Agnes Heller - El món, el nostre món

Fem primer una ullada a les societats premodernes. N’hi ha de moltes menes, però en relació amb la qüestió que estem tractant podrem considerar-les molt semblants. En cada societat tradicional, la vida quotidiana d’una persona és en bona part tal com l’hem descrita abans, i això des del bressol fins a la tomba. Evidentment, les activitats que han de realitzar els nens petits, els adults o els vells, les que han de fer els homes i les dones, són ben distintes. Però són les que solien fer les seves mares i els seus pares, i seran les mateixes que hauran de fer els seus fills i filles. Repeteixo que sempre hi ha canvis, però són canvis que no percebem al llarg d’una vida, llevat que hi hagi una catàstrofe natural o social.

Les societats premodernes –amb excepció dels grups tribals– es basen en l’estratificació. La societat està estructurada jeràrquicament. A sobre de tot tenim normalment un home sol –monarca, faraó, emperador, pater familias – i a sota de tot els esclaus, els servents, els serfs; entremig, una sèrie d’estrats. Les institucions estan incorporades en l’esfera de l’objectivació en si mateixa o en l’esfera de l’objectivació per a si mateixa, i es troben disposades tot al llarg de la jerarquia social. L’estructura de la vida quotidiana presenta sempre les mateixes característiques, si bé el seu contingut varia completament a cada nivell de la jerarquia. La divisió de les regles de cada dia no modifica el fet que són regles que es donen per suposat, ja que la jerarquia social mateixa es dona per suposada. Els homes i les dones són llançats a un estrat social particular i esdevenen el que se suposa que han d’esdevenir: esclaus, plebeus o patricis, i cadascú esdevé el que és per naixement. Cadascú rep el propòsit de la seva vida en forma de regal de naixement. Es tracta d’un món estable, legitimat per déus –Amon-Ra, Zeus, Júpiter, o Krishna– i de vegades per les mateixes lleis sagrades.

Ara bé, tot i que l’objectivació per a si mateixa normalment està filtrada per l’objectivació en si mateixa i la relació amb aquesta esfera requereix alhora una actitud merament pragmàtica, en virtut de l’existència d’aquesta segona esfera sempre és possible girar-se cap a ella directament en un gest d’admiració, de contemplació o fins i tot a través d’un acte de creació. El món de l’objectivació per a si mateixa és sovint heterogeni. Hi ha molts déus, i l’artista pot esdevenir el creador de déus esculpint-los. Quan va néixer el monoteisme, al segle VIII aC, els profetes del Déu jueu, l’únic, van emprendre una dura lluita contra la idolatria: l’esfera de l’objectivació per a si mateixa va esdevenir el camp de batalla. El dualisme, la dualitat, la diferència, la no identitat van ser la condició perquè aparegués quelcom radicalment, essencialment nou. Aquesta actitud completament nova es va donar gairebé al mateix temps en les ciutats gregues, en l’antic Israel i en unes poques altres cultures elevades. Els filòsofs i els profetes van incorporar l’esperit d’aquesta nova actitud, així com també els escriptors de tragèdies, els poetes i els narradors.

Què va ser això tan radicalment i essencialment nou? Va ser una actitud, una forma de parlar, una forma de qüestionar i de criticar que va sacsejar l’ordre del món tradicional. Anomeno aquesta actitud, aquesta forma de parlar, la dinàmica de la modernitat , ja que si bé –exceptuant la filosofia– va ser marginal durant dos mil anys, esdevindrà la tendència general de la modernitat i n’ocuparà el centre. Per raons de brevetat, parlaré d’aquesta història només des del punt de vista de la filosofia, tot i que la religió, per exemple el cristianisme, podria fer exactament el mateix paper.

