Agnes Heller - El món, el nostre món

En el món modern també cal que hi hagi diversos mons, perquè sense mons en plural el món que tenim no seria apte per a la vida. El món regala a l’home que neix un segon món perquè pugui riure i plorar en aquest món, perquè pugui continuar construint la casa. En aquest segon món podem adoptar una relació distanciada respecte al món pragmàtic de les dependències emocionals ja conquerides. Sense posar aquesta distància no podem continuar construint el món perquè no estem en condicions de jutjar res i dir no a formes de vida que es tenen per autoevidents. Quan tot allò que és també és autoevident no pot haver-hi moviment, canvi; tot està quiet. Però el que no canvia, el que no es mou, mor. No moren només els homes que abandonen el món, sinó també els altres mons, els mons abandonats.

El món modern és apte per a la vida en la mesura que hi ha diversos mons en aquest món. Entre altres, també mons «veritables» que oposem en tant que plens de sentit als altres mons, als mons de les aparences, i amb la mesura dels quals jutgem els altres mons i els trobem massa lleugers. En el món modern els mons superiors han esdevingut ells mateixos plurals, i l’elecció entre aquests mons correspon a l’individu. Quan Max Weber parla de la pluralització dels nostres déus el que està fent és caracteritzar aquest desenvolupament. No hauríem d’alarmar-nos per un perill de decisionisme. No es tracta de la «meva» veritat contra la «teva» veritat. En primer lloc, perquè el mateix home pot viure en dos mons veritables heterogenis entre si però que no s’exclouen mútuament. En segon lloc, perquè el perspectivisme no és cap relativisme. Avui dia també hi ha, com sempre hi ha hagut, el que Kant anomena «tenir per vertader». Dic el que tinc per vertader, però ho dic perquè ho tinc per vertader. En tercer lloc, perquè no descrivim tots els «altres» mons com a «veritables», o no hem de fer-ho. En quart lloc, perquè aquests mons veritables no només es poden presentar de manera espiritual «sobre nosaltres», sinó també des del punt de vista històric. El món «abans de la nostra vida» i el món immanent «després de la nostra vida» són els anhelats mons veritables de la nostàlgia i de la utopia. I, en darrer lloc, perquè a nosaltres, com a individus, ens resta oberta la possibilitat de reconèixer el món pragmàtic i un món regional com l’únic, l’únic veritable, i podem riure’ns dels nostres congèneres, que viuen en diversos mons, com a mers somiadors, «idealistes» irracionals, «supersticiosos». Perquè ells, de fet, també se’n riuen.

Dins de la nostra pròpia vida també podem convertir-nos i passar d’un món a un altre. Una conversió com aquesta no cal que sigui dràstica perquè el nostre món explica més aviat les conversions no dràstiques. Tanmateix, per a un individu una conversió així pot resultar dràstica, traumàtica i com a tal pot justificar i consolidar les nostres dependències emocionals recíproques.

Les portes del món estan obertes. Podem anar d’un món a l’altre, entrar a veure diferents mons. Però la nostra vida té fronteres, i per tant hem d’autolimitar-nos les excursions d’un món a un altre. Possiblement, també avui, la saviesa tingui a veure amb una mena d’autolimitació. No sacrifiquem el cos per l’ànima, però de totes maneres hem de sacrificar alguna cosa: un món o l’altre.

Al final, els homes moderns abandonen el món de manera no pas diferent de com ho van fer les seves mares i els seus pares. Plens de temor per la desaparició de tots els mons i amb l’esperança que qui vindrà després, qui els segueixi –per citar Goethe per última vegada–, aviat arreglarà i canviarà la casa, la casa dels moderns, i que ningú no l’acabarà de construir mai.

Són poques les filosofies metafísiques que han mostrat alguna vegada interès per la vida quotidiana. El seu interès s’ha centrat en allò immutable, allò etern, allò homogeni, allò sistemàtic. La vida quotidiana, en canvi, és canviant, heterogènia, caòtica. El coneixement diari és pragmàtic; els homes i les dones que es mouen en la vida quotidiana accepten com a vertader el tipus de coneixement en què generalment confiem. En contrast amb això, la metafísica ha perseguit copsar l’Absolut. Només es va començar a desenvolupar un interès teorètic o filosòfic per la vida quotidiana a partir de la Illustració. Va ser en aquest moment, també, quan van fer aparició l’antropologia i la sociologia. Des dels seus inicis, l’antropologia i la sociologia han intentat comprendre les formes de vida. I les formes de vida són abans que res formes de la vida quotidiana. Fins i tot les generalitzacions més vagues i les descripcions estructurals d’una cultura s’han de basar en la comprensió de la vida quotidiana de la gent d’aquesta cultura. A més a més, el concepte antropològic de cultura es va formar simultàniament a un interès cada vegada més gran per la vida quotidiana. El significat de la paraula «cultura» ha sofert molts canvis. Només a partir del segle XIX entenem per «cultura» la forma de vida d’un poble o d’un grup de gent amb independència del seu caràcter. Amb «cultura» podem referir-nos, encara, exclusivament a la mena d’obres d’art, literatura i filosofia que estan allunyades de la vida quotidiana. Però també podem parlar de cultura en un sentit general, incloent tot el que caracteritza una vida quotidiana, qualsevol vida quotidiana. Les cultures, en aquest sentit, són concretes i no és tasca de la filosofia parlar de cap d’elles en particular. Això és cosa de l’antropologia i de la sociologia. Aquí, jo adoptaré una perspectiva més aviat general i establiré un contrast entre la forma de vida de la modernitat i les formes de vida de totes les cultures premodernes. En primer lloc, descriuré les característiques generals de la vida quotidiana –que són condició necessària de la vida humana en general. En segon lloc, descriuré breument unes quantes característiques de la vida quotidiana en la modernitat que difereixen essencialment de totes les formes de vida quotidiana premodernes en virtut del caràcter tan específic de les societats modernes.

Nosaltres, els humans, som llançats al món per accident. La possibilitat de néixer és molt petita, si la comparem amb la possibilitat de no néixer. La metàfora «ser llançats» és adequada i significativa. El codi genètic i tot el que ens és innat quan naixem no té absolutament res a veure amb el món al qual som llançats. Aquí faré servir el terme filosòfic «a priori», que vol dir abans de l’experiència . Tant la nostra condició genètica com el món on som llançats són a priori en el moment en què comencem a vagar pel món. Tot i així, només néixer ja comencem a encaixar un a priori i l’altre, els mesclem, els connectem, perquè només si tenim prou èxit en aquesta tasca podrem sobreviure en el món on hem estat llançats. L’encaix dels dos a priori s’anomena experiència . En aquest encaixar, en l’experiència, que inclou l’escoltar, el reaccionar, l’actuar, l’imitar, l’entendre, el parlar, etcètera, els humans han de tenir èxit fins a cert punt; si no és així no es podran mantenir, és a dir, no podran reproduir-se en el seu món. Al mateix temps, però, aquest encaix no s’acompleix gairebé mai del tot. Sempre resta un buit entre la dotació genètica i les condicions socials. Aquest buit és viscut com una tensió interna. Sense aquesta tensió no podria donar-se cap mena de canvi cultural, perquè és a través de la consciència d’aquest abisme entre els dos a priori que es genera l’excedent cultural.

Les bases de l’encaix entre els dos a priori es posen ben aviat en la infantesa, en la vida quotidiana de la infantesa, evidentment. En la primera infantesa no hi ha res més que vida quotidiana, i no pot haver-hi res més. Les dues parts de l’encaix la promouen i la fan avançar. Mentre que els nens pateixen la manca de comprensió, la dependència i desitgen entendre les regles i esdevenir capaços de practicar-les per compte propi, el món, representat per l’anterior generació, usa i de vegades abusa dels impulsos i dels afectes com ara la gana, la set, la por, el fàstic, la libido o la vergonya com a eines de socialització. Quant dura l’encaix depèn de moltes coses, com ara la grandària del grup cultural o el caràcter de les seves regles i normes, i de molts altres factors.