Teresa Duch - Camins de pedra

Per algun motiu que desconec, el meu camí al costat dels humans ha estat possible gràcies a les dones. Tot i que, accidentalment, he estat sovint en mans dels homes i en general puc dir que han fet un bon paper. Però les dones... Les dones! Aquestes Sapiens anomenades sexe dèbil i col·lectiu vulnerable. Sense reconeixement a cap mèrit, sempre treballant a l’ombra, sempre sota el jou dels homes, a vegades boc expiatori dels seus errors, ires i frustracions. Sense elles i la seva fidelitat a les tradicions, la meva història s’hauria esgotat en el breu lapse de temps que dura una vida humana. Mai no els estaré prou agraïda per tot el que he après al seu costat: l’abnegació, el sacrifici, el treball, el coratge, l’empenta, la tendresa, la perseverança... I ho deixarem aquí! Tothom sap que qualsevol altra virtut més viva i intensa atribuïda a les dones ràpidament els atorga en boca dels homes qualificatius descortesos i grollers: boges, barjaules, bruixes, homenots. I malgrat tot, les virtuts les tenen, les tenen. Algun dia els homes reconeixeran la vàlua de les dones en la mesura justa? O potser m’hauré d’esperar catorze mil anys més?

Acabo el meu parlament petri rendint homenatge a un vell amic. Un amic que em va donar empara durant molt de temps, oferint-me seguretat quan més la necessitava: el riu. Fa vuit mil anys els caçadors van abandonar la vida nòmada i van afermar la seva supervivència al costat dels rius. Mesopotàmia entre el Tigris i l’Èufrates, Egipte al costat del Nil, l’Índia tocant a l’Indo i la Xina entre el riu Groc i el riu Blau. Els meus han estat uns rius més modestos però de seguida, quan vaig conèixer el primer Sapiens, vaig saber que el riu seria sempre present en la meva història amb els humans i que la meva relació amb ell seria cada vegada més estreta. Mai no vam tornar a trobar-nos físicament, però els rius, en els moments difícils d’aquells que em tenien a les mans, sempre van mostrar el camí cap a la llibertat.

Benvolguda i benvolgut Sapiens, m’he permès oferir-te de bell antuvi un petit tast del que et trobaràs i que sabessis que abans de fer-me amiga dels Sapiens jo també existia, encara que només fos una humil pedra. I ara callo. Ha arribat l’hora que prenguin la paraula aquells amb qui he compartit protagonisme, i també aquells que han estat testimonis de les meves vivències amb els humans. Tots frisen per explicar-te amb veu pròpia la seva història o la història que han presenciat que, de retruc, també és la meva. Et desitjo un recorregut plaent pels meus camins de pedra.

CAMINANTS

Va avançar-se al grup i va començar a grimpar pel tronc d’un dels pocs arbres que havien trobat pel camí. Allà lluny, la blancor de la neu anava minvant i la vegetació s’anava fent més espessa i, no el distingia, però fins i tot li semblà sentir la remor d’un riu. El desig es veia alenat per la necessitat.

Caminaven, ells caminaven. Des de sempre i tota la vida que havien conegut, caminaven. Caminaven fins a trobar allò que buscaven: aixopluc i subsistència. Sovint era difícil que ambdues necessitats trobessin resposta alhora. D’allà on venien, havien de caminar mig dia per abastir-se d’aigua, caminar sobre la neu que mai no arribava a fondre’s sota els seus peus. Hi tenien la cova i la caça i també una dotzena d’ametllers silvestres, però l’aigua era massa lluny. Per això quan la caça va començar a escassejar, van fer l’única cosa que sabien fer: caminar per trobar un lloc sense les limitacions de tots els llocs on havien estat abans.

Els altres quatre exploradors arribaven just a l’arbre quan ell ja havia anat i tornat de l’objectiu.

—Empremtes de conills! —cridà— arbres i... —s’aturà a posta.

Els altres escoltaven expectants.

—... aigua!

—Aigua? —preguntà, incrèdul, el més gran del grup.

—Aigua, sí! Molt a prop d’una balma!

—Aigua, aigua!!! —celebraren tots.

Els separaven quatre nits de les seves famílies, però la urgència per donar-los la bona nova els donà ales. Els homes que s’havien quedat al campament ho festejaren amb els altres. Les dones van començar a arreplegar-ho tot.

—N’estic una mica farta, Par.

—Va, Mam, què vols fer sinó? Aquí ja no hi ha res —digué ell— Ja veuràs com t’agradarà! —se li atansà més— Vols saber qui ho ha trobat?

—No m’ho diguis, no m’ho diguis, deixa’m pensar... —va dir ella, tocant-se la templa amb el dit índex— Tu, potser?

Ell l’abraçà. La seva dona. Es passava el dia remugant, però posseïa aquell sentit de l’humor que li tenia el cor robat. Igual ara que nou estius abans, quan ella havia decidit deixar la seva família per seguir-lo. Després va arribar Bora, la seva filla gran, i vint llunes més tard, Lana. Amb els primers balbotejos de Bora, van reservar-se el seu nom per la intimitat, i per als seus fills i la resta del grup van passar a ser Par i Mam. Van passar dos hiverns i va arribar Xom, el primer fill mascle. Si, fins aleshores, Par havia estimat la seva dona, a partir de Xom també la venerà.

Tots els fills veien amb naturalitat que al jaç, Par i Mam es diguessin fluixet un altre nom, l’un a l’altre. Com tampoc mai no es van estranyar dels brams i esbufecs que Par deixava anar cada matinada, quan s’estirava damunt de Mam, després de sortir a fora, atiar el foc i mirar els estels, sempre en aquest ordre. La seva mare només sospirava, això sí, més sorollosament que de costum. Les expressions sonores de Par i Mam formaven part de la quotidianitat de les seves nits, des que havien vingut al món.

Tampoc Lloba, estirada als peus del jaç de Xom, acostumada a aixecar l’orella al més petit soroll, no s’immutava. Havia començat a formar part de la família, quasi al mateix temps que Xom. Els caçadors havien mort la seva mare en una batuda, després d’una gran nevada. Més tard, havien trobat la llopada i Par havia volgut portar un cadell al campament. Lloba no hi veia, ni hi sentia quan va arribar-hi i es veia tan indefensa que totes les reticències dels altres a posar-se l’enemic a dins de casa, van anar ràpidament per terra. Jan, el germà de Par, ho veié tan clar que va tornar al cau del llop per quedar-se’n també un, però els petits llobatons havien mort de fred. Lloba va créixer més de pressa que Xom, però això no va impedir que es fessin inseparables.

Just la neu ha començat a desfer-se, però les nits ja s’han escurçat. Clareja el dia i els homes desfan les cabanes. Les dones ja les han buidat i ho han posat tot en els grans farcells de pell només emprats com a tals per als desplaçaments. En les seves curtes etapes sedentàries, les mateixes peces els donen escalfor al jaç durant la nit. Són herència dels pares, dels avis, dels besavis i més enllà, quan encara els animals grans vivien al món i encara alguna vegada eren vençuts pels homes, que ho aprofitaven tot d’ells.