Teresa Duch - Camins de pedra

Здесь есть возможность читать онлайн «Teresa Duch - Camins de pedra» — ознакомительный отрывок электронной книги совершенно бесплатно, а после прочтения отрывка купить полную версию. В некоторых случаях можно слушать аудио, скачать через торрент в формате fb2 и присутствует краткое содержание. Жанр: unrecognised, ca. Описание произведения, (предисловие) а так же отзывы посетителей доступны на портале библиотеки ЛибКат.

  • Название:
    Camins de pedra
  • Автор:
  • Жанр:
  • Год:
    неизвестен
  • ISBN:
    нет данных
  • Рейтинг книги:
    3 / 5. Голосов: 1
  • Избранное:
    Добавить в избранное
  • Отзывы:
  • Ваша оценка:
    • 60
    • 1
    • 2
    • 3
    • 4
    • 5

Camins de pedra: краткое содержание, описание и аннотация

Предлагаем к чтению аннотацию, описание, краткое содержание или предисловие (зависит от того, что написал сам автор книги «Camins de pedra»). Если вы не нашли необходимую информацию о книге — напишите в комментариях, мы постараемся отыскать её.

L'any 2013 un equip d'arqueòlegs de la Universitat Rovira i Virgili, en l'excavació d'un jaciment paleolític al Molí del Salt, al terme de Vimbodí i Poblet, van fer una troballa que revolucionava el coneixement de l'art a la Prehistòria. Era una pedra on hi havia representades set cabanes similars. La pedra representava la primera reproducció artística d'un grup social i un dels primers exemples de paisatgisme, ja que per una banda mostrava la forma de vida dels caçadors, i per l'altra, els gravats reproduïen allò que l'artista veia al seu davant. Una de les conclusions a què van arribar els arqueòlegs és posada en dubte en aquest llibre.
La pedra, objecte real, ha donat lloc a aquests sis relats de ficció que, situats sobre contextos històrics diferents, abasten un període de catorze mil anys, al llarg dels quals la protagonista va transitant pel que ella mateixa en diu «camins de pedra».
"…Xom es queda assegut força hores sota l'abric dels àpats, el foc i les històries, i observa tot el que la vista pot abastar-li: les cabanes, la seva, ara just al seu davant, els arbres fruiters, les muntanyes que van canviant de color segons el punt al cel del sol que les il•lumina i el riu que no veu però que recorda, gràcies al so de l'aigua que corre. Ho esguarda tot amb atenció i sempre hi descobreix nous matisos; en els verds, en la forma dels arbres, en les cabanes aparentment iguals, però diferents. En una de les seves modestes i dificultoses caminades, trobarà una pedra. Plana, més llarga que ampla, acabada en punxa en un extrem. I la idea que anava agafant forma quan Par li va portar els bastons, quedarà perfectament perfilada en el seu cap. —Mam, necessito una pedra llarga.
…Quan Xòmic va morir, Bora ja feia moltes llunes que havia deixat a la seva neta allò més valuós que Mam li havia llegat: la pedra amb les cabanes. La nena no va entendre fins més endavant, i encara només a mitges, el perquè l'àvia s'havia posat tan solemne: aquesta pedra és el símbol de la nostra família i de la nostra tribu —li havia explicat, tornant a regirar el seu cor— Tu n'has de tenir cura i si els que venen després de tu també en tenen, la pedra parlarà de nosaltres d'aquí a milers i milers de llunes".

Camins de pedra — читать онлайн ознакомительный отрывок

Ниже представлен текст книги, разбитый по страницам. Система сохранения места последней прочитанной страницы, позволяет с удобством читать онлайн бесплатно книгу «Camins de pedra», без необходимости каждый раз заново искать на чём Вы остановились. Поставьте закладку, и сможете в любой момент перейти на страницу, на которой закончили чтение.

Тёмная тема
Сбросить

Интервал:

Закладка:

Сделать

Teresa Duch

Camins de pedra

1ª edició juliol 2019 Teresa Duch Illustració de portada Maijo Ginovart - фото 1

1ª edició: juliol 2019

© Teresa Duch

Il·lustració de portada: Maijo Ginovart Lluís

Disseny de la coberta: ImatChus

Terra Ignota Ediciones

c/ Bac de Roda, 63, Local 2

08005 – Barcelona

931.73.22.29 - 638.07.85.00

www.terraignotaediciones.com

ISBN: 978-84-120490-7-7

IBIC: FA 2ADC

La història, idees i opinions escrites en aquest llibre són propietat i responsabilitat exclusiva de l’autor.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).