El llenguatge de la dinàmica de la modernitat és crític i, per tant, racional en un sentit nou. Seguir les regles d’una objectivació en si mateixa també és ser racional, ja que fem el que s’espera de nosaltres, i més o menys podem esperar el que els altres faran. Els nostres actes i els nostres judicis són comprensibles. Però el llenguatge de la dinàmica de la modernitat interroga i posa a prova justament la racionalitat que es dona per suposada en els costums, en els jocs del llenguatge tradicional, així com en les històries, els mites, les idees d’un ordre superior que es filtren a través de l’esfera del pensar i del creure quotidians. El que ens diu aquest joc del llenguatge és que el que fins ara havíem suposat vertader no és en absolut vertader, i que el que enteníem per bo no és en realitat bo. A més a més, la negació crítica normalment va seguida per l’asserció d’una alternativa, com ara «el que consideres bo no és bo, allò bo és una altra cosa; el que creus que és sagrat no és sagrat, allò sagrat és una altra cosa», etcètera. Si aquest joc el juguen tan sols unes poques persones, se’ls tracta d’excèntrics, bojos o malvats. Però si el seu nombre creix i el nou joc de llenguatge queda institucionalitzat –com va succeir en les escoles filosòfiques sofístiques d’Atenes o en l’Església Catòlica de Roma–, aleshores el règim tradicional comença a perdre legitimitat i les formes de vida queden esmicolades. En aquests casos, els continguts de les normes i regles de cada dia canvien, de vegades abruptament i dràsticament. Els cristians, en aquests casos, deien metafòricament però en certa manera també correctament que havien «tornat a néixer». Sempre que els homes i les dones reneixen en aquest sentit, el vell món s’enfonsa i –generalment– ocupa el seu lloc un tipus diferent de món tradicional. Tot i així, a Europa, durant les successives onades del Renaixement, va ocórrer un fet sense precedents. Després que la dinàmica de la modernitat hagués destrossat l’ordre del món jeràrquic tradicional, va aparèixer un ordenament social de tipus completament diferent. El nou ordenament, que anomenem modernitat , es va desenvolupar primer lentament, però ben aviat ho va fer amb més rapidesa fins al punt que avui dia podem estar segurs que ha conquerit tot el globus.

A continuació, esbossaré primer les diferències essencials entre el món modern i tots els mons premoderns; i en segon lloc descriuré breument com aquestes diferències essencials han modificat la vida quotidiana.

Ja hem dit que en les societats premodernes el lloc que algú ocupa en la jerarquia social queda determinat en el moment del naixement. Dit d’una altra manera: el lloc que algú ocupa des del naixement en la jerarquia social defineix les funcions que realitzarà al llarg de tota la vida. L’estratificació determina les funcions. El nounat que ha estat llançat per accident a un estrat social particular és socialitzat en un a priori social que inclou totes les funcions que l’infant realitzarà d’adult, siguin muntar a cavall, fer esgrima, cosir, cuinar, servir, pregar o el comportament en general. És per aquesta raó que l’edat adulta pot començar ben aviat. Un nen de deu anys pot ja realitzar totes les funcions que se suposa ha de realitzar durant tota la vida, si bé d’una forma menys perfecta, menys «instintiva». És a dir, ens apropiem ben aviat i practiquem de forma permanent les normes i regles de l’esfera d’objectivació en si mateixa juntament amb les històries, els sistemes de creença i els mites que es filtren a través d’aquesta estructura. Naturalment, l’experiència vital també compta, i aquell que ha vist moltes coses és considerat un savi. Però si respectem la saviesa dels vells és justament pel caràcter permanent de la pràctica i el comportament de la vida quotidiana.

L’ordenament social modern s’oposa diametralment a tots els ordres premoderns. En el món modern, és la funció que una persona realitza el que determina que ocupi un lloc o un altre en l’estratificació social. D’acord amb aquest model, per citar Sartre, som llançats a la llibertat o al no-res, la qual cosa equival al mateix. No solament som llançats per accident al món, sinó que, a més, som o esdevenim conscients de la nostra contingència.