment present en els plantejaments tant de Valentí Almirall com de Jordi Pujol, i també de Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba i Lluís Companys. I, no cal dir-ho, ha estat acceptada per la majoria de la classe política fins fa ben poc.

Ara, però, per primer cop en tres segles, l’independentisme ha trencat finalment les fronteres de la minoria per aconseguir un suport social ampli. La República Catalana, explícitament independent d’Espanya, és una idea que s’ha fet massiva per primer cop en la història durant els anys del Procés.

Al llarg del segle xx, el corrent independentista del catalanisme havia quedat circumscrit a petits partits amb poca capacitat de penetració social, com Estat Català als anys trenta o el Front Nacional de Catalunya i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) durant el franquisme i la Transició. Es pot dir que la independència era una opció que havia estat força incompresa en uns contextos històrics que l’havien relegada a un paper secundari en benefici d’altres aspiracions polítiques.

La immigració d’origen espanyol que va afluir a Catalunya durant la dictadura franquista —que la va convertir en una de les zones de tot Europa que va rebre més població nova— va ser un repte afegit per a l’independentisme, que va aparèixer com una opció de màxims, impracticable, enfront del discurs dominant que prioritzava polítiques de mínims, de «supervivència nacional». Aquest relat dominant esgrimia, a favor de la moderació en els objectius polítics, la delicada situació que patia el catalanisme i alguns dels seus puntals, com ara la llengua, que en aquella època no disposava per ser difosa, coneguda i usada pel conjunt de la població ni d’escoles, ni de mitjans de comunicació ni de cap canal de televisió, i que per tant tenia un accés «vetat» als barris dels nouvinguts.

Читать дальше
Тёмная тема
Сбросить

Интервал:

Закладка:

Сделать

Похожие книги на «Picar pedra»

Представляем Вашему вниманию похожие книги на «Picar pedra» списком для выбора. Мы отобрали схожую по названию и смыслу литературу в надежде предоставить читателям больше вариантов отыскать новые, интересные, ещё непрочитанные произведения.


Отзывы о книге «Picar pedra»

Обсуждение, отзывы о книге «Picar pedra» и просто собственные мнения читателей. Оставьте ваши комментарии, напишите, что Вы думаете о произведении, его смысле или главных героях. Укажите что конкретно понравилось, а что нет, и почему Вы так считаете.

x