Agnes Heller - El món, el nostre món

Com hem dit abans, el joc de llenguatge que anomeno dinàmica de la modernitat ha preparat el camí també per a aquest ordenament social essencialment nou. S’ha declarat que les normes i regles que fins ara havíem donat per suposades són incorrectes, fraudulentes o irracionals. Tot el que s’havia acceptat com a natural ja no és natural, ho és alguna altra cosa. Per exemple, crèiem que les noies han d’obeir els pares, i que això era natural. Però Julieta, des del balcó, sosté que no és natural i que Montagues i Capulets són noms buits, perquè només els ulls, la personalitat i l’amor són naturals. Es considerava natural que els servents obeïssin els senyors, però Fígaro, desafiant, sosté que els drets heretats dels seus amos estan equivocats i no són naturals. No era la primera vegada que les formes de vida tradicionals quedaven deslegitimades. Però ara el contrast, la sentència legitimadora, era ben nova i poc corrent. Sonava així: «Tots els homes neixen lliures i tots ells han estat dotats per Déu amb una raó i una consciència; tots ells tenen per naturalesa el dret a la llibertat, a la vida i a la persecució de la pròpia felicitat». Aquesta frase parafraseja un fragment de la Declaració d’Independència Americana. Aquesta i altres idees similars van disseminar-se per tot arreu d’Europa i en altres llocs del món, com ara Llatinoamèrica. L’eslògan que tots els homes neixen igualment lliures no té sentit si n’examinem el contingut. És l’afirmació oposada a la que diu que si un neix amo l’altre neix esclau, i s’ha de llegir com un compromís de tractar tots els éssers humans com si haguessin nascut igualment lliures. Com un nou Samsó, aquesta frase va sacsejar els pilars del vell món i el vell món va esfondrar-se. El seu lloc va ocupar-lo el nou ordenament social modern. Tot això s’ha esdevingut lentament, però ha anat així.

Com que en el món modern la funció determina el lloc que s’ocupa en l’estratificació social, i funcionar bé és la condició del desenvolupament de la societat moderna, la igualtat d’oportunitats esdevindrà una idea bàsica de la modernitat. D’entre les propostes de comprensió de la justícia, la idea tradicional «a cadascú segons el seu lloc» ja no és vàlida, perquè ha quedat reemplaçada per idees com ara «a cadascú segons la seva feina» o «a cadascú segons la seva excel·lència». Igualtat d’oportunitats no és el mateix que igualtat. Pressuposem que tothom comença la cursa en el mateix punt de sortida, però un corre més de pressa i un altre corre més a poc a poc, o fins i tot coixeja. El resultat final és la desigualtat. Si diem que la funció realitzada defineix el lloc que un ocupa en la jerarquia social, aleshores pressuposem l’existència mateix d’aquesta jerarquia i, per tant, pressuposem també que la igualtat d’oportunitats resulta sempre en desigualtat. L’exemplificació típica d’aquest model és el mercat autoregulador. El joc comença en condicions d’igualtat i acaba amb una creixent desigualtat. Certament, la igualtat d’oportunitats gairebé mai no es dona; no tots els corredors comencen la cursa en el mateix punt de sortida i, per tant, la idea d’igualtat d’oportunitats és més que res un contrafàctic. Però pot ser un contrafàctic justament perquè és una idea reguladora de l’ordenament social modern. En les societats premodernes la desigualtat d’oportunitats era natural; avui dia és considerada no natural. I aquesta diferència és essencial.

Les societats jeràrquiques eren bàsicament homogènies. És a dir, en elles l’heterogeneïtat quedava en darrer terme diluïda en l’homogeneïtat. Això era així perquè el segon món, el món de la significació que genera objectivació, era, en darrer terme, també homogeni. Hi va haver excepcions, però les excepcions representatives van tenir lloc tan sols en intervals històrics en què la dinàmica de la modernitat havia esdevingut poderosa, com en els temps de Sòcrates o de l’apòstol Pau. Generalment, la religió o altres sistemes de creences dominants ocupaven el lloc del significat i de l’orientació, i tot quedava impregnat per l’esperit d’aquesta religió, imaginari o fe. Cap altre sistema de creences que proporcionés significats alternatius podia ocupar un lloc ferm. És per això també que els sistemes metafísics estaven organitzats com sistemes jeràrquics quasi espacialment homogenis. La modernitat, en canvi, és el món de l’heterogeneïtat. Abans que res, la funció que proporciona sentit i la funció que acumula coneixement són camins distints, i totes dues poden acabar separades en esferes diferents. Com va dir Max Weber, el món modern és un món de deïtats en competència, un món on cada deïtat, sigui la ciència, l’art, la filosofia o la religió, constitueix una esfera pel seu compte, amb unes regles i normes intrínseques, unes formes d’acumular coneixement, de proporcionar sentit i de promoure la creativitat pròpies. Tot i que la ciència –per raons que ja veurem– ha esdevingut l’explicació del món dominant en la modernitat, la posició de la ciència no està fixada en una jerarquia espacial. No podem dir que la ciència homogeneïtza l’art, la religió, l’economia o la política, perquè no ho fa. Encara menys es pot dir que assumeix les funcions de cap altra esfera. Els pensadors del segle XIX van expressar els fenòmens de la pluralitat d’explicacions del món i de la pèrdua de la posició dominant de la religió en l’eslògan que anuncia la mort de Déu. La religió ha perdut la condició de dominant; la ciència l’ha guanyat. Però l’autoritat de la ciència no ha estat mai total, com solia ser l’autoritat de la religió. La ciència no proporciona respostes a la qüestió del significat de la vida, la mort, l’ètica, etcètera. I, tot i així, aquestes són encara les grans preguntes de l’existència humana. La ciència esdevé l’explicació del món dominant perquè és una esfera d’acumulació de coneixement, i l’acumulació de coneixement és l’únic «progrés» indiscutible del món modern. D’altra banda, és a través de l’acumulació de coneixement que les funcions que cal realitzar en el món modern canvien contínuament i, per tant, l’acumulació de coneixement en la ciència i la tecnologia influeix profundament en la vida humana, les seves condicions i la seva conducta, sense proporcionar-li sentit.

Amb tot, l’heterogeneïtat no caracteritza l’esfera de l’objectivació per a si mateixa, és a dir, l’alta cultura o l’explicació del món dominant. Ja als inicis de la modernitat es va observar que la societat –la societat civil– guanyava independència relativa respecte a l’estat i viceversa; i que l’explicació del món dominant –la ciència– reclamava llibertat per a si mateixa, és a dir, independència respecte a les altres agències, fossin de tipus polític o religiós. En l’esfera política, s’han inventat i practicat noves –i alhora relativament independents– institucions i nous modes de regulació.

Òbviament, la vida quotidiana no podia continuar sent el que havia estat normalment. Però l’estructura fonamental de la vida quotidiana necessita ser la mateixa. Un infant llançat al no-res ha d’aprendre, malgrat tot, a fer servir el llenguatge, a manipular les coses i a actuar segons els costums. S’ha produït una situació completament nova en tres aspectes essencials.

En primer lloc, els costums, l’ús del llenguatge i de les coses ja no estan predeterminats segons el lloc que cadascú ocupa en la jerarquia social. Tots els nens s’adrecen entre ells de la mateixa manera; això mateix fan els pares i els mestres; la serventa ja no és algú a qui no es pot tractar igual que la senyora simplement perquè duu bata; tothom veu els mateixos programes de televisió. El contingut de les normes de la vida quotidiana és, en aquest sentit, idèntic. Tot i així –i aquest és el segon aspecte–, l’ús del llenguatge i dels costums esdevé més i més dependent de l’elecció que fa l’individu entre tradicions o contra les tradicions que no pas de la mera forma dels costums. Pares catòlics, musulmans o ateus filtraran cosmovisions diferents a través fins i tot dels mateixos costums. En tercer lloc, l’objectivació en si mateixa conjuntament compartida guia l’infant tan sols en la primera infantesa. Als sis anys, potser abans i tot, les institucions ja lideren el procés de socialització. La discontinuïtat substitueix la continuïtat. Aprendre ja no és un procés d’acumular experiència. Aprendre significa re-aprendre, aprendre coses noves i diferents.