ÍNDEX

LA PREHISTÒRIA DE LA MEVA HISTÒRIA

CAMINANTS

L’ALFABET

EL CASTOR

OC!

LA TEVA MEMÒRIA, ROCCO

LES ROSES

LA MEVA ÍNTEGRA HISTÒRIA

AGRAÏMENTS

LA PREHISTÒRIA DE

LA MEVA HISTÒRIA

Per als amants dels nombres llargs diré que la meva vida es divideix en dues parts. La primera té una llargada de quatre mil sis-cents milions d’anys i s’eleva a la data de formació de la Terra. Jo era part d’una entitat molt més gran. Com d’una família, però sense esquerdes, amb una cohesió perfecta. Almenys això vaig creure fins que diversos moments de confusió em van anar convencent que la fragilitat també formava part de la meva naturalesa. Vaig adoptar la meva forma actual en el darrer cataclisme geològic. No en puc explicar els detalls, encara ara m’esgarrifo. Soc com soc des d’aleshores. En essència, vull dir. Després del xoc traumàtic de separar-me de la meva «família» vaig anar a parar a un riu, ara no sabria dir quin, i és que si us he de ser franca, abans de conèixer els humans, jo no sabia res de res. Reflectida en les seves aigües em vaig veure tan escarransida, tan poca-cosa, que el primer pensament va ser el de no lluitar. Sort que el corrent de l’aigua em va fer remuntar! I vaig començar el meu camí aparentment solitari que, en realitat, no ho era tant. Nosaltres ens movíem pel món, pels viaranys que, amb un cert menyspreu i planyent-nos-en, anomenàvem camins de pedra, uns camins pels quals ens empenyien les circumstàncies sense que hi poguéssim posar voluntat per canviar-les, ni per desviar-nos vers altres rutes. Avui teníem una companyia i demà en teníem una altra; igual podíem restar un milió d’anys en el mateix lloc, com moure’ns un centenar de vegades en un dia. Tot depenia de les forces de la naturalesa, de les quals algú va dir, crec que amb ironia, que en determinats moments en formàvem part. Jo era el que soc ara —sense les marques que m’atorguen personalitat— amb la diferència que el meu contorn i les meves arestes eren tan pronunciats que em conferien un aspecte agressiu, gens d’acord amb la meva manera de ser. Les vicissituds per aigua, terra i, a vegades, aire van conformar les meves formes actuals, més suaus i arrodonides.

Abans d’establir-hi contacte, els humans em semblaven força desastrosos. Sempre amunt i avall, amb tantes necessitats i amb una existència tan limitada... Només en quatre breus milions d’anys van canviar de forma tantes vegades que en vaig perdre el compte: ara es posaven drets, ara abandonaven les urpes i es deixaven créixer les ungles, ara s’adonaven que tenien un dit polze de gran utilitat, ara el cervell se’ls feia més gran, ara el mentó se’ls accentuava i la mandíbula se’ls reduïa... Uf! Tants canvis per a un profit tan curt! Vint, trenta, quaranta anys de vida a tot estirar! Canvi rere canvi, des de l’Australopithecus, fa quatre milions d’anys, fins a l’Homo sapiens, en fa cent noranta cinc mil. La Lucy va ser una Australopithecus que no arribava al metro i mig, va viure fa tres milions d’anys, i va morir quan en tenia vint-i-un. El nom, que sembla modern, en realitat ho és. Li van posar uns Sapiens arqueòlegs que estaven escoltant aquesta cançó dels Beatles quan la van trobar a Etiòpia.

La meva opinió sobre l’Homo sapiens va canviar quan el vaig conèixer de més a prop. Aquí va començar la segona part de la meva vida, el meu camí de catorze mil anys en companyia, una companyia que no tenia res a veure amb la dels meus orígens, tan consistent, ni amb l’altra, tan inestable i fugissera. Ens trobàvem al Paleolític Superior. El primer contacte amb ells em va marcar perquè... qui pot resistir-se a la tendresa en mans d’una criatura de quatre anys? Els humans no eren tan desastrosos com havia pensat i es movien per uns impulsos invisibles que a mi em costaven molt de copsar. Els impulsos eren, són, el que ells amb el pas dels anys han anomenat sentiments. Múltiples, diversos i contradictoris: amor, odi, tendresa, compassió, ràbia, alegria, desig, por, tristesa, admiració, plaer, interès, ambició, bondat, maldat. Un reguitzell. I encara me’n deixo! Tan complexos són els Sapiens que, després de tants anys de relació, encara ara no els entenc. De fet, no crec faltar a ningú si dic que ni ells mateixos no s’entenen.

Si la meva edat em dona autoritat per enraonar de nombres, la meva experiència amb els humans em permet parlar també de lletres. En aquest passeig curt, però ben aprofitat, vaig coincidir amb una dona apassionada per les lletres, de la qual vaig aprendre quasi tot el que sé de l’escriptura. Per exemple, que la humanitat fa aproximadament cinc mil tres-cents anys que escriu. Van començar a fer-ho els sumeris, a Mesopotàmia, amb l’escriptura cuneïforme i els egipcis amb l’escriptura jeroglífica. Ambdues eren escriptures de símbols que no representaven sons fonètics. Els fenicis van ser els primers en crear un alfabet fonètic, amb vint-i-dues consonants i sense vocals. Els grecs hi van afegir les vocals. Més tard, els romans van adoptar l’alfabet grec amb algunes variacions. No podria explicar res de tot això si no hagués conegut l’Adimels, la noia que va viure a Ullastret fa dos mil quatre-cents anys. Precisament el seu alfabet, l’iber, encara no s’ha pogut desxifrar totalment.

Un altre aspecte dels humans, per mi inexplicable, és la seva necessitat de creure en éssers superiors que poden castigar-los i premiar-los, canviar-los el destí i marcar-los el final del viatge. I tot segons els seus desitjos, que només depenen de la lluna o de com es llevin al matí en el més enllà que, per cert, no ha vist mai ningú. És un gran misteri que, segur, no comprendré mai i diria que ells tampoc, amb l’agreujant que els és una necessitat vital envoltar-se d’aquestes creences que amb el temps han anomenat «religió». Sovint els desitjos dels déus han estat mal interpretats i s’han fet estralls en nom de la fe i les creences. Ha estat en moments així quan he pogut veure els sentiments més destructius en els esguards i en els actes d’alguns humans.

En el meu periple de catorze mil anys he conegut altres éssers que, tot i al servei dels Sapiens, sovint mostren més dignitat i noblesa que ells. Gossos com Lloba i cavalls com Rocco. Tant l’un com l’altre em van demostrar que alguns sentiments no són patrimoni exclusiu dels humans, encara que sí la seva complexitat. El gos va néixer aproximadament amb l’Homo sapiens, tot i que no va ser domesticat fins fa quinze mil anys. No passa el mateix amb el seu avantpassat, el llop, que compta amb vuit-cents mil anys d’antiguitat. El gos prové del llop gris i posseeix una intel·ligència poc habitual en el món animal, entesa com observació i aprenentatge en la seva relació amb els humans.

Читать дальше
Тёмная тема
Сбросить

Интервал:

Закладка:

Сделать

Похожие книги на «Camins de pedra»

Представляем Вашему вниманию похожие книги на «Camins de pedra» списком для выбора. Мы отобрали схожую по названию и смыслу литературу в надежде предоставить читателям больше вариантов отыскать новые, интересные, ещё непрочитанные произведения.


Teresa Mummert - White Trash Damaged
Teresa Mummert
Margit Sandemo - Zamek Duchów
Margit Sandemo
Robert Sheckley - Duch V
Robert Sheckley
Thomas Häring - Bas Duch
Thomas Häring
Maria Aurèlia Capmany Farnés - Pedra de toc
Maria Aurèlia Capmany Farnés
Joan Puigcercós - Picar pedra
Joan Puigcercós
Lluís Barberà i Guillem - Els Sants de la Pedra Abdó i Senent
Lluís Barberà i Guillem
Grimm Jacob - Duch we flaszce
Grimm Jacob
Отзывы о книге «Camins de pedra»

Обсуждение, отзывы о книге «Camins de pedra» и просто собственные мнения читателей. Оставьте ваши комментарии, напишите, что Вы думаете о произведении, его смысле или главных героях. Укажите что конкретно понравилось, а что нет, и почему Вы так считаете.

x