Teresa Duch - Camins de pedra

—Sembla que les conilles crien molt sovint. Sempre estan a punt...

Tots van riure sorollosament. Algun d’ells es mirà la seva dona de reüll. Ella li tornà la mirada, desafiant.

—Avui el Jan ha estat molt hàbil —digué Par— no, Jan? Va, explica-ho, que ells, des de l’altra banda del bosc, no t’han vist.

—Sí, explica-ho, explica-ho!

—No res. Estàvem a l’aguait Par, Manu i jo, escoltant amb l’orella atenta a prop d’un cau. Jo amb la maça a la mà. Els conills, espavilats, havien tapat molt bé el forat amb fulles i branques petites, quasi no es notava que era un cau, si no hagués sigut pels quatre pèls de conill que hi havia entremig. El conill ens ha sorprès sortint com una fletxa i, és estrany perquè amb l’oïda que tenen, ens havia d’haver sentit. Ha sortit i jo al seu darrere...

—Com una altra fletxa —puntualitzà Par— Llavors he xiulat Lloba que era amb els altres. Sempre me la demanen i avui he dit va! La qüestió és que Lloba ha vingut corrents, però quan ha arribat... —Par es va aturar— Jan, explica-ho tu, vinga!

—He corregut darrere el conill, cridant com un boig: uaaaaà, uaaaaaaà uaaaaaaaaà! És el crit que els espanta, ja ho sabeu, però ell no s’ha aturat, no. Encara corria més. Li he llençat la maça quan el tenia més a prop i només l’he tocat a l’esquena d’esquitllèbit, però això l’ha alentit i he guanyat distància. Ha saltat un marge, bastant alt, eh Par? I jo també. Tot el que feia el conill, ho feia jo. Era com un gran conill...

—Ha! ha! ha! El gran conill! —els homes van esclatar en riallades.

Mina es mirà Jan i els homes i xiuxiuejà a l’orella de Mam.

—Animals! Més que els conills!

Mam rigué de bona gana.

—El maleït conill ha pujat pel cingle, i jo darrere —Jan tenia ganes de seguir, però no semblava que el volguessin deixar explicar.

—Sí, home, com el gran conill que ets! —i tots van riure altra vegada.

—Au, continua! Deixeu-lo acabar, os pedrer! —ho va dir Par. Tots van afluixar. Encara se sentien algunes rialles, quan Jan va prosseguir.

—He bramat, més que cridar, i quan ja pensava que se m’escapava, el conill ha entropessat, ha fet una tombarella i xap! Ha caigut pla a terra de panxa enlaire i ha sigut quan jo m’he llençat al seu damunt i he dit ja ets meu, conill dels trons!

—Molt bé, Jan, molt bé! —cridaren

—Sí, molt bé!

—Ara tu, Par —digué un dels nens—. Ara explica’ns que ha fet avui Lloba.

—Avui, ja ho he dit. Ha estat bona part del temps amb ells —diu assenyalant-los—. Quan ha arribat on érem, s’ha trobat que Jan ja li havia fet la feina.

Així eren les nits que passaven plegats a l’abric. Mai no es cansaven d’escoltar. Les històries de caceres no avorrien mai ningú perquè cada anècdota era una aventura diferent. Històries de cacera a la neu, al traç, seguint les petjades dels conills i enfonsant-se a vegades fins al coll. Històries de llebres que s’amagaven entre herbes i pedres, tan quietes que havien de saber mirar molt bé per veure-les i que quan corrien ho feien en una carrera plena de tombs i retombs.

—Les llebres són més difícils de caçar.

—I més escasses.

—No, això és perquè surten de nit i nosaltres cacem en ple dia, però també n’hi ha, també.

—Un dia hi podríem anar de nit a caçar!

—Sí, home! I què més? —va dir una dona.

—Sí, què més? —van remugar totes— La nit és per dormir, i ara ja és hora. Vinga, cap al jaç tothom!

Encara que manessin els homes.

La nit és per dormir, però Xom no té son i ell no s’està mai quiet. Mentre tothom dorm, s’escapoleix sigil·losament i es posa a jugar davant de la seva cabana. La llàntia més propera s’ha apagat, però Xom no la necessita. La lluna plena és com una gran llàntia penjada del cel, diu a vegades. Lloba ha aixecat el cap i s’ha tornat a adormir. Des que Par la pren a caçar, dorm tota la nit com un soc, somiant que corre darrere els conills, esperonada pels crits dels homes. Quan a la matinada, al nen el venç la son, es queda adormit a fora. L’endemà, ningú no sap el perquè, les seves cames no donen senyals de vida.

Mam li fa fregues de timó. És bo pels cops, li va explicar la seva mare. Per ella sap tot el que es pot saber de les herbes remeieres, gràcies a les quals no ha tingut ja nou fills, si no s’ha descomptat. De les fregues passa a les cataplasmes i a les mescles de timó amb argila, calentes, tèbies, fredes, que cobreixen les cames de Xom. Del timó al romaní i a la barreja de tots dos. Ho prova també amb l’atzavara: en parteix les fulles al llarg i el suc que se’n desprèn li passa a Xom per les cames, repetides vegades. Després, les floretes d’espernallac, que sap que són per depurar la sang, potser algun insecte metzinós ha picat Xom a les cames. Fregues i cataplasmes d’espernallac, tan inútils com totes les altres herbes. La mare puja el fill a coll, les cames li pengen sota la cintura com mortes. Mam plora sense poder-se consolar. Xom, en veure-la plorar, també plora.

Par examina els saücs entre els rebolls. Sap que els seus fruits són comestibles quan estan madurs, però poden fer molt mal quan no ho són prou. Els saücs mostren la seva flor blanca en plena florida, no tenen fruit perquè encara és massa aviat per això; no poden haver fet mal a Xom. Després cava un clot fins l’extenuació en el punt on ha trobat Xom quan s’ha llevat. Hi ha d’haver alguna cosa, alguna cosa que li ha fet mal, diu i repeteix. Els cosins l’han de treure per força de l’indret de la desgràcia. En acabat, desmunten la cabana i la tornen a muntar en un altre lloc, omplen el clot amb la terra i el tapen amb una llosa per assenyalar el punt del misteri.

Par camina sense aturar-se durant dos dies. Camina perquè és el que sap fer, camina perquè no el vegin plorar, camina perquè vol allunyar-se del lloc que ha arrabassat les cames al seu fill. Les cames, el més important que ells necessiten per sobreviure... Després torna al campament.

Un sentiment que desconeixien s’apodera de Mam i de Par. Sense dir-se res s’acusen a si mateixos, s’acusen l’un a l’altre, però no troben culpa precisa on agafar-se i la tristesa els envaeix. Durant moltes nits, Bora i Lana i Xom no senten els esbufecs ni els brams de Par, però sí que senten els sospirs i els sanglots que Mam no pot aturar i que s’allarguen fins ben entrada la matinada. Quan a la fi, s’adorm, Bora, que ha entès molt bé com és que tot ha canviat, s’aixeca i es mira Xom, i es mira Lana, i Par i Mam i Lloba. Només quan veu que tot està en ordre, ella també s’adorm.

Xom, estranyament per la seva activitat, fins ara imparable, no fa escarafalls i com si volgués alleujar el patiment de Par i Mam converteix en quotidianitat la seva nova vida immòbil. Al principi, les germanes i els cosins l’acompanyen a estones; després reprenen els seus jocs. Xom es queda assegut força hores sota l’abric dels àpats, el foc i les històries, i observa tot el que la vista pot abastar-li: les cabanes, la seva, ara just al seu davant, els arbres fruiters, el riu que no veu, però que recorda gràcies al so de l’aigua que corre, i les muntanyes que van canviant de color segons el punt al cel del sol que les il·lumina. Ho esguarda tot amb atenció i sempre hi descobreix nous matisos; en els verds, en la forma dels arbres, en les cabanes aparentment iguals, però diferents. També en l’expressió de Mam, que sovint surt de la cabana i aixeca el braç o s’hi atansa i li fa un petó o una ganyota per fer-lo riure. I quan acaba la feina de cada dia, se li asseu al costat i li explica de quan ella era petita o de l’avi que havia estat un gran caçador de...

—Ossos! —crida Xom